Conxita

És dissabte, he acabat la gira del nou llibre i finalment torno a València. L’hotel està relativament prop de l’estació de Sants, però lluny per anar carregada amb la maleta, una bossa de tela i la de mà. M’abelleix passejar tranquil·la, acomiadar-me de Barcelona. Amb un xupa-xup de maduixa a la boca i Joan Isaac a les orelles enfilo per l’avinguda de Tarragona. Albiro la plaça dels Països Catalans. Vaig amb temps, falta mitja hora. De sobte veig una senyora gran, acaba de sortir del supermercat, un que és valencià i no em dóna la gana de nomenar, va carregada amb un carro que empenta amb dificultat i una bossa plena a rebentar a la mà, li costa caminar. Em recorda molt la meva àvia, porta una bata de floretes blaves, ben igual que una que tenia ella. Segurament la memòria m’està fent una mala passada, i si les comparéssim s’assemblarien com un ou a una castanya.

Mentre l’observo, la bossa que du a la mà se li trenca i la compra s’escampa per la vorera, intenta ajupir-se per arreplegar-la, corro a ajudar-la, per sort porta més bosses i ho distribuïm en dues. Li costa respirar a causa de l’esforç, seiem una estona en un banc.

Li pregunto si podem trucar a alguna persona que vingui a ajudar-la. M’explica que aquest mes de juliol el passa a casa la néta per cuidar la besneta. Que la família ha sortit, i ella havia vingut a comprar quatre coses al súper i que finalment ha comprat més del que pensava. La meva ment va com unes debanadores, el rellotge corre. La solució és un taxi.

—Un taxi? Si vivim aquí a la vora, són dos minuts. Hi arribem de seguida.

Ha utilitzat el plural. Quan ho feia la meva iaia, no tenia escapatòria. Miro el rellotge i dono per perdut el tren. No la puc deixar sola.

I de sobte em diu:

— Tu ets la Gemma Pasqual, et llegeixo a VilaWeb.

I això em fa molta il·lusió, moltíssima. L’observo, i sí, s’assembla a la meva iaia, i per un moment recordo allò de la Rodoreda i els àngels a Aloma:

“—Aloma, què fan els àngels?

—Es disfressen d’estrella.

—Que bonic! Què és morir-se?

—Tornar-se estrella.”

Però no hi havia cap estrella al firmament, era de dia, i com diria la Caterina Albert, “aquell dissabte de juliol, el sol covat, ardent com les brases, rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de les persones”.

Totes dues carregades amb les bosses, el carro i la maleta ens endinsem pel barri de Sants.

—Encara no he llegit cap llibre teu, però em vull comprar aquest últim.

Em comenta que una amiga seva, que ja ha faltat, també va passar per Via Laietana.

—Ai, noia! Com esteu al País Valencià. Aquest dimecres de què ens parlaràs?

I de cop sentim un clàxon. És el company de la filla.

La renyeix per haver anat sola al súper. Per tota resposta riu i tots riem.

—Mira! És la Gemma Pasqual –diu al noi.

—Hola, Gemma! –i em fa dos petons.

Aquesta familiaritat és molt agradable.

Pujo al cotxe i m’acosta a l’estació, som a dos minuts. Però és 1 de juliol, començament de vacances, he de passar el control i a penes falten vuit minuts, ho veig molt just, de fet, ho veig impossible.

A la bossa porto un exemplar del llibre, el regalo a la Conxita. El noi agafa la maleta i les meves bosses i arranquem a córrer. Ella es queda al cotxe. La cua del control és enorme, ja he begut oli, el noi m’agafa pel braç i a empentes passem al capdavant de la cua del control davant la sorpresa i les protestes de la gent. Ens acomiadem. Finalment aconsegueixo pujar al tren. Que miraculosament va alhora.

Avui l’article del dimecres parla de tu, Conxita. Gràcies per llegir-me.