Els “confinaments climàtics” es propaguen per tot el món

El 2 d’agost de 2023, la vida a l’Iran semblà aturar-se sobtadament. A ple matí, l’afluència als carrers i avingudes de les principals ciutats havia caigut en picat. Equipaments públics, bancs i edificis governamentals havien abaixat la persiana, tot i ser mitjans de setmana. El trànsit a la capital del país, generalment frenètic, fluïa amb una facilitat inusual.

L’escena era digna de les primeres setmanes de la pandèmia. Però el responsable del tancament no era cap rebrot, i menys encara un virus nou, sinó un fenomen molt més conegut: la calor. Després de dies de “calorada sense precedents” –incloent-hi un registre de 51 graus centígrads a la ciutat d’Ahwaz, al sud-oest del país–, i arran de la previsió que les temperatures continuessin augmentant, el govern iranià havia pres una decisió inusual: decretar dos dies festius –dimecres 2 i l’endemà, dijous 3– per minimitzar l’impacte de la calor en termes de salut pública, i va instar en especial els col·lectius vulnerables i la gent gran a confinar-se durant les hores diürnes.

El cas de l’Iran no és, ni de bon tros, excepcional. Aquests darrers anys, com més va més països han hagut de prendre mesures d’ordre públic dràstiques per fer front a l’impacte de l’augment de les temperatures, una de les conseqüències més visibles del canvi climàtic.

El maig de l’any passat, uns quants estats de l’interior i el centre de l’Índia ordenaren el tancament immediat de les escoles per a protegir els infants de l’episodi que passà a la posteritat com la pitjor onada de calor primaveral de la història de l’Àsia, amb temperatures entre 6 i 8 graus superiors a la mitjana de la temporada. Pocs dies després, el govern paquistanès prengué una mesura semblant i va deixar sense activitat lectiva la meitat dels alumnes del país –uns 30 milions d’estudiants–, la major part dels quals no tenien la possibilitat de reprendre les classes a distància. El Bangladeix, on la sensació tèrmica s’enfilà fins a 50 graus, també envià desenes de milions d’alumnes a casa durant una setmana, tal com ja havia fet l’any anterior; a Manila, la capital de les Filipines, el govern municipal ordenà el tancament de gairebé 50.000 centres educatius a causa de la calor.

La calor és el responsable principal de moltes de les mesures extraordinàries en matèria d’ordre públic preses per tot el món aquests darrers anys, però no pas l’únic. L’any passat, enmig d’una sequera històrica al país, el govern de Colòmbia decretà el 19 d’abril com a dia festiu al sector públic –i també al sector privat, subjecte a la discreció de les empreses– per provar de reduir el consum en un context d’escassetat hídrica i elèctrica aguda. L’executiu també instà els vuit milions de veïns de la capital, Bogotà, a passar el cap de setmana en uns altres punts del país per reduir la pressió sobre la conca hidrogràfica que donava servei a la ciutat, on s’aplicà un racionament d’aigua a gran escala que durà fins aquesta primavera mateixa.

La calor extrema, un presagi

Cap país ha declarat mai el confinament climàtic, un concepte que formalment que no existeix. Però la idea, que ha fet certa fortuna als mitjans i en alguns cercles d’experts, dóna forma una realitat com més va més incontestable: que l’empitjorament –a hores d’ara inevitable– de la crisi climàtica obligarà els governs de tot el món a recórrer a mesures d’emergència cada vegada més dràstiques per a mantenir l’ordre públic, de la mateixa manera que l’esclat de la pandèmia de la covid-19 implicà restriccions que poques setmanes abans haurien semblat impensables i impracticables.

De fet, en algunes zones del món, la calor extrema ja és un obstacle infranquejable per al funcionament habitual de la societat, tant si hi intervenen les autoritats com si no: en parts de l’Índia i el Paquistan, per exemple, les temperatures superen sovint els cinquanta graus i voregen el llindar de la supervivència humana, cosa que obliga els ciutadans a romandre a casa i a reduir l’activitat social i econòmica a la mínima expressió –amb intervenció de l’estat o sense.

Els casos de l’Índia o el Paquistan, ara per ara excepcionals, són un presagi del destí que espera a com més va més parts del món aquestes dècades vinents. Els experts alerten que el canvi climàtic ha fet trenta voltes més probables les onades de calor que van propiciar els tancaments de l’Índia, el Paquistan i el Bangladeix, que corren el risc d’esdevenir habituals a mesura que el planeta s’escalfi i estendre’s més enllà dels confins del sud-est asiàtic. Ara com ara, l’escalfament planetari va cap als 2,7 graus a final de segle, cosa que exposaria un terç de la població mundial a una temperatura mitjana de més de 29 graus, que, ara com ara, tan sols es registra en un 0,8% de la superfície del planeta, majoritàriament al Sàhara. Prop de 200 milions de persones avui dia són en risc de patir calor extrema a les zones urbanes del planeta; l’any 2050, aquesta xifra podria multiplicar-se per 8.

La calor extrema, amenaça per al benestar i la prosperitat

L’escalfament planetari no tan sols representa una amenaça per a l’ordre públic, sinó també per a la prosperitat de la gran majoria d’economies del món. Treballar en condicions de calor extrema és, ras i curt, més difícil: estudi rere estudi s’ha demostrat que les altes temperatures no tan sols perjudiquen la destresa i el procés de presa de decisions dels treballadors, sinó també la concentració i les funcions cognitives. L’Organització Internacional del Treball (ILO), l’agència de l’ONU que s’ocupa de qüestions relatives a les relacions laborals, prediu que l’augment en la freqüència i intensitat de les onades de calor podria reduir les hores treballades al món d’un 2,2% l’any 2030, amb un cost total d’uns 2,4 bilions de dòlars. La xifra, que equival a la destrucció d’uns 80 milions de llocs de feina, multiplica gairebé per 10 la d’hores treballades perdudes per culpa de la calor ara fa trenta anys, el 1995.

Unes altres recerques ofereixen una avaluació semblant de l’impacte econòmic de la temperatura extrema. Un estudi publicat el 2018 als EUA, per exemple, revelà que cada augment d’1 grau respecte de la temperatura mitjana estival es traduïa en una reducció entre un 0,15% i un 0,25% en el creixement econòmic dels estats nord-americans; a Europa, els experts han determinat que tan sols 4 de les onades de calor registrades aquest segle al continent –2003, 2010, 2015 i 2018– causaren pèrdues equivalents a entre un 0,3% i un 0,5% del PIB europeu; una xifra que augmenta a un 2% en el cas dels països del sud del continent. Si la trajectòria d’emissions actuals es manté estable i no es prenen mesures urgents per mitigar l’augment de la temperatura, l’impacte de la calor extrema en l’economia del continent podria multiplicar-se per 5 l’any 2060 en comparació amb el període 1981-2010.

Tanmateix, l’impacte econòmic de la temperatura extrema enlloc serà tan gran com als països en vies de desenvolupament del sud del planeta, precisament els que han contribuït menys a l’escalfament planetari i els que tenen menys mitjans per a fer-hi front. Les onades de calor són particularment disruptives per a les feines que es fan a l’aire lliure i en què, en conseqüència, la instal·lació de sistemes de refrigeració que n’atenuïn l’impacte és inviable o especialment difícil: l’ILO, per exemple, calcula que el sector de la construcció i l’agricultura concentraran gairebé un 80% del total d’hores de feina perdudes a causa de la calor al món l’any 2030. Molts països situats en latituds tropicals o pròximes als tròpics, i, per tant, més exposats a l’augment en la freqüència i intensitat de les onades de calor, registren una proporció molt més alta de treballadors informals –sovint en sectors en què es treballa a l’aire lliure, com ara l’agricultura i la construcció– que no pas les economies més desenvolupades del nord del planeta: a l’Índia, per exemple, prop d’un 80% de les feines són informals, i gairebé un 45% de la força laboral del país treballa a l’agricultura. Un estudi publicat el 2022 per investigadors de la Universitat de Dartmouth, als Estats Units, revelà que la calor extrema causà pèrdues d’un 6,7% en el PIB per càpita en els països de renda baixa; en el cas de les economies avançades, aquesta xifra es reduí fins a un 1,5%.

L’escalfament planetari no tan sols amenaça d’agreujar les desigualtats entre països, sinó també entre ciutadans d’un mateix país. Fins i tot en les economies més riques del planeta, la calor té un impacte desproporcionat sobre els pobres i els col·lectius vulnerables, els grups que disposen de menys mitjans per a adaptar-s’hi. Les pèrdues econòmiques a causa de la calor solen concentrar-se en sectors, com ara l’agricultura i la construcció, amb una proporció més alta de treballadors de renda baixa. La bretxa és encara més gran als països en vies de desenvolupament, on les deficiències en infrastructures sovint poden deixar milions de persones sense electricitat en períodes de calor extrema: a l’Índia, per exemple, l’augment de la demanda elèctrica a causa de la calor sol causar apagades que poden durar hores; al Paquistan, desenes de milions de consumidors es veuen obligats a racionar el consum elèctric mentre els ciutadans de més poder adquisitiu tenen electricitat il·limitada, i pràcticament de franc, generada en instal·lacions solars privades.

Sense panacees

Mesures d’emergència com les del sud-est asiàtic no són sinó la vareta més cridanera del llarg ventall de mesures d’adaptació amb què països i ciutats de tot el món han provat de fer front a una amenaça, la de la calor extrema, que ha cristal·litzat amb una intensitat especial aquesta darrera dècada: de l’habilitació d’espais pensats per a fer de “refugi climàtic” a canvis legals en la protecció dels treballadors que treballen l’aire lliure o, fins i tot, la creació de càrrecs –i departaments sencers– encarregats de prevenir i gestionar les vicissituds de la calor extrema.

L’aire condicionat sovint es presenta com el remei més senzill i factible a l’augment de la freqüència i intensitat de les onades de calor. No és difícil veure per què: la refrigeració activa és altament efectiva a l’hora d’aïllar els edificis de les altes temperatures i reduir la mortalitat per calor. Així i tot, l’aire condicionat dista de ser una panacea infal·lible en el nou món de calor extrema, no tan sols perquè continua essent fora de l’abast econòmic de centenars –si no milers– de milions de persones arreu del món, sobretot als països en vies de desenvolupament, sinó també perquè resulta impracticable en sectors en què la gran majoria de l’activitat es fa a l’aire lliure. Sobre això, els estudis demostren que ni tan sols la prevalença de la refrigeració passiva pot pal·liar els efectes de la calor extrema en el creixement econòmic: al sud dels Estats Units, on l’ús de l’aire condicionat és pràcticament universal, l’augment de les temperatures té el mateix impacte econòmic que no pas en uns altres territoris on els sistemes de refrigeració activa són menys habituals. L’aire condicionat també és un dels grans responsables de l’augment de la demanda d’electricitat durant pics de calor, cosa que augmenta el risc de sobrecarregar la xarxa elèctrica –particularment alt en països en vies de desenvolupament, sovint llastrats per una infrastructura ineficient i antiquada.

Les alteracions, dràstiques i irreversibles, en els patrons climàtics a què les nostres societats s’han acostumat durant segles exigeixen transformacions profundes en l’organització social i econòmica de les nostres vides, de l’àmbit laboral a l’escola o l’administració pública. Les mesures d’adaptació són –i continuaran essent– necessàries, però en última instància insuficients: per a fer front a l’escalfament planetari caldrà abordar-ne les causes, no tan sols les conseqüències.