Coses que et passen quan tens una columna a VilaWeb

  • Vull deixar-ho ben clar. La llibertat que m’ha donat ha estat completa, i el diari mai no ha sabut de quina qüestió tractaria fins que no he enviat el text

VilaWeb

El 6 de maig de l’any passat Assumpció Maresma em va proposar de participar en la secció Mail Obert de VilaWeb amb una columna regular, primer quinzenal i després setmanal. Recordo que el missatge em va arribar mentre sopava en un restaurant de l’estació de tren d’Oslo, i que abans de respondre vaig fer l’exercici de pensar vint-i-cinc possibles temes que em veia capaç de desenvolupar en un article. Quan vaig tenir la llista vaig contestar que en podríem parlar, i aviat ens vam posar d’acord.

Vull deixar-ho ben clar. La llibertat que m’ha donat VilaWeb ha estat completa, i el diari mai no ha sabut de quina qüestió tractaria fins que no he enviat el text. El director, Vicent Partal, em va fer només dues indicacions: sigues elegant i no menteixis. Fins allà on sé dir-vos, les he complert. Crec en les limitacions a l’hora d’escriure, i per això em vaig imposar dos criteris més. El primer, i ja em perdonaran els amics escriptors, és no recomanar llibres, en part perquè hi ha molta gent que ho fa millor que jo, però també perquè els de l’ofici som força pesats –l’amic fuster no es dedica a explicar-me tot el dia quines portes ha vist. La segona norma és no fer servir mai la fórmula “com pot ser que…”. La meva feina és precisament respondre aquesta pregunta.

Sóc de ciències, i per tant sempre intento que les meves opinions siguin fonamentades i que al darrere hi tinguin dades i bibliografia. Al capdavall, és el que transmeto als meus alumnes. Els que gaudim d’una tribuna hauríem de ser més curosos amb la informació, i n’hi ha tanta de disponible que no fer recerca és una pura qüestió de mandra. Per exemple, si la gent consultés més sovint l’Institut d’Estadística de Catalunya deixaria de repetir idees que són completament falses, com ara que el Baix Empordà és una comarca rica o que el país té un problema de desforestació.

Escriure a VilaWeb també vol dir formar part d’una comunitat dinàmica i entusiasta, i agraeixo les desenes de comentaris que rebo, sovint amb raonaments interessants i idees complementàries. Els llegeixo tots, i malgrat que tinc el criteri de no contestar aquells que se m’adrecen directament, les preguntes em serveixen per a columnes posteriors. El fet que els participants siguin subscriptors i firmin amb nom i cognom fa que el debat sigui molt més cortès que en altres àmbits.

Pel que fa a les xarxes socials, només he tingut una experiència negativa. El 9 de març vaig publicar un article en què explicava que el consens sobre la immigració a Catalunya és una anomalia a Europa. El vaig titular “Catalunya, país d’acollida”, per assenyalar que cap societat occidental moderna no ha acceptat tants immigrants en tan poc temps, i sense cap debat públic. Malauradament, els tuitaires que branden una bandera de Sant Jordi no van interpretar bé el text, o no el van llegir, i durant tres dies vaig rebre insults i agressions verbals de tota mena (em sembla que vaig blocar uns tres-cents comptes). Bé, podria ser pitjor. També he trobat comentaris que només valoraven el contingut a partir de la fotografia.

Un avantatge d’escriure des de molts quilòmetres enllà és que m’estalvio les conseqüències de tenir un cert ressò, com ara que hi hagi gent que m’inviti a aquells dinars a Barcelona on t’expliquen allò que passa, i després et fan alguna proposta. Ni hi puc anar, ni m’interessa. I si algú de les cúpules dels partits o les institucions catalanes s’ha enfadat, tampoc no m’ha arribat. En canvi, em pensava que els lectors m’enviarien més qüestions que podria investigar i tractar, i continuo obert a rebre suggeriments.

Amb la perspectiva d’un any, la columna és un dels millors regals que m’han fet mai. Quan era petit esperava que arribés el pare per agafar-li el diari i, malgrat l’acumulació de llibres, encara el que més llegeixo de llarg és periodisme. Escriure un article setmanal implica una rutina gairebé marcial –el dilluns i el dimarts muntar el text, el dimecres enllestir-lo, el dijous fer-hi les correccions, els divendres comprovar la reacció–, però tenir tribuna a VilaWeb és un gran privilegi i alhora una responsabilitat, i espero continuar-me’n fent mereixedor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any