23.03.2022 - 20:27
|
Actualització: 23.03.2022 - 21:27
De segur que molts de vosaltres no heu sentit a parlar mai d’Anna Rebeca Mezquita, una poeta valenciana de postguerra, que va guanyar i perdre alhora la Flor Natural per “Ratxa”, millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat el 1952. Quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes, es van assabentar que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi.
La creació literària femenina històricament ha estat considerada de segona categoria, per raó que el cànon acceptat tradicionalment, el que condiciona des de fa segles en la decisió sobre allò que es publica, és androcèntric i patriarcal. Són moltes les autores que per motius diferents van signar amb nom d’home: Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català, o Mary Ann Evans, que ho feia amb el nom de George Eliot, en són un bon exemple. I ara, al segle XXI, signar amb nom d’home multiplica per vuit les possibilitats de ser publicat.
Com va dir Montserrat Roig: “La mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món.” I amb mirada de dona, amb mirada feminista, des de fa vuit anys, s’atorga al País Valencià el premi la Lletra Lila. Avui mateix, celebrem el lliurament a l’escriptora Elvira Cambrils. Un premi necessari, que vam crear des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per contribuir a fer visible la trajectòria cívica i artística de dones especialment rellevants en l’àmbit de la cultura i la llengua.
L’AELC va néixer al Congrés de Cultura Catalana, al Santuari de Lluc (Mallorca), el 27 d’octubre de 1977. En les conclusions d’aquest congrés, els escriptors van proposar la creació d’una associació d’escriptors en llengua catalana que fos alhora un organisme de defensa professional i de promoció cultural. Tot i que la llavor es va sembrar a Gandia el 1959 a propòsit del premi Ausiàs March, com explica Josep Maria Castellet, el primer president de l’associació.
El 1975, amb la col·laboració d’entitats i intel·lectuals, es va dissenyar un congrés que va comptar amb una implicació popular sense precedents arreu dels Països Catalans, amb els objectius de pensar i assentar les bases de la recuperació de la llengua i cultura, i definir les línies d’actuació per aconseguir la normalització cultural dins el marc de llibertat d’una societat democràtica.
Resulta si més no curiós que, amb més de quaranta anys, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana només hagi tingut dues presidentes, Maria Antònia Vicens, cooptada amb un mandat que no va durar un any, i una electa, Bel Olid. És hora de canviar les coses, ens calen més veus de dona a les lletres catalanes.
I no tan sols per això, però també, ens cal un nou Congrés de Cultura Catalana, per repensar d’on venim, on som i on volem anar. Tot cercant les sinergies de tots els agents culturals i les institucions d’arreu dels Països Catalans. Perquè cal aturar el retrocés que la presència de la literatura catalana ha tingut els últims temps. Hem de recuperar la iniciativa i donar valor a la diversitat i la potència de la cultura catalana. Formem part d’una de les cultures europees més antigues i actives alhora i, per tant, hem de saber encarar els reptes d’un món més interconnectat i dinàmic que mai.
El marc reflexiu del nou CCC 4.0 ha d’oferir una actualització dels punts treballats en congressos anteriors i aconseguir que, tot fent servir la terminologia de la nova realitat cultural, caminem envers un entorn interactiu, factible, útil i pròxim. Recuperar la centralitat de la cultura i dotar-la dels instruments econòmics i tecnològics necessaris. Construir un nou model de polítiques culturals que s’adaptin a la realitat actual en el marc de la globalització. Obtenir el suport dels poders públics per a disposar d’una oferta cultural viva i atractiva que activi els nous consumidors culturals. Fomentar el patrimoni literari i donar suport a les empreses editorials. Incrementar el nombre de lectors amb un pla de foment de la lectura. Ampliar la col·laboració amb els mitjans de comunicació per a reforçar el prestigi de les nostres autores i dels nostres autors. Reivindicar la unitat, el reconeixement i l’oficialitat de la llengua en tot del seu domini lingüístic, tot insistint en la plena reciprocitat dels mitjans de comunicació en català. Crear espais de debat i interpel·lar els actors concernits amb l’objectiu d’aconseguir continguts d’excel·lència que puguin ser referencials per a abordar aquestes qüestions en el futur. Generar nous formats, actes singulars i espais de trobada en línia dins del marc cultural dels Països Catalans. En aquest sentit, cal insistir en l’entrada del País Valencià en l’Institut Ramon Llull, com a eina fonamental de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes, a partir de la implementació de la Declaració de Palma del 2017 per la qual l’Institut ha de projectar la cultura catalana feta arreu de l’àmbit lingüístic.
Per tot això que us explico i més coses, he decidit fer una passa endavant i presentar-me a la presidència de l’AELC, decisió que em plau compartir amb vosaltres. Sóc conscient de la responsabilitat que assumeixo, tot i ser un repte il·lusionador perquè conec i estimo l’associació. Vull contribuir a consolidar-la com a pal de paller de la gent de lletres en català i reforçar-la com una entitat defensora dels nostres drets laborals i vertebradora d’una literatura viva, potent i capaç de mirar de tu a tu la resta de literatures del món.
Mirant les velles fotografies del congrés del 1975, em pregunto com n’hauria estat, de diferent, si al Congrés de Cultura Catalana hi hagués hagut més veus de dones. Així i tot, es va fer una bona feina, que cal repetir, aprenent del passat, amb les eines del present i la vista posada al futur.
