22.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.08.2021 - 17:01
Divendres a última hora una nota de premsa del Consell per la República anunciava per sorpresa un nou ajornament de les eleccions a l’Assemblea de Representants. S’hi argumentava que aquesta era una demanda “de les bases del Consell”, una fórmula tan inconcreta que en realitat no identifica ningú. Però també s’hi afegia això: “D’altra banda, aquest canvi de data també hauria de facilitar la participació en les eleccions a l’Assemblea de Representants, en l’urna de càrrecs electes, del conjunt dels partits independentistes. En efecte, el Consell es fa receptiu de les manifestacions d’alguns d’aquests partits sobre la possibilitat que les eleccions a l’Assemblea de Representants se celebrin quan la reformulació institucional del Consell –per definir l’encaix de la direcció estratègica del moviment independentista en el seu marc institucional– estigui més avançada.”
Com és sabut, l’Assemblea de Representants, el parlament del Consell, hauria d’estar formada per 81 persones escollides directament i 40 més que serien polítics en actiu (regidors, batlles, diputats, eurodiputats, senadors…) escollits en una segona urna. El nou ajornament situa les eleccions els dies 29, 30 i 31 d’octubre.
De la decisió anunciada pel Consell criden l’atenció dues coses. La primera és la incapacitat de complir el desplegament anunciat –i després ja de tants anys qualsevol endarreriment, per curt que siga, fa un efecte molt negatiu. Però sobretot crida l’atenció la submissió del Consell a la política dels partits, que desnaturalitza el seu paper. Així, no té cap sentit que per una banda s’afirme que el Consell és un instrument alliberat de la legislació i la jurisdicció espanyoles, una eina republicana i amb regles pròpies d’auto-organització de la ciutadania catalana, i per una altra banda s’ature la constitució d’allò que hauria de ser el principal òrgan d’aquesta auto-organització en espera d’una “reformulació institucional” que han de pactar els partits polítics en el marc del règim autonòmic. És contradictori. Si el Consell ha de representar persones que ja senten com a pròpia l’altra legalitat, han de ser en tot cas aquestes persones, i només aquestes persones, de manera sobirana, qui prenguen les decisions que consideren convenients.
He explicat sempre que, en la meua opinió, el Consell per la República és el millor instrument de què ens podríem dotar com a país. El més útil per a avançar. La seua ambició inicial quan parlava de sumar un milió de persones i el seu innovador disseny institucional constituïen una proposta única i molt atractiva que, tanmateix, es va apagant com més va més per les decisions incomprensibles que adopta. Com és el cas d’aquest nou ajornament. I no es tracta, per això, que tan sols s’esperen tres setmanes a votar. És la manera de fer-ho.
El Consell per la República es va crear com a part del pacte de govern entre Junts i Esquerra del març del 2018, fa més de tres anys, amb la convicció que representava el dipositari de la legitimitat del Primer d’Octubre i del 27 d’Octubre, legitimitat que la institució autonòmica és evident que no pot tenir. D’entrada ja va trigar massa a desplegar-se. El 30 d’octubre de 2018, un any després, es va fer la presentació oficial a Barcelona i el 8 de desembre a Brussel·les. Va sorprendre molt, a més, que el 27 d’octubre de 2018, quan es complia un any de la proclamació de la República Catalana, fos la Crida Nacional per la República, un projecte de partit diferent que a poc a poc Junts ha anat domesticant i diluint, i no el Consell per la República, qui es va presentar en públic i amb bombo i platerets, tot generant una gran confusió entre la institucionalització republicana i els interessos partidistes.
A la presentació del desembre del 2018, a Brussel·les, ja es va anunciar la constitució de l’Assemblea de Representants. El pla consistia a reunir primer una assemblea fundacional, basada en els diputats i càrrecs electes que la volgueren formar, per a deixar pas després a l’assemblea popular, votada amb unes regles electorals molt innovadores i molt atractives, que dibuixaven un projecte clarament republicà i independent.
Tanmateix, el cas és que aquesta assemblea fundacional no es va reunir fins el 19 de desembre de 2020, és a dir, dos anys més tard. Dos anys. I ho va fer en plena pre-campanya electoral autonòmica a Catalunya, tot generant per tant les més que previsibles acusacions de partidisme, pel paper ambigu del president Puigdemont, que presideix el Consell, però que també va acabar encapçalant la llista de Junts per Catalunya. Eren unes acusacions, aquestes, que s’haurien pogut evitar fàcilment si s’hagués activat l’Assemblea abans, durant els dos anys en què no es va avançar gens ni mica en la configuració –i cal recordar encara que, de fet, el Consell mateix havia anunciat que aquesta assemblea fundacional tindria lloc el 31 d’octubre de 2020, un altre anunci que va resultar que no es complia.
Finalment, en aquesta sessió del desembre de l’any passat es va aprovar de convocar les eleccions a l’Assemblea de Representants amb data el juny d’enguany. Però el mes de juny va passar sense que des del Consell es donés cap explicació pública sobre l’ajornament. Ni una. Fins que finalment es va anunciar la nova data del primer d’octubre, data que divendres passat va tornar a ser ajornada.
Que el Consell per la República és un instrument mal vist i boicotejat de manera activa per una part de l’independentisme, bàsicament per Esquerra Republicana, és una evidència. Com ho és que el Consell ha sofert molt i s’ha vist arrossegat per la convulsa reestructuració de l’espai polític articulat al voltant del president Puigdemont. És cert també que té una existència complicada per la seua condició d’institució sostinguda, fins ara, per un exili que no ha deixat de lluitar a mil fronts en condicions molt complicades. Però fins i tot tenint en compte tots aquests arguments, la realitat que crec que ningú no pot discutir és que s’ha perdut molt de temps, moltíssim, una barbaritat de temps, i que s’ha incomplert amb això la promesa de fer del Consell el mecanisme que el país necessita per a començar a articular una altra mena de política. Ho diu tot el fet que els seus membres s’assabenten del canvi de la data electoral per mitjà de la premsa, i amb una nota enviada un divendres d’agost a última hora de la vesprada, decisió incomprensible si no és amb la intenció que tinga el mínim ressò possible.
Així no. Així el Consell no pot funcionar ni pot convertir-se en el revulsiu que molta gent vol que siga. I no s’hi val a buscar només les explicacions de tot plegat en l’animadversió d’Esquerra, en les divisions de la CUP, en el poc interès d’Òmnium o en els dubtes de l’ANC, per dir quatre coses que s’esmenten habitualment. Perquè no són prou per a explicar una conducta tan erràtica i poc complidora i una contradicció tan flagrant entre què diu el Consell que és i què és realment.
En això, com en tantes coses, valdria més reconèixer que som un país amb una gran tradició de voler defugir les responsabilitats llançant-les sobre algú altre. Com si els problemes cresqueren de manera silvestre, per si sols. Però si volem, de debò, fer un país diferent a partir del Primer d’Octubre i no pas conformar-nos a crear una Espanyeta, que en reproduïsca a escala tots els defectes, aquesta tendència a no assumir mai les responsabilitats –entenent que sempre són les pròpies les primeres i més determinants– és una cosa que cal canviar urgentment. També al Consell per la República Catalana.
Se’m fa evident que entre els qui decideixen n’hi ha més de dos que no volen que la cosa vaja bé. Els altres haurien de perdre la por de que els acusin de no fomentar la unitat de l’independentisme. A hores d’ara crec que la disputa és entre fidels al que el poble votà el primer d”octubre del 2017 i traidors al vot del poble … i els fidels al que el poble va votar no poden consensuar res amb els traidors … cadascú que aguanti sa vela … el Consell per la República no pot tolerar més ambigüitats: qui no reconegui que el referendum ja està fet i guanyat que prengui un altre camí.