Una trentena de soldats han aterrat a Grenlàndia aquestes darreres hores per fer maniobres de reconeixement al costat de tropes daneses. Aquesta és la resposta, ara per ara, d’alguns governs europeus a les amenaces del president dels EUA, Donald Trump, que exigeix que l’illa passi a ser tutelada per Washington. El contingent d’urgència el formen quinze soldats francesos, tretze d’alemanys, dos de noruecs, dos de finlandesos, un de britànic, un de neerlandès i un de belga.

Altres estats, com ara l’espanyol, s’han negat a mobilitzar efectius fins que no hi hagi una missió emparada per la UE o l’OTAN. En canvi, el ministre de Defensa italià, Guido Crosetto, ha anat un pas més enllà i ha titllat d’inútil el desplegament. “Fer un viatge com aquest, no entenc el desplegament. Imagineu-vos quinze italians, quinze francesos, quinze alemanys… Sembla gairebé el començament d’un acudit”, ha dit.

Italian Defense Minister Guido Crosetto on European troop deployment to Greenland:

Imagine 15 Italians, 15 French, 15 Germans in Greenland. To me, it seemed almost like the beginning of a joke.

I believe, instead, that it is in our interest to keep the Western world, the free… pic.twitter.com/JmfqfWEOZS

— Clash Report (@clashreport) January 17, 2026

Un menyspreu que comparteix la Casa Blanca. “No crec que les tropes influeixin en la presa de decisions del president, ni en absolut en l’objectiu d’adquirir Grenlàndia”, ha afirmat la portaveu, Karoline Leavitt. Cal assenyalar que Trump ha reiterat que estava disposat a fer ús de la força –“ho podem fer de bones maneres o de males”– per controlar l’illa, encara que això signifiqui enfrontar-se amb aliats de l’OTAN.

De moment, ha amenaçat els països implicats amb un augment dels aranzels a partir de l’1 de febrer. “Aquesta és una situació molt perillosa per a la seguretat, l’estabilitat i la supervivència del nostre planeta. Aquests països, que estan jugant a un joc tan perillós, han introduït un nivell de risc que no és sostenible ni assumible”, ha escrit a Truth Social.

La UE, encara incapaç de sortir de l’entotsolament amb la guerra d’Ucraïna, veu ara que l’amenaça militar li arriba al pati del darrere. El tràngol el resumeix a la perfecció una anècdota protagonitzada aquesta setmana per la cap de la política exterior, Kaja Kallas. En una reunió amb dirigents del Parlament Europeu, segons Politico, va dir que no era una gran bevedora d’alcohol, però va fer broma que el context actual era “un bon moment” per a començar a ser-ho.

La realitat és que la UE està completament atrapada per la dependència militar dels EUA i el marge, en cas d’invasió de Grenlàndia –un territori amb cinquanta-set mil habitants, però amb la superfície gairebé d’Algèria–, és pràcticament nul. Tampoc no ajuda gens la geografia i el clima extrems. A més, els EUA ja hi tenen presència d’ençà de la Segona Guerra Mundial a la base espacial de Pituffik, que és uns mil cinc-cents quilòmetres al nord de la capital, Nuuk.

La base és enfocada sobretot a l’alerta de míssils, la vigilància espacial i el suport logístic. Ara és infrautilitzada –solament hi ha uns cent cinquanta militars–, però pot multiplicar la capacitat. En el punt culminant de la guerra freda hi havia més de sis mil soldats. De fet, ha de ser un punt clau de la cúpula d’or, l’escut antimíssils que Trump fa servir de fonament del seu expansionisme enfront de Rússia i la Xina –sense mencionar la riquesa mineral grenlandesa.

Un continent sense defensa?

Aquesta setmana, el govern danès ha anunciat un augment del desplegament militar a Grenlàndia. L’operació, anomenada Resistència Àrtica, implicarà més vehicles terrestres, aeris i marítims per a controlar l’illa i la zona d’influència. “És en benefici de la seguretat europea i transatlàntica”, ha dit el Ministeri de Defensa danès. És en aquest marc que una trentena de militars estrangers han aterrat a Nuuk, tot i que solament hi seran uns quants dies.

Evidentment, un destacament temporal de tres desenes de soldats no pot aturar cap mena d’invasió. Ara, un grup alts càrrecs i diplomàtics de la UE, segons Politico, han confirmat que la qüestió “altament delicada” de com contraatacar Trump es discutia en privat a tot el continent. Difícilment el moviment serà purament militar, perquè la UE arrossega problemes importants de capacitat i coordinació.

La política militar és delegada a l’OTAN, que en cas de conflicte obert a Grenlàndia faria implosió. Un informe del setembre del Servei d’Estudis del Parlament Europeu (SEPE) detalla que la UE té una mobilitat militar limitada per barreres financeres, físiques, legislatives i reguladores nacionals. Tot plegat, alimentat per una manca d’inversió crònica i burocràcia innecessària.

L’informe relata la incapacitat per a desplegar les forces amb rapidesa i garantir una dissuasió creïble contra les amenaces –sense obviar l’armament nuclear francès–, fet que posa en risc els ciutadans de la UE. Per això, proposa una inversió conjunta entre 75.000 milions d’euros i 100.000 fins al 2035 per a millorar les infrastructres de transport –aprofitables també per als civils– i la logística.

La UE ha especulat durant dècades amb la creació d’un exèrcit europeu, però sense consolidar res més enllà de col·laboracions esporàdiques. “La manca d’unitat és el nostre problema”, va dir el comissari europeu de Defensa, Andrius Kubilius, que fa uns quants dies va ressuscitar la idea de la força comunitària, que podrien integrar uns 100.000 soldats, però va admetre que calia un “gran salt” en despesa en defensa.

“Hem de poder actuar com a Europa”, va dir, i es va demanar: “Serien els EUA més forts si tinguessin cinquanta exèrcits estatals en compte de solament un de federal? Si la nostra resposta és que no, que no serien més forts, què esperem?” El comissari va insistir que la defensa europea –davant l’evaporació del paraigua de l’OTAN– havia de superar el rearmament que havia començat arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Quina força té la UE?

Un informe de fa uns quants dies del SEPE sobre la “preparació defensiva” de la UE detalla que, malgrat l’augment en despesa militar, no és llesta per a afrontar una amenaça d’alta intensitat. Els motius? La fragmentació entre els estats, la dependència exterior i la manca de compres conjuntes. Per això, proposa forces interoperables i equipades adequadament: “Europa ha d’invertir més, actuar col·lectivament i reforçar la seva autonomia estratègica mitjançant iniciatives conjuntes de defensa.”

La competència militar amb els Estats Units, en cas de ser possible, és una cursa de fons que implicarà dècades. Els EUA tenen uns 1,3 milions de militars actius –més enllà dels avantatges en infrastructures, recursos i tecnologia–, és a dir, sis vegades més que no pas l’exèrcit francès, el principal de la UE. El salt és abismal si es compara amb Dinamarca –uns 20.000 militars–, que administrativament regeix Grenlàndia.

Segons Politico, l’única carta que membres de la diplomàcia europea consideren per aturar Trump és pressionar amb la retirada de les bases nord-americanes a la UE. Això implicaria que el bloc europeu perdi garanties de seguretat –sobretot contra Rússia–, però els EUA es quedarien sense una plataforma d’operacions molt valuosa i poderosa. A la UE hi ha 31 bases i 19 instal·lacions amb 67.000 militars nord-americans.

“Aquestes bases són essencials per a la preparació operativa i per a fer possible l’abast estratègic mundial”, ha assenyalat Ben Hodges, ex-comandant de les tropes dels EUA a Europa. “Tindria un impacte desastrós”, ha afegit sobre perdre Ramstein, la principal base aèria, que ha estat clau en operacions i el desplegament a Àfrica i el Llevant.

Fora del control de la UE hi ha una segona carta que pot afavorir els seus interessos i distorsionar les accions de Trump. És la divisió interna al Partit Republicà als EUA. Hi ha uns quants càrrecs electes que ja han alçat la veu en contra el president perquè veuen que s’acosten les eleccions de mig mandat amb els índexs de popularitat en caiguda lliure i amb sondatges que assenyalen que els nord-americans s’oposen a la invasió de Grenlàndia.