15.10.2025 - 21:40
Adreçat no només a valencians. Ho especifica clarament la contracoberta i val la pena de recalcar-ho des de bell començament. Val la pena d’insistir-hi: adreçat no només a valencians. Per l’obvietat, perquè la llengua dels valencians és la mateixa que la dels mallorquins, que és la mateixa que la dels barcelonins i etcètera, i perquè, en aquest llibre imprescindible (una altra cosa que voldria subratllar al primer paràgraf i que faig ara: som davant d’una obra important, aclaridora, necessària especialment per als temps que vivim), s’hi desgrana això que ens anuncia el títol, aquesta obsessió agressiva contra la llengua catalana, i també una reflexió de fons, general, que hi té relació directa i que queda assenyalada al subtítol: Una batalla per la cultura.
Vicent Flor és sociòleg (no en desplegaré el currículum: com que confio que cercareu el llibre, el trobareu a la solapa) i ja té uns quants llibres que analitzen amb rigor el regionalisme anticatalanista i la identitat valenciana i la relació amb Espanya (Noves glòries a Espanya o Societat anònima, per exemple, també publicats a la igualment imprescindible Editorial Afers). Ara ha aplegat treballs que havien quedat esparsos en publicacions diverses, investigacions i reflexions de la darrera dècada, els ha revisat i actualitzat i reordenat i n’ha confegit una obra unitària que presenta amb el títol que li he manllevat per a l’article, Contra la llengua dels valencians.
És a dir, i prenent la referència del llibre de Manuel Sanchis Guarner, aquell cabdal La llengua dels valencians, Flor assenyala precisament l’obsessió en sentit contrari i, sobretot, què s’amaga rere aquesta obsessió, què signifiquen les polítiques (disfressades d’això o d’allò altre) que remen amb tanta insistència per ridiculitzar, problematitzar, esquarterar, arraconar la llengua pròpia del país. I sí, pàgina a pàgina, dada a dada, article a article, invita “a impugnar l’statu quo actual i, en concret, a posar en dubte com és d’acollidor el Regne d’Espanya envers una part significativa de les persones que hi viuen”.
En aquest enfilall d’assaigs, Flor hi planteja i desenvolupa un seguit de temes que són clau tant si els mires des del País Valencià com des de qualsevol altra banda del país o més enllà, tant si els prens pel vessant concret com si hi trobes el batec d’una reflexió d’ampli abast, els termes d’una pugna de fons que es du a terme encara que alguns dels implicats no la vulguin veure, encara, fins i tot, que de vegades, quina frivolitat, en menystinguin la importància.
El vessant concret? Per exemple, de quina manera s’ha fet servir i es continua fent servir el secessionisme lingüístic com una cortina de fum, una banderola de distracció que en realitat prova d’ocultar la intenció veritable, és a dir, l’arraconament de la llengua pròpia del país, la seva desaparició: de fet, no pretén legitimar una llengua a banda ni la normativa estrafolària que li inventin ni res, sinó afeblir la que ja hi ha. I és important entendre això per veure que, mentre continuï essent una eina útil, el secessionisme lingüístic podrà ser ressuscitat i esperonat a conveniència.
Al capdavall, l’objectiu veritable del blaverisme “era, i continua sent, el manteniment de la subordinació del valencià envers el castellà per a seguir conservant una regió valenciana lleial i sotmesa a la nació espanyola”. Per fer això, cal allunyar al màxim el País Valencià de Catalunya, cal esforçar-se en el tall lingüístic i cultural. I rebla Flor: “el secessionisme idiomàtic valencià té sentit des d’aquesta lògica, per més que per al futur del valencià suposa un harakiri”.
Perquè el conflicte lingüístic, ens recorda Flor, és sempre un conflicte polític. Un conflicte entre dos projectes polítics que lluiten, també, des de la cultura, des dels paràmetres identitaris. I ja som, potser, al vessant més general (per bé que un i altre, concreció i amplitud estiguin en realitat tan interconnectades), aquell que ens assenyala que aquí, parlant de llengua, en realitat parlen de la lluita per l’hegemonia social i política. Parlen, ells, de mantenir l’statu quo i parlem, nosaltres, de la necessària subversió per a sobreviure com a poble.
Un exemple concret: la modernitat que plantejava i representava Joan Fuster implicava la superació d’una identitat valenciana construïda en la subordinació a l’espanyola, i la substitució, per tant, de la classe dominant acastellanada i peixada pel franquisme; l’atac orquestrat contra el fusterianisme significava (i significa), també, l’intent de conservar aquella hegemonia. En citació condensada: al País Valencià, el franquisme va combinar nacionalcatolicisme amb retòrica regionalista cultural i així va instrumentalitzar i es va apropiar de bona part de la valenciania temperamental i els suports simbòlics que s’hi associaven. Amb el control polític i dels mitjans de comunicació, el franquisme va promoure les primeres reaccions antifusterianes als anys seixanta. D’aquesta manera, la dreta política va estar en condicions, “una vegada acabat el règim franquista, d’ocupar aquest espai ideològic i simbòlic per lluitar per a tractar de conservar l’hegemonia que havia ostentat durant la major part de l’edat contemporània”.
Perquè avui, ara, en aquesta part del món, “la cultura en general i els símbols en particular són el material amb els quals es construeixen les dominacions i les hegemonies”. “Ells” (així escrit a la fusteriana manera i en contraposició especular) sí que la tenien i que la tenen clara, la importància de la batalla cultural.
