Conte de reixos

Hi havia una taula parada sota un arbre davant la mansió d’estil monclovita. Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles, i Yolanda la Liebre, amb el cul blanc de tant discórrer, prenien una infusió. Enmig de tots dos, fent-los com de coixí, perquè hi recolzaven el braç i parlaven per damunt del seu cap, hi havia Rufi el Lirón, profundament adormit.

A tot això, va arribar la veïna Mireia i, en veure’ls, va pensar: “Que incòmode per al Lirón, però, és clar, si està adormit, m’afiguro que li deu importar ben poca cosa.”

Era una taula gran, però tots tres comensals s’hi estaven ben ajuntadets en un punta.

—No hi ha lloc, no hi ha lloc! –van cridar a l’uníson en veure la veïna Mireia.

—Hi ha lloc de sobres –va dir la veïna Mireia, indignada, i va seure en una gran butaca en un dels racons de la taula.

—Pren una copeta de vi espanyol –va dir Yolanda la Liebre per posar-hi pau.

La veïna Mireia va mirar per tota la taula, però només hi havia infusió de camamilla.

—No hi veig vi –va dir la veïna Mireia.

—No n’hi ha –va dir Yolanda la Liebre.

—Aleshores, no és gaire amable oferir-ne, si no en tens –va dir la veïna Mireia, enfadada.

—Tu tampoc no n’ets gaire, d’amable, seient a taula sense estar invitada –va dir Yolanda la Liebre.

—Jo no sabia que la taula era de vostè –va dir la veïna Mireia–, perquè està parada per a molta més gent.

—Necessites un tall de cabells –va dir Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles.

—I vostè –va dir la veïna Mireia– no hi hauria de ficar el nas, on no li demanen, que és de mala educació –va dir la veïna Mireia, posant-se molt seriosa.

Pedro el Jeta va posar uns ulls com a taronges i va dir:

—En què s’assemblen un corb i un escriptori?

“Ha arribat el moment de passar-s’ho bomba”, va pensar la veïna Mireia. “Em posa molt jugar a les endevinalles.”

—Em sembla que ho sé –va dir la veïna Mireia.

—Vols dir que en saps la solució? –va dir Yolanda la Liebre.

—Exactament –va dir la veïna Mireia.

—Aleshores, has de dir allò que penses –va prosseguir Yolanda la Liebre.

—Ja ho faig –va contestar de seguida la veïna Mireia–, almenys penso allò que dic… que ve a ser la mateixa cosa.

—De cap manera! –va dir Pedro el Jeta–. No s’ha de dir mai allò que es pensa. S’ha de pensar allò que no s’ha de dir.

—És com si diguessis –va dir Yolanda la Liebre– que m’agrada allò que tinc és igual que tinc allò que m’agrada!

—És com si diguessis –va afegir Rufi el Lirón, que semblava parlar en somnis– que és quan dormo que hi veig clar.

Pedro el Jeta va tallar en sec Rufi el Lirón:

—Per tu, seria la mateixa cosa.

I es va fer el silenci, mentre la veïna Mireia pensava en l’endevinalla entre corbs i escriptoris.

—Quin dia és, avui? –va dir Pedro el Jeta, girant-se cap a la veïna Mireia, mentre es treia el rellotge de la butxaca, el sacsava, i se l’acostava a l’orella.

La veïna Mireia va pensar una mica i li va dir:

—Quatre.

—Va dos dies endarrerit –va sospirar Pedro el Jeta–. Ja et vaig dir que la mantega que li vas posar a la maquinària no aniria bé –va afegir, mirant, furiós, Yolanda la Liebre.

—Era la millor –va dir humilment Yolanda la Liebre.

—Sí, però també hi devies ficar molles de pa amb el ganivet –va remugar Pedro el Jeta.

Yolanda la Liebre va agafar el rellotge, el va ficar dins la tassa de camamilla i el va tornar a mirar, però només va gosar dir: “Era la millor mantega, saps?”

La veïna Mireia els mirava per damunt de l’espatlla amb molta curiositat.

—Quin rellotge més divertit! Assenyala els dies del mes, en compte de les hores!

—I què? –va murmurar Pedro el Jeta– Que potser el teu assenyala els anys?

—És clar que no –va contestar la veïna Mireia– perquè està molt temps seguit en el mateix any.

—Aquí, no mesurem les coses per dies, sinó per anys –va dir mig despert Rufi el Lirón.

—El Lirón s’ha tornat a adormir –va dir Pedro el Jeta, tirant-li un raig de camamilla pel morro.

Rufi el Lirón va remenar el cap amb impaciència i va dir sense obrir els ulls: “Per descomptat, per descomptat; això és justament allò que anava a dir.” I es va tornar a adormir.

—Ja la saps, la solució a l’endevinalla? –va dir Pedro el Jeta girant-se cap a la veïna Mireia.

—Sí que la sé –va dir la veïna Mireia–. I vostès?

—No en tinc la més remota idea –va dir Pedro el Jeta.

—Ni jo tampoc –va dir Yolanda la Liebre.

—Penso –va dir la veïna Mireia– que podrien utilitzar millor el seu temps, en lloc de perdre’l amb endevinalles… –mentre deia pels endins: “Els corbs expliquen contes i als escriptoris s’hi passen comptes.”

—Què en sabràs, tu, del temps? –va dir Pedro el Jeta– Aquí tenim molt bones relacions amb el temps. De bon matí, només ens cal fer-li una indicació, al temps, i ja som a dos quarts de dues. O sigui, l’hora de dinar.

—Seria fantàstic –va dir la veïna Mireia–, però, aleshores, no tindria gana, oi?

—Al començament, potser no –va dir Pedro el Jeta–, però podries fer que fossin dos quarts de dues sempre que volguessis.

—Vostè fa això? –va dir la veïna Mireia.

—No puc –va dir, tristament, Pedro el Jeta–. Aquesta i jo –va dir, tot assenyalant Yolanda la Liebre– ens vam enrabiar al març, poc abans no perdés el cap. Va ser en el gran ball de l’Aixeta, l’Home de Cultura de l’Any. Però quan vaig començar a cantar, la Reina em va fer callar:

—S’està carregant el temps! Que li tallin el cap!

—Quina crueltat –va dir la veïna Mireia.

—I, d’aleshores ençà –va dir Pedro el Jeta–, el rellotge no vol fer allò que li demano. Ara sempre són les sis.

—Ah –va exclamar la veïna Mireia–, ara ho entenc. Per això hi posen tantes tasses i plats i culleres a taula. Sempre és la mateixa hora, a la taula de vostès!

—Sí, sempre és la mateixa hora, i no tenim temps de fregar els plats entremig.

—I han d’anar canviant de lloc, doncs? –va dir la veïna Mireia.

—Sí –va dir Pedro el Jeta–, a mesura que els anem embrutant.

—I què passa, quan han de començar de nou? –va dir la veïna Mireia.

—Matem el tema –va dir Yolanda la Liebre–. Ja n’estic farta! Proposo que aquesta noieta ens expliqui un conte.

—És que no en sé cap –va dir la veïna Mireia.

—Doncs, que el conti el Lirón! –van cridar tots dos– Desperta’t, Lirón –i el van pessigar tots dos alhora.

Rufi el Lirón va obrir els ulls a poc a poc. “No dormia, va dir amb la seva veu ronca, he sentit tot això que dèieu.”

—Conta’ns un conte –va dir Yolanda la Liebre.

—Sí, sisplau –va suplicar la veïna Mireia.

—I afanya’t –va dir Yolanda la Liebre– que no et tornis a adormir abans d’haver-lo enllestit.

—Hi havia una vegada disset germanetes –va començar apressadament Rufi el Lirón– que vivien al fons d’un pou…

—¿I què hi menjaven? –va demanar la veïna Mireia, sempre interessada en les coses de menjar i beure.

—S’alimentaven dels pressupostos –va dir Rufi el Lirón, després de pensar-s’ho un minut o dos.

—No haurien pogut. Haurien emmalaltit…

—I van emmalaltir –va dir Rufi el Lirón–. Es van posar malaltíssimes…

—Però, per què vivien al fons d’un pou? –va demanar la veïna Mireia.

Rufi el Lirón va pensar un minut o dos i va dir:

—Era un pou de pressupostos.

—Això no existeix –va cridar la veïna Mireia molt enfadada.

Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre van xiuxiuejar i el Lirón va dir:

—Si no et portes bé, no hi haurà conte que valgui, si no ho acabes tu.

—No, no –va dir la veïna Mireia, humilment–. No el tornaré a interrompre. Em sembla fins i tot que n’hi ha un, de pou dels pressupostos…

—I és clar que sí –va dir Rufi el Lirón, indignat–. I va continuar: “O sigui, que les disset germanes estaven aprenent a treure…”

—¿Què en treien? –va demanar la veïna Mireia oblidant la promesa d’abans.

—Pressupostos –va dir el Lirón– sense parar-s’hi a pensar.

—Però, no ho entenc –va dir la veïna Mireia–. ¿D’on treien els pressupostos?

—D’un pou d’aigua, se’n treu aigua, o sigui, que m’imagino que d’un pou de pressupostos se’n podran treure pressupostos, oi, ximpleta?

—Però elles eren dins el pou –va dir la veïna Mireia.

—És clar que hi eren –va dir el Lirón–, i ben endins.

La veïna Mireia va tancar la boca mentre el Lirón prosseguia:

—Aprenien a treure i a dibuixar tota mena de coses…tot allò que començava amb P…

—Per què amb P…?

—I per què no? –va dir Yolanda la Liebre.

Rufi el Lirón ja tornava a adormir-se, però Pedro el Jeta el va pessigar:

—Tot allò que comença amb P… –va dir el Lirón–. Poder, Patronal, Pressupostos… ¿Has vist mai dibuixar uns pressupostos?

—La veritat, ara que m’ho preguntes… –va dir la veïna Mireia, tota confosa–. No ho crec… Però podria dibuixar: Precarietat, Procés, Pobresa, Pandèmia, Presos Polítics, Ponsatí, Puigdemont…

—Aleshores, no parlis –van cridar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre.

Aquella mala educació va fer vessar el got de la paciència de la veïna Mireia, que es va aixecar indignada i se’n va anar. Rufi el Lirón es va quedar adormit instantàniament i els altres dos no es van adonar de la marxa de la veïna Mireia, que, en girar el cap, va veure com ficaven el cap del Lirón dins la camamilla de la tetera.

—No hi penso tornar –va cridar la veïna Mireia–. És el berenar més estúpid de la meva vida!

Pel camí, va ensopegar amb un arbre. Dalt d’una branca, hi havia un gat de l’Empordà que somreia d’orella a orella. “D’allà on véns –va dir el gat de l’Empordà–, tots estan bojos.”

—Però jo no vull estar entre bojos –va dir la veïna Mireia.

—No ho podràs evitar –va dir el gat de l’Empordà–. Tots estem bojos, aquí. Jo estic boig. Tu estàs boja.

—¿Com ho saps, que estic boja? –va dir la veïna Mireia.

—No series aquí, si no estiguessis boja.

L’arbre tenia una porteta per accedir-hi a l’interior. “Quina cosa tan curiosa, va pensar la veïna Mireia, ara que sóc fora de la taula, m’hi ficaré.”

I s’hi va ficar. Va trobar una tauleta de vidre amb una claueta d’or i va pensar que ara faria les coses millor. Va obrir una porta i va mossegar un bolet màgic per créixer uns quants pams. Es va endinsar per un passadís i es va trobar al mig d’un magnífic jardí ple de flors i violes i romaní.