Convergència: una tesi

  • D’ençà que l’aplicació del 155 obrí en canal la societat catalana, el binarisme dreta-esquerra es metamorfosà localment en una “convergència” i un “republicanisme” mitificats

Joan Ramon Resina
08.01.2023 - 21:40
Actualització: 09.01.2023 - 08:57
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La setmana passada vaig estrenar l’any amb una observació sobre el caràcter màgic, performatiu, de la categoria “dreta i esquerra”, una oposició tan estructurant de les relacions socials com els binarismes descrits per Lévi-Strauss en els seus estudis de les tribus amazòniques. La força d’aquests binarismes rau en la submissió gairebé inconscient de cada membre de la tribu a unes estructures tan transcendents de la voluntat individual com ho són les categories kantianes. De manera molt semblant, d’ençà de la Revolució Francesa el binarisme esquerra-dreta governa les relacions polítiques a Occident sense correspondre’s amb la relació efectiva entre les persones. “Dreta” i “esquerra” són, com “burgesia”, “proletariat” –encara hi ha algú que parli del proletariat, tret d’algunes mòmies atrapades en la ideologia de certs partits com l’insecte dins l’ambre?–, “patriarcat”, “establishment”, “heterosexualitat normativa” i altres homes del sac conceptuals que no designen cap realitat objectiva, sinó que volen alterar el món a força de repetir-se ritualment com un exorcisme. Les paraules-tòtem tenen una influència indubtable en la tribu, però Lévi-Strauss ja advertia que els sistemes d’oposicions binàries que defineixen les cultures no tenen pas valor ontològic sinó metodològic. Dit d’una manera diferent: aquests sistemes no existeixen com a coses palpables, però resulten útils per a entendre la conducta dintre de cultures exògenes al pensament “científic” de l’antropòleg. En definitiva, l’estructura binària no és pas la forma de l’univers ni tampoc d’una part, com pot ser-ho l’estructura d’un pàrquing de diferents nivells al mig d’una ciutat. És una condició del coneixement tan “subjectiva” com les idees transcendentals de Kant, que són inferències “necessàries” d’una realitat incondicionada.

D’ençà que l’aplicació del 155 obrí en canal la societat catalana i n’exposà les vísceres, el binarisme dreta-esquerra es metamorfosà localment en una “convergència” i un “republicanisme” mitificats. Val a dir que aquest binarisme és exclusiu d’una antropologia que es proclama “progressista” i existeix metodològicament al servei d’un univers polític particular. La terminologia en qüestió resulta d’essencialitzar la denominació d’unes formacions que, com tot en política, eren l’expressió d’unes sinergies i unes oportunitats circumstancials. El republicanisme d’avui no és sinó el record residual d’un corrent d’opinió dels anys vint, un corrent que l’any 1931 precipità en una formació improvisada per a les primeres eleccions postdictatorials i batejada amb les designacions de tres conceptes autònoms fosos en un conglomerat eventual: un concepte de caràcter ideològic, un referent a la forma de govern i un d’identitat nacional. El resultat fou l’Esquerra Republicana de Catalunya, agombolada entorn de la figura carismàtica de Francesc Macià.

Convergència també fou un tríptic d’idees convocades per una personalitat que, com Macià, havia guanyat els esperons durant una altra dictadura: Jordi Pujol. El tríptic en aquest cas reproduïa dues de les idees del partit de Macià, o gairebé, amb l’adjectiu “democràtica”, que rellevava “republicana”. La diferència consistia en el substantiu “convergència”, raó per la qual als actuals dipositaris de les sigles del partit de Macià els resulta molt senzill de permutar paradigmàticament “convergència” per “dreta” i reproduir així l’oposició dreta-esquerra en el sintagma. Recordem, però, que aquesta oposició sols és una inferència “necessària” en l’estructura metodològica i no pas ontològica de la lluita política.

En una primera interpretació, el mot “convergència” designava la confluència de corrents diversos –el Grup d’Acció al Servei de Catalunya del mateix Pujol, els independents liderats per Roca i Junyent i els cristians d’Acció Obrera–, als quals, passats dos anys de la fundació el novembre del 1974, encara s’afegí l’Esquerra Democràtica de Catalunya, cosa que configurà una formació de caràcter híbrid entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. Si fa no fa, allò que havia estat l’Esquerra Republicana de Macià i tornà a ser-ho amb Heribert Barrera de secretari general. Ja es veu, doncs, que l’oposició dreta-esquerra per a caracteritzar l’antagonisme entre aquests partits, lluny de resultar esclaridora, n’enterboleix la comprensió.

Però si “convergència” suggeria la confluència de rierols en una correntia que havia d’acabar dominant la política catalana durant tres dècades, no tinc cap dubte que aquesta tria nominal deu molt a l’ideari cristià de Jordi Pujol. Un cristianisme que beu del pensament catòlic progressista francès –Mounier, Maritain–, que indirectament li comunica la flaire de l’evolucionisme del jesuïta Teilhard de Chardin, qui per cert fou una influència cabdal en l’obra de Mercè Rodoreda.

“Convergència” és el terme emprat per Teilhard per a descriure l’acció divina en la matèria. L’espiritualització de l’univers s’esdevé en dues etapes que, a diferència del binarisme dreta- esquerra, no s’oposen sinó que es complementen. En la primera, que Teilhard anomena “convergència expansiva”, Déu dirigeix l’evolució biològica al fi de fer sorgir la humanitat. A la segona, amb la matèria ja organitzada en forma humana, el desenvolupament científic i tecnològic introduït per l’Homo sapiens comença a teixir un sistema nerviós de la humanitat, una “membrana viva” que formarà la base d’una consciència no ja de l’individu sinó de l’espècie. D’aquesta segona etapa evolutiva Teilhard en diu “convergència compressiva” i la capa intel·ligent que embolcalla l’esfera estrictament física o biològica l’anomena “noosfera” (noos en grec vol dir ‘ment’).

Aquest esquema evolutiu podia assumir-lo fàcilment un nacionalisme d’arrel cultural com el de Pujol, car era una transposició moderna de l’escala de l’enteniment de Ramon Llull i de l’escala de les creatures de la Teologia naturalis de Raimon Sibiuda, adaptada pel filòsof Francesc Pujols a Hiparxiologi o ritual de la religió catalana, del 1937. Si al final de l’escala Pujols hi posava l’àngel per a representar l’espiritualitat que transcendeix la vida material i forma l’epidermis de la cultura, Teilhard descriu la noosfera com l’àmbit de consciència universal (avui en diríem global) generada pels mitjans de comunicació electrònica, des del telèfon, la ràdio i la televisió a les computadores, que el 1955, quan Teilhard va morir, tot just començaven a existir en gran format, molt lluny encara de l’ordinador personal que ha conquerit els espais domèstics, on la ràdio i el televisor havien estat hegemònics.

No dic pas que el projecte polític de Pujol fos subsidiari de la visió espiritual-tecnològica de Teilhard de Chardin, però sí que l’ex-president xifrà la seva empresa política en la modernització de Catalunya, entesa com a condició necessària per a integrar milions d’immigrants en una “noosfera” cultural que per a ell era sinònim de catalanitat. Hom podria fer un acudit banal amb l’ús o mal ús del nom “Noos” per a una fundació de naturalesa fraudulenta presidida pel duc de Palma i marit de la Infanta Cristina de Borbó, Iñaki Urdangarin, qui a més de president en fou el cap de turc. El “mal pas” de Jordi Pujol amb la “deixa” no declarada del seu pare esdevé comprensible –i aquí “comprendre” podria ben bé voler dir “perdonar”– en el context d’un intent de cop d’estat, el del 1981, que si hagués reeixit hauria enviat un grapat de gent a l’exili, i encara més en vista de la persecució judicial de l’independentisme amb clara voluntat d’arruïnar i expropiar els polítics i funcionaris associats amb el referèndum i l’acció exterior. Aquella irregularitat i l’activitat dels fills a recer de l’autoritat paterna no haurien d’eclipsar ni la voluntat pratiana de crear estructures de país, ni la vocació convergent, en el sentit d’estendre la consciència de catalanitat a tot el país com una membrana cobertora.

Per contra, la “Catalunya real” de José Montilla i altres llumeneres del socialisme sorgia en oposició al país ressuscitat de la mort civil per l’esperit que Josep Trueta havia vindicat a l’exili. Aquella Catalunya “real” havia de quedar reclosa en la primera fase de la convergència teilhardiana, l’expansiva, identificada amb el creixement demogràfic d’origen migratori i la subseqüent concentració del poder polític al servei de les grans bosses d’immigrants. La convergència de Pujol volia ser compressiva i creia en la transcendència de la unitat espiritual d’un país, altrament dita “nacionalisme”. D’aquí venia la preocupació teilhardiana de Pujol de crear no un sinó dos canals de televisió, promoure la ràdio pública i subvencionar l’Avui, l’únic diari nacional de llengua catalana en paper mentre ell presidí el govern. Sense oblidar la difusió exterior de la llengua a través d’entitats públiques com l’Institut Ramon Llull, o la interior amb la immersió a l’escola, lamentablement de compliment no prou rigorós o verificat. En aquesta empresa i en altres d’índole cultural la major part dels intel·lectuals se li giraren d’esquena, seduïts per un cosmopolitisme de factura espanyola, en realitat una variant més o menys esnob del provincialisme ja cultivat per un grapat de rebels il·lusoris del franquisme.

Quan ja fa anys que la “societat en xarxa” va fer emergir una consciència global que legitima l’oblidada visió de Teilhard de Chardin, a Catalunya l’esquerra hegemònica fa mans i mànigues per esborrar el vessant espiritual de la convergència dels anys vuitanta i reactivar la força màgica de l’oposició dreta-esquerra. Si l’actual burocràcia dels partits “d’esquerra”, amb total inconsciència de l’origen i significat de les paraules, recupera el mot “convergent” més enllà de l’existència històrica del partit de Pujol, ho fa per a conjurar el seu dimoni interior, que en pura lògica binària sols pot ser “la dreta”. D’aquesta manera, els actuals exorcistes honoren un “mal esperit” pensant-se de fer-lo entrar en una porcada que tot seguit els obeirà llançant-se pel penya-segat de la corrupció. Però com pot obrar un miracle qui no creu en miracles?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes