Cròniques del genocidi palestí

Benjamin Netanyahu no vol que se sàpiga la veritat dels seus crims de guerra ni de l’ofensiva implacable de neteja ètnica que duu a terme a la franja de Gaza de l’octubre del 2023 ençà, després del terrible atac d’Hamàs. Aquell mateix any va vetar l’entrada de la premsa internacional, davant el silenci còmplice dels governs dels EUA i la UE. Era una decisió molt greu contra el dret d’expressió i d’informació reflectit a la Declaració Universal dels Drets de l’Home i en el Dret Internacional.

Després va fer igual mateix amb l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (UNRWA) de Palestina i més organitzacions humanitàries. Fins al punt d’impedir l’entrada d’ajuda, mentre assassinava ciutadans palestins, dones i nens, diàriament, i bombardava escoles, universitats, hospitals i més institucions de salut i ajuda humanitària. Molts van morir a trets quan anaven a recollir els paquets als punts disposats per Israel.

Tot això ha passat mentre la majoria dels governants occidentals callaven i els propagandistes occidentals d’Israel als mitjans de comunicació justificaven i manipulaven la informació en favor de Netanyahu o, anant molt bé, posaven en dubte la que ens arribava. I les veus crítiques i ben informades eren titllades d’antisemites i silenciades. Es va fer igual amb l’escriptor Roald Dahl als anys vuitanta, com ens ha explicat el magnífic Josep Maria Pou a Gegant.

Aquesta guerra ha estat i és també una guerra mediàtica. Ja s’alcen veus i s’han presentat demandes judicials acusant la UE de passivitat o complicitat amb els crims de guerra. No sembla lluny el dia en què mitjans europeus i alguns dels seus periodistes i opinants hauran de retre comptes també davant la justícia i la història.

D’ençà de l’octubre del 2023, els periodistes palestins són els únics narradors del genocidi. Per això han estat en el punt de mira de les forces israelianes. Per això han hagut de suportar campanyes desqualificadores de periodistes i opinants dels mitjans internacionals que els han acusats de mentir o de ser propagandistes d’Hamàs. Contra el menyspreu oficial occidental, majoritari, i l’amenaça constant de mort, ells han resistit, malgrat que ja n’han mort 232. Per a ells el periodisme és la forma de respondre a les matances. La seva forma de resistència i dignitat. Són testimonis i víctimes.

El Journal de bord de Gaza, de Rami Abou Jamous

Entre tots es destaca Rami Abou Jamous. Autor del Journal de bord de Gaza al diari digital francès Orient XXI, mereixedor del prestigiós Prix Bayeux 2024. Ja vaig citar-lo fa mig any en un article d’homenatge als periodistes palestins. El temps m’ha donat la raó. Ara torna a ser notícia. Vist l’èxit del seu treball, l’editorial Libertalia i Orient XXI han decidit de reeditar el llibre, ampliant i actualitzant el nombre de cròniques a mesura que s’allarga i agreuja el conflicte. Cada vegada s’alcen més veus contràries a les matances i la neteja ètnica.

“Aquesta guerra és com viure vint-i-quatre hores cada dia en un tornado que gira i gira… –escriu Abou Jamous–. Tots estem en aquesta mena de batedora. De tant en tant, algú és llançat fora de la batedora perquè és mort. Però ens hi quedem, a la batedora. Ens barreja en la misèria i la por, en la preocupació, en el perill, en els bombardaments, les matances i les carnisseries. I a la batedora ni tan sols podem expressar la nostra tristesa, per saludar els morts com es mereixen.”

Com que hi ha una manca greu d’informació sobre la magnitud del patiment quotidià i el desastre dels palestins de Gaza, la veu d’Abou Jamous és cada dia més valorada, escoltada i llegida a França. Ha estat protagonista de reportatges al Canal ARTE i, recentment, va fer una trobada digital amb els lectors de Le Monde.

Acabo de llegir l’edició ampliada de les seves cròniques diàries i em sembla un testimoni de primera magnitud per a conèixer el dia a dia dels ciutadans enmig de la fam i sota les bombes. Els problemes que els assetgen, la mort, el desesper, la humiliació constant, la “no-vida” a què han estat condemnats davant el silenci i la passivitat del món que, ara, sembla que comença a reaccionar, quan per a molts ja és massa tard. I el mal que s’ha fet durarà generacions.

Fóra interessant que algú es decidís a publicar en català el Journal de bord de Gaza, de Rami Abou Jamous, com s’ha fet amb Emporta’t el meu dolor (Comanegra) de la periodista russa Katerina Gordéieva sobre la guerra d’Ucraïna.

Al pròleg, el periodista Pierre Prier, ex-corresponsal a Israel-Palestina de Le Figaro i membre del comitè de redacció d’Orient XXI, que coneix de fa molts anys el treball de Rami Abou Jamous, diu: “Més enllà del seu testimoni, el seu llenguatge afegeix un nou capítol a la història de la literatura de l’aniquilació, al costat de Primo Levi i Imre Kertész.”

Per una altra banda, Leïla Shahid, delegada general de Palestina a França (1993-2005), escriu: “Rami ha inventat una nova forma de periodisme de guerra que restitueix la humanitat, la universalitat del patiment en les situacions de guerra i d’ocupació. El seu relat és personal, sensible, impregnat d’empatia per totes les víctimes, però mai ideològic […]. No transmet odi ni venjança, però sí la preocupació de mostrar qui són els palestins, tant de temps ocults; com si reconèixer-los com a habitants de la Palestina històrica durant segles fos una manera de negar la realitat horrible de la Xoà. És una acusació terrible, injustificable i mentidera, sobretot després del reconeixement el 1988 per l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) de l’estat d’Israel dins les fronteres del 1967.”

Rony Brauman, fundador i president d’honor de Metges sense Fronteres, associació que fa una gran tasca a Palestina, pagant-ho de vegades amb la vida dels seus metges i treballadors, ha fet una precisió important: “Els articles i fotos que Rami Abou Jamous envia són indispensables no solament per a la població francesa, sinó també per al poble israelià, al qual no es facilita de veure les imatges de la destrucció de la franja de Gaza i la magnitud de la seva devastació.”

Cròniques del “gazacidi”

“Gazacidi” és com sovint anomena el conflicte Abou Jamous. Ens falten paraules per a definir la situació. És impossible de resumir el contingut de totes aquestes cròniques, s’han de llegir seguint el pols dels esdeveniments del dia a dia, però sí que intentaré de subratllar algunes de les idees més repetides i explicades per l’autor. Més enllà del relat dels fets, el dolor pels morts, ferits i desapareguts, la por i la destrucció de la teva terra, conceptes habituals del conflicte violent i devastador, sorgeixen idees més profundes i contundents, com la humiliació, la reducció d’un fet polític a un problema humanitari o la invisibilitat dels palestins per la premsa internacional.

La humiliació és un tema constant en aquests escrits. És humiliant viure en una tenda de campanya foragitant serps i insectes, mullant-se amb la pluja i passant fred a l’hivern, com és humiliant no poder pagar una cuixa de pollastre per alimentar el teu fill, o no poder pagar el preu dels plàstics per fer els tendals on aixoplugar-se. També és humiliant per a ell tot això que veiem aquests dies: el llançament en paracaigudes d’aliments i ajuda humanitària. “Volen mostrar al món sencer que ajuden Gaza, però, de fet, l’humilien. És com donar menjar als gossos.”

No entenc, reflexiona, que països com el Canadà, França o, fins i tot, els EUA, no puguin fer-nos arribar els aliments amb dignitat. “Ja estem prou humiliats. Vivim sota l’ocupació, hem perdut els nostres éssers estimats, la casa, la feina. Només ens resta la dignitat. I ens la prenen. No ho acceptem. Ens estimem més morir que no acceptar un tros de pa amb gust d’humiliació.” Són paraules del març del 2024.

Sovint diu que s’ha reduït una qüestió política a una qüestió humanitària. “L’essencial no és què va fer Hamàs el 7 d’octubre, ni els presoners, sinó el fet que Israel vol aprofitar la situació per fer allò que no ha pogut fer d’ençà del 1948: perseguir tota la població palestina.”

La invisibilitat dels palestins en els mitjans internacionals o el fet de considerar-los víctimes inferiors a uns altres, com ara els ucraïnesos, és també per a ell un dels temes recurrents. Observa constantment que quan les víctimes són treballadors estrangers d’ONG són més destacables com a notícia que no pas les desenes de morts i ferits palestins de cada dia. O que quan els treballadors humanitaris atacats són jordans o indis tenen menys ressò que si són europeus. “No som rossos amb ulls blaus, però també som éssers humans”, repeteix una vegada i una altra.

Història de Rami Abou Jamous

Nascut a Beirut en el si d’una família palestina refugiada de la Nakba, va arribar a Gaza l’any 1994, al mateix temps que Iàsser Arafat. El seu pare, Suleiman, un dels fundadors de l’agència de premsa Wafa, s’hi va instal·lar amb el líder després dels acords d’Oslo. Ell va anar a estudiar enginyeria a Ais de Provença, però va haver d’interrompre els estudis i tornar a Gaza el 1999, amb la mort del seu pare, per assumir el paper de cap de família.

Rami es va col·locar en l’embrió de l’administració palestina, primer com a portaveu de l’agència Wafa i després com a funcionari del Ministeri de l’Interior de l’OAP. Amb l’ascens al poder a la força del partit islamista Hamàs l’any 2007, Rami es va trobar sense feina i va començar a treballar oferint serveis d’informació, contactes i desplaçaments, primer als periodistes francesos i, amb el temps, a mitjans de tot arreu. Fundà també la Maison de la Presse, un centre d’ajuda, acollida i formació per als periodistes de Gaza.

Després del 7 d’octubre de 2023 Israel prohibí l’entrada al territori de la premsa estrangera. Els periodistes palestins es van trobar sols i fou llavors quan Rami passà a primer pla com a periodista a temps complet. Va començar les cròniques a Orient XXI, on, a més d’informar sobre qüestions complexes com ara les guerres internes entre Hamàs i els clans mafiosos palestins –que adés han treballat en sintonia amb els islamistes, adés amb els israelians–, analitza els projectes israelians, els atacs indiscriminats, la manipulació dels mitjans allà i ací, els silencis còmplices en comparació amb la solidaritat amb Ucraïna, la destrucció sistemàtica a gran escala de cases i edificis, del sistema sanitari i educatiu, els drons, els bombardaments, la por, la humiliació, els efectes psicològics avui i en el futur. Alhora es fa ressò de testimonis de la tortura, les desaparicions, la fam, l’extorsió i els crims de guerra, al costat de les petites alegries humanes de la vida quotidiana que, si ja no existeixen, se les inventen.

En resum, Rami esmicola i desxifra l’estratègia oculta d’Israel per a fer de Gaza un lloc invivible: de l’arma de guerra de la fam a la prohibició de productes d’higiene, mitjans d’un pla de neteja ètnica ben clar per a ell. És escrit amb un estil molt senzill i sincer, profund, sense artificis, anant als fets, amb una certa amarga ironia i una lucidesa aguda i contundent respecte d’allò que passa i passarà quan ja no en quedi res, de Gaza.

Al mateix temps, totes les cròniques s’impregnen de la vida quotidiana d’ell i la seva família, veïns, amics i coneguts. Ell té un fill petit de tres anys, Walid, amb la seva esposa, Sabah. I ella, tres fills d’un matrimoni anterior. El 2014 la casa d’ella va ser destruïda i hi moriren el pare, l’oncle i l’avi patern dels infants. Van viure en una tenda de campanya fins que el seu pare, mort fa poc per esgotament i depressió a causa de la guerra actual, els va poder acollir. També han mort més familiars propers d’ella a causa de la guerra.

El matrimoni amb Rami l’ha salvada del desastre, tal com ella afirma en una de les cròniques d’ell. El periodista li va cedir la crònica número cent perquè l’escrivís ella. L’octubre del 2023 van haver de fugir del seu apartament a la ciutat de Gaza i han viscut com nòmades a Rafah, i després en una tenda de campanya a Deir al-Balah. Sembla que fa poc que han pogut tornar a l’apartament de la ciutat de Gaza, poc afectat. Res no és segur ni estable per a ells.

L’amor amb què tenen cura del petit Walid, protagonista també de les cròniques del pare, és una mostra impressionant de supervivència contra l’horror. Et situa més en el patiment i la “no-vida” a què són condemnats els supervivents de Gaza, les anècdotes del pare i el fill, que no les xifres de morts, ferits i desapareguts. Tot i que el nen comença a fer preguntes i a constatar fets que els seus pares i germans encara no li volen explicar.

La ingènua lògica infantil va al cor del problema, i posa en evidència, sense saber-ho, l’horror i l’absurda crueltat de patir fam i no poder menjar en mesos una cuixa de pollastre o el simple fet d’acostumar-te a veure cadàvers enmig dels carrers enrunats. Tot amb tot, per evitar-li els sentiments de por, tristesa i desconsol, els pares el mantenen en una mena d’estat mental en què no perd les il·lusions infantils de descobrir la pluja, la platja o el mar, amb tota mena d’estratègies imaginatives. A les cròniques del seu pare, Walid representa els nens petits de Gaza.

Quan hi ha bombardaments a prop, el pare li fa creure que són focs artificials i el nen pica de mans content a cada bomba. Com més acostada i agressiva és l’explosió, millor per al nen. Quan s’instal·len en una tenda de campanya entre sorra i runa, el pare li diu: “Això no és una tenda. És el nostre xalet, hi farem un jardí, uns lavabos, una cuina, farem barbacoes amb branques dels arbres, serà com unes vacances a la vora del mar.”

Una terra d’humiliació

En les cròniques de Rami Abou Jamous hi ha moments de reflexió que defineixen amb precisió l’estat d’ànim d’ell i dels palestins enmig d’una tragèdia que nosaltres no ens podem ni imaginar de viure durant gairebé dos anys. Us deixo amb un fragment dels seus escrits:

“Quan s’acabarà tot això? Quan es mobilitzarà la gent? Nosaltres no tenim ni els ulls blaus ni els cabells rossos, però som éssers humans. Mereixem viure com éssers humans. El nostre pecat és estar ocupats pels israelians. Això és tot el que hem “fet” a la nostra vida. Hem nascut en aquesta terra, ocupada pels israelians; per tant ens mereixem tot això que ens fan. I perquè ells saben que a nosaltres ens importa molt la dignitat, ens volen humiliar fins al final. I tot per fer-nos marxar d’aquesta terra, convertida en una terra d’humiliació.”