05.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 05.02.2026 - 21:45
Vet ací una història fascinant. Una història d’amor, de fidelitat a una idea i de passió, d’aquestes que ens agrada d’explicar als periodistes perquè acaba bé.
L’any 1960, quan tenia vint-i-dos anys, Josep Palàcios va presentar la novel·la Crònica d’una mort al premi Sant Jordi. Era la primera volta que el guardó s’integrava a la Nit de Santa Llúcia i el jurat el formaven Agustí Calvet (Gaziel), Joan Fuster, Ernest Martínez Ferrando, Josep Pla, Joan Petit, Joan Pons i Jordi Rubió i Balaguer. Palàcios no el va guanyar, el premi. I, com és ben sabut, Mercè Rodoreda tampoc no va assolir el favor del jurat amb la novel·la Colometa, que després seria La plaça del Diamant. Ja se sap que, al senyor Pla, Colometa li semblava el títol d’una sardana i no estava disposat a premiar-la. La resta, és història.
I és mite. Perquè la novel·la inèdita de Josep Palàcios, JP, forma part d’aquest món que no se sap bé on comença i on acaba. Un món singular, que té el centre de gravetat a Sueca, i que és com l’univers inexpugnable, radical i exigent que habitava JP.
El llibre Josep Palàcios. Home de lletres, editat per Salvador Ortells i publicat per la Institució Alfons el Magnànim, aplega les comunicacions d’una jornada d’homenatge que es va fer el mes de juny del 2024 a Sueca. El professor Antoni Furió hi explica que JP va quedar desolat pel fet de no haver guanyat el Sant Jordi. Ja havia obtingut el Premi València amb el poemari Les quatre estacions i tenia la plena consciència que la seua existència no es podia separar del fet de ser escriptor. O Escriptor, si fem cas de Manuel Baixauli.
L’única novel·la de JP
Furió explica que aquesta desolació íntima va ser tan intensa, que va decidir de renunciar a la literatura i que, durant prop de vint anys, la màquina d’escriure, en la qual havia invertit sis mil pessetes de les deu mil del Premi València, la va emprar per a fer tota mena de treballs paraliteraris, com ara les traduccions importantíssimes que va bastir tant ell sol com en companyia de Fuster. Però es va negar a la creació.
Martínez Ferrando, que era valencià com Palàcios, va parlar de la novel·la a Joan Fuster en aquests termes que recull Furió: “El nostre paisà ha fet un esforç notable, dignament redactat, però feixuc, reiteratiu, aquella baralla de nois al ralentí! Hauríem de procurar, tanmateix, citar-lo. S’ho mereix.” No l’havia entesa, l’obra. Amb tot, sembla que Fuster sí que estava molt satisfet del treball del seu jove amic i hi va veure la pulsió literària que mai no l’abandonaria, per bé que durant uns quants anys la va sublimar.
De la novel·la inèdita de JP, l’única que va escriure, se’n sap el títol i la primera frase, “Ho he imaginat tot”. Aquest sintagma, Palàcios l’ha emprat en uns altres texts i l’ha acompanyat durant tota la vida, com l’alè seminal que empeny l’existència i la presència de qui només viu per escriure.
El llegat
Antoni Furió és [era] amic de Palàcios i col·laborador íntim a l’hora d’endreçar i publicar l’obra completa de Joan Fuster. Durant molts anys, cada diumenge a la vesprada, Furió anava a sa casa per treballar plegats. Conversaven molt. A vegades, amb un doll inacabable de paraules; a vegades, en silenci. Ara, després del traspàs de Palàcios, l’abril de l’any passat, Furió continua fent la mateixa tasca i, a més, continua anant cada setmana a la casa de color ocre, d’estil art déco, al carrer del Pou, per capbussar-se en el seu llegat. En companyia d’Àngela Ferrando, la vídua de l’escriptor, cal classificar papers, documents, objectes. I llibres. Els llibres que eren part de la vida de JP i que, segons que ens diu Àngela per telèfon, el van acompanyar fins els darrers dies. “Encara que ja no escrivia, els tenia a les mans, en tocava les pàgines, el paper… Talment com feia mon pare, que era arquitecte, que quan ja no va poder treballar més passava els dies acariciant les llapisseres o els papers de la feina feta. Sempre amb els llibres.”
I així és com Crònica d’una mort sorgeix d’entre els prestatges d’una manera inesperada i lluminosa. Ens diu Furió que no ha sigut fins fa quatre dies, literalment –diumenge passat–, que l’ha vista físicament, que l’ha tinguda a les mans, que n’ha comprovat la qualitat del paper. És clar que n’havien parlat moltes voltes, de l’obra, però no l’havia llegida pràcticament ningú, si exceptuem els membres d’aquell jurat del 1960. “Ni Àngela?”, li preguntem. “Ni Àngela”, ens respon. I encara ens reserva una sorpresa per al final, que també revelarem als lectors de VilaWeb.
Amenaçava de cremar-la
Furió es recrea en el fet que l’autor d’aquella novel·la impregnada de l’existencialisme de final dels anys cinquanta només tenia vint-i-dos anys i una consciència plena de ser escriptor. “Sempre ha tingut aquella novel·la en gran estima”, diu, però també tenia aquell dolor del fracàs encapsulat del qual només va eixir pel desvetllament que li va causar conèixer l’artista plàstic Manuel Boix al taller de la impremta del seu cosí Lluís Palàcios. MB i JP compartien el gust per l’estètica, per la minuciositat, pel treball ben fet, per la tipografia, per l’art que no distingeix fronteres entre gèneres… I junts van fer coses meravelloses, com ara La serp, el riu.
Sobre la novel·la, diu Furió que en moltes ocasions Palàcios amenaçava de cremar-la: que no valia res, deia. Però també imaginava juguesques, com ara transformar-la en un altre artefacte literari. “Un dia em va dir que agafaria una frase de cada pàgina i les posaria l’una darrere l’altra i, si té cinc-centes planes, faria un conte de cinc-centes línies. Sempre la tenia present.”
No la va cremar mai. De fet, en conservava dos exemplars mecanoscrits, enquadernats i perfectament llegibles, seixanta-cinc anys després, que tenia visibles al despatx perquè tothom pogués comprovar que la novel·la existia. Furió ens explica tot això amb l’emoció que diu que li va causar el fet d’haver-la tinguda a les mans fa tan pocs dies, en companyia d’Àngela.
Les anotacions manuscrites
I la sorpresa va ser quan va comprovar amb plaer que Palàcios no sols no la va destruir, sinó que tota la vida l’havia acompanyat: “La tenia sempre present, no l’ha abandonada mai.”
Els mecanoscrits estan intactes, comenta, però en un els dos hi ha anotacions fetes amb llapis. I ací apareix el Furió que coneix la lletra de l’amic, que ha vist com, amb el pas dels anys, s’ha fet més tremolosa i com al final, quan la malaltia ja l’assetjava greument, notava com es feia més il·legible.
“Conec molt bé la lletra de Palàcios i la que trobem a les anotacions és la lletra tremolosa dels últims mesos o setmanes. Ell es mor el 5 d’abril, potser fa anotacions al març o al febrer o més a prop de la mort, encara. Vull dir-te que els últims moments de la seua vida, quan per fi havia renunciat a continuar escrivint, acariciava encara la novel·la. La novel·la dels vint-i-dos anys, la novel·la que no guanyà el premi, no l’ha abandonada mai, l’ha tinguda sempre present. Ha dit que era impublicable, que això no es publicaria mai, ha dit que la cremaria. No ha fet res d’això i sabia que cauria a les nostres mans.”
Allà hi havia aquell mític “Ho he imaginat tot”, a la primera línia, i un títol alternatiu, de tres paraules, que Furió no revela. Aquelles notes manuscrites són el senyal luminescent que el JP de vint-i-dos anys, decebut per no haver guanyat el premi Sant Jordi, no es va retre mai. Quan ja havia donat per acabada la seua obra poètica, quan ja havia decidit que deixava d’escriure, realment no deixava d’escriure perquè escrivia “la novel·la”, l’única que va escriure mai, la que li va obrir la porta a tot un univers dins el qual va decidir de viure. El lloc on es va despertar a la literatura esdevenia el refugi per als darrers dies de l’escriptor, que ja ho té tot dit. I, al mateix temps, amb aquella lletra tremolosa, amb aquelles notes, enviava un missatge: ell i la novel·la no es van abandonar mai.
Diu també que mentre complia l’ordre que va rebre amb el testament de Fuster i enllestia l’obra completa del seu amic, Palàcios no deixava d’escriure. Si més no, de reescriure i de pensar en aquell objecte, en aquelles cinc-centes planes pràcticament fundacionals de la seua literatura.
