Un any de conservadorisme comunicatiu al govern “empresarial” de Salvador Illa

El president Salvador Illa ha tingut un primer any prou tranquil. Hi ha hagut polèmiques, però cap tempesta, i una oposició escassa: l’exili del president Carles Puigdemont i la batussa interna a Esquerra Republicana han deixat als socialistes molta pista per a l’enlairament. Illa vol poc soroll i sensació de normalitat: es confronta poc amb Junts perquè no trontolli res a Madrid, afalaga sovint els republicans, que el van investir, i les discussions que el seu equip promou a les xarxes són amb Aliança Catalana i el Partit Popular, en aquests moments minoritaris. Poc soroll i, d’agenda legislativa, la poca que ha reeixit era sobretot heretada dels projectes que el president Pere Aragonès va deixar a mitges per l’avançament electoral.

La directriu del poc soroll s’ha vist clarament en la política comunicativa del govern: centralitzada, amb una presència escassa dels consellers als mitjans i anuncis concrets i poc arriscats. Un dels vetlladors d’aquesta rigidesa és el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, que ha consolidat de seguida el seu paper de director d’orquestra. Dalmau coordina, dóna ordres, renya i es fa respectar. L’ànima de gerent sever li ve d’herència: el seu pare, Joan Albert Dalmau, ja va ser un cervell gris molt destacat durant el temps de Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, en què fou gerent de Ciutat Vella, de l’Eixample, i també de Seguretat i Mobilitat. Fins que no el va fitxar Illa, Dalmau fill va ser gerent de l’Ajuntament de Barcelona durant el primer any i mig de Jaume Collboni i tenia fama de brandar la batuta amb duresa i autoritat.

Ara Dalmau, lleial, administra el govern i el sottogoverno per a materialitzar l’aspiració d’Illa: un govern discret, concentrat en la gestió i sense proclames polítiques que facin intuir cap aspiració ambiciosa. Dalmau encamina la Generalitat a funcionar com una gran empresa, i en una gran empresa no sol piular ningú més que el director general o CEO, i encara menys per a fer consideracions ideològiques. L’expressió millor d’aquest propòsit potser és l’obsessió del conseller de reformar l’administració, cosa que descriu com “un canvi cultural que demana el país”. Deia poc després d’arribar al càrrec: “Hem de disposar d’una estructura professionalitzada de servidors públics. […] Quan canvia un govern canvien les prioritats i les polítiques, però no necessàriament ha de canviar tota l’administració. En cap empresa del món, quan en canvia el consell d’administració, en canvien quatre-centes persones.”

Aquesta concepció del consell executiu com un consell d’administració és el vent del vaixell que mena Dalmau, i a final de juliol va començar a navegar amb la tramitació de la llei de direcció pública professional. No és cap invent de Dalmau i respon, també, a l’artrosi que certament arrossega l’administració pública catalana, però no és una reforma com les altres, ni encara menys neutral, en aquest moment polític català. “M’he trobat una organització conscient que el país ha viscut una situació de blocatge durant els últims deu anys”, deia Dalmau. Els problemes de sostres competencials i de manca de sobirania, en definitiva, que el PSC no té cap intenció de desafiar, fan que la “professionalització” de la Generalitat prengui significat més enllà de l’eficàcia que li manca. En certa manera, l’austeritat comunicativa neix també de la interpretació que fan els socialistes sobre la dècada de procés: que hi hagué massa debat, massa rebombori, i que la conversa política s’ha de rebaixar.

De fet, abans d’arribar al govern, el PSC d’Illa ja seguia força la mateixa estratègia. N’és una prova rodona que, fa una mica més d’un any, van refusar de comparèixer per a explicar com interpretaven l’acord que Esquerra presentava amb pompa i circumstància com un “concert econòmic solidari” i la sortida del règim comú del finançament. Fins al cap d’un bon temps, la consellera d’Economia, Alícia Romero, no va començar a detallar la proposta, ja desmentida pel govern espanyol, i el govern ha refusat d’entrar-hi a fons i qualificar-lo fins que, poca estona abans d’anar-se’n de vacances, el 31 de juliol, reconegueren en un full de ruta tècnic que l’IRPF no es recaptaria a Catalunya en cap moment d’aquesta legislatura. Rigidesa verbal fins a la rectificació efectiva.

Un bon exemple d’aquesta lògica comunicativa i política és el paper de la consellera més exposada fins ara, Sílvia Paneque, que dirigeix Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Paneque té renom d’aplicada i treballadora, però en la tasca com a portaveu del govern, en canvi, fins ara ha despatxat els afers mirant d’evitar sempre la substància política, de vegades fent equilibris i tot per a no explicar la posició del govern –un dels casos més recents, el trasllat de les pintures de Sixena, en què féu l’orni tot dient que el futur de les pintures “no depèn només de la Generalitat”. Paneque no s’enfanga –si de cas, de tant en tant, per fer retrets al PP espanyol–, manté reiteradament la resposta protocol·lària, com un dic de contenció, més que no pas com algú que hagués d’explicar i publicitar què fa el govern.

En canvi, els problemes polítics que ha tingut la consellera fins ara il·lustren bé les limitacions d’aquesta doctrina: el risc de la política de discreció és que els consellers siguin sobretot notícia quan els sobrevé un maldecap. En el cas de Paneque, cal dir que és qui té més números de la rifa. No és la primera vegada que s’ajunten les tres àrees que gestiona, però ara agafen una volada especial perquè concentren tres grans crisis: les dificultats per a l’habitatge, primera preocupació dels ciutadans; el desastre de Rodalia, amb un trasllat coix, aigualit i ple d’entrebancs interns i externs; i els estralls del canvi climàtic, sobretot la secada estructural a què s’ha d’habituar el Principat. L’acumulació d’incidències a Rodalia va fer que, el març passat, el parlament demanés la destitució de Paneque. De fet, va reprovar també llavors tot el govern, i el mes passat va tornar-hi per la gestió de les infrastructures, que són a càrrec de Paneque.

En mesures diferents, més conselleres han compartit les dificultats comunicatives per problemes sobrevinguts. La preocupació central del govern és demostrar que gestiona bé, cosa que fan més dolorosos els errors o les imprecisions. La consellera d’Educació, Esther Niubó, tingué una compareixença difícil per a explicar l’errada sistemàtica en l’adjudicació de places a docents, i ho resolgué amb la destitució política del subdirector de plantilles, provisió i nòmines. La consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, hagué de rectificar després d’haver volgut relegar el premi Guillem Agulló perquè no sabia que existia. I la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha hagut d’encarar l’esclat de l’escàndol de les irregularitats i els pagaments indeguts de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), denunciats també per la Sindicatura de Comptes. D’entrada ho atribuí a mancances informàtiques per una estructura massa prima i després anuncià una refundació de la direcció que encara ara no s’ha dit quin pressupost tindrà.

El conservadorisme comunicatiu també va causar problemes al govern durant l’apagada elèctrica de l’abril. Aquell dia, tot i que la incidència va esclatar a quarts d’una del migdia, cap membre del govern no va comparèixer fins a les quatre, quan la consellera d’Interior, Núria Parlon, va començar a fer el seguiment de la crisi. El president, que no es va deixar veure fins vuit hores després de l’apagada, va justificar l’endemà la decisió de no comparèixer fins que no es va tenir “la informació necessària, verificada i contrastada”.

En línies generals, tanmateix, Parlon ha aconseguit una imatge de discreció, de pocs titulars, com la majoria de membres del govern. Incomprensiblement, el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió no fa preguntes sobre el grau de coneixement ni la valoració que els ciutadans fan de cada conseller, però gairebé no han aparegut a les tertúlies els noms de la consellera de Salut, Olga Pané; el d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper; el de Justícia, Ramon Espadaler; el d’Agricultura, Òscar Ordeig; el d’Esports; Berni Álvarez; la de Recerca i Universitats, Núria Montserrat; ni tampoc el d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, per bé que el seu departament és dels que més a fons ha renovat la línia política, tot establint com a consigna la lleialtat a la constitució espanyola.

Dels dos consellers que venien del govern anterior, la de Cultura, Sònia Hernández, ha hagut d’assumir un paper molt secundari en la resposta a la crisi de Sixena, i el de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, és l’únic que ha pogut seguir una línia discursiva diferent –per bé que tímida–, atès que la creació del seu càrrec venia directament del pacte amb Esquerra i que els socialistes fan equilibris per fugir de les acusacions d’espanyolisme.