11.02.2025 - 21:40
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es troba en una situació de gran fragilitat parlamentària. Les iniciatives i lleis les negocia una a una amb les formacions independentistes i això, per exemple, ja ha fet que enguany no hi hagi pressupost. Per si no n’hi hagués prou, el dia a dia dels socialistes es troba marcat per uns quants escàndols sota investigació judicial, com el cas Koldo, la investigació contra el germà de Sánchez i el que afecta el fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz.
La tensió latent amb l’esquerra espanyola –tot i no ser tan evident com la que té amb ERC i Junts– va corcant el govern. Tot plegat fa que creixin els rumors sobre eleccions avançades i ja n’hi ha pocs que prevegin que la legislatura pugui durar dos anys més.
El PSOE i Sumar miren que les desavinences en el si del govern no arribin al congrés i fan mans i mànigues per assolir una entesa abans. Però el cas és que aquests darrers mesos són com més va més públiques, sobretot en matèria laboral. Una de les picabaralles més fortes va ser entre la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, i el titular d’Economia, el socialista Carlos Cuerpo, per la reducció de la jornada laboral a un màxim de 37,5 hores.
El 20 de desembre Díaz va acordar amb els sindicats, en nom del govern, la reducció laboral. Aquí va començar un xoc públic, quan Díaz va acusar Cuerpo de vetar la iniciativa i d’incomplir el pacte de govern, i va titllar l’actitud del ministre de “gairebé de mala persona”: “Que un ministre socialista es manifesti en contra d’un acord amb els sindicats és una cosa que cal explicar als votants progressistes”, deia públicament. Finalment, el consell de ministres no ho va aprovar fins el 4 de febrer.
Les tensions han sorgit novament aquesta setmana. Després d’augmentar el salari mínim, ara s’ha fet públic que alguns treballadors que el cobren hauran de pagar l’IRPF, cosa que significa que l’increment real no sigui tan gran. Ahir Díaz, en una compareixença de premsa, es lamentava d’haver-se assabentat de la decisió pels mitjans de comunicació. Al seu costat, la portaveu del govern espanyol, la socialista Pilar Alegría, ho atribuïa a la “velocitat informativa”. “Saltem pantalles massa de pressa”, afegia.
Aquesta crisi encara no s’ha acabat, i Sumar ja va anunciar ahir una iniciativa al congrés per a apujar el llistó del grup exempt de l’IRPF i esmenar així la decisió del Ministeri d’Hisenda, dirigit per la socialista María Jesús Montero. Una mesura a la qual s’ha afegit al PP, amb una clara maniobra per a debilitar més el govern.
Unes discrepàncies que vénen de lluny
Tot i ser les darreres i més visibles, ja hi ha hagut més dissonàncies durant aquest any i mig de govern. Bona part, en política internacional. Ja l’abril de l’any passat, Sumar es va oposar en el consell de ministres a aprovar una partida de milers de milions d’euros en defensa, tot i que aleshores no ho van fer públic. També sovint hi ha crides de Sumar a trencar les relacions amb Israel.
Alhora, fa tot just poques setmanes, Tesh Sidi, diputada de Sumar d’origen saharià, registrava una pregunta dura contra l’executiu: “Per què el Govern d’Espanya posa tots els seus esforços a donar suport a la dictadura del Marroc?” Els socialistes van fer un viratge històric quan el 2022 van decidir de donar suport a la proposta d’establir un règim d’autonomia, sota jurisprudència marroquina, per al Sàhara Occidental.
Hi ha hagut més qüestions, com ara en matèria d’habitatge, en què Sumar ha titllat de “decebedores” les propostes del PSOE. Sobre això, trobem que el mes d’octubre el PP i Sumar es van votar conjuntament dues propostes a esquena del PSOE. Per una banda, una iniciativa del PP per a elevar el control sobre l’enviament d’armes a zones de guerra i, per una altra, una de Sumar sobre clàusules hipotecàries.
I no són pas les úniques. La primera votació que el PSOE va perdre va ser el mes de maig: una proposició de llei sobre proxenetisme, que no havien negociat ni consultat amb els seus socis de govern. Però si un fet palesa les diferències és que els dos partits no van ser capaços d’acordar un esborrany de pressupost. Díaz, de fet, va arribar a confirmar que les negociacions s’havien encallat i que hi havia una enorme distància en matèria de fiscalitat.
Tot plegat mostra un executiu dèbil. Però les baixes expectatives electorals de Sumar i les previsions d’una majoria del PP i Vox fan que l’avançament electoral tampoc no sigui una opció gaire engrescadora per a cap dels dos socis de govern.
Sumar, en crisi, vol marcar perfil
Sumar té un problema afegit, i és que el govern espanyol és l’única institució on encara governa, després d’haver perdut batllies importants i no tenir presència en cap govern autonòmic. De manera que és allà on proven de marcar perfil propi respecte del PSOE, fet que evidencia les diferències, encara que això pugui significar un desgast per a la coalició de govern.
Sumar, per una banda, ha de guanyar protagonisme entre els votants de l’esquerra, en un moment en què es juga fins i tot la supervivència com a partit. Per una altra banda, hi ha una pugna amb Podem per a ocupar el mateix espai, com ja es va veure a les eleccions europees, quan Sumar va obtenir solament un eurodiputat més malgrat presentar-se amb Compromís i els Comuns.
Després de l’escissió del grup parlamentari, Podem s’ha diferenciat de Sumar amb un discurs més trencador, d’esquerres i feminista, i fent una defensa ferma del referèndum català. Fent valer que és imprescindible per a les majories parlamentàries, va collar el govern amb l’exigència de trencar la relació amb Israel i abaixar el lloguer si volien el seu suport al pressupost. Ara, amb la polèmica del salari mínim, Podem ha registrat una iniciativa perquè tothom qui el cobri estigui sempre exempt de pagar imposts. És, novament, un pas que obliga el partit de Yolanda Díaz a no deixar de presentar propostes ambicioses.
Un problema d’aliances i lideratge
Més enllà de Podem, Sumar té un problema de lideratges i aliances. El mes de juny, Díaz va dimitir com a presidenta del partit i d’ençà d’aleshores hi ha una direcció provisional sense cap visible. De fet, una de les alternatives més destacades era Íñigo Errejón, que es va trobar forçat a abandonar la política per comportaments masclistes i denúncies d’agressions sexuals. El nou màxim dirigent i el rumb que prengui el partit han de sortir de l’assemblea del partit el 29 i 30 de març.
Un altre punt de fricció és amb els seus aliats. Més per Mallorca ja es va presentar a les europees amb ERC i les negociacions per a les europees van ser dures. Sumar solament va poder aconseguir un escó, i els altres van anar a parar als Comuns i Compromís. Això ja va implicar un conflicte amb Esquerra Unida. A la pugna pels llocs a les llistes, s’afegeix el fet que s’impulsen seccions del partit al País Valencià i a les Illes, cosa que també pot ser un focus de tensió. De fet, si les expectatives són baixes, molt probablement Compromís i la resta de partits poden cercar unes altres aliances o presentar-se tots sols.
Per una altra banda, Podem farà una assemblea els dies 11 i 12 d’abril. Com expliquen, “l’evident debilitat i paràlisi” del govern de Pedro Sánchez fa plausible que l’executiu no pugui exhaurir la legislatura el 2027. “Volem estar preparats per a qualsevol escenari”, ha afirmat el coportaveu de la formació, Pablo Fernández. De manera que es preveu una renovació de tots dos partits, que proven de combinar el fet de ser clau parlamentàriament i esdevenir el referent de l’esquerra.
