Estat d'Alarma

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Divendres, durant una entrevista a la Sexta, el president espanyol que més ha fet miques el principi pacta servanda sunt, base de la convivència, va demanar amb desembaràs característic que Catalunya, ‘després de les eleccions entri en una fase d’estabilitat i concòrdia’. La frase no deixa de ser cínica en boca de qui obstaculitza l’objectiu anunciat. Tant el termini –després de les eleccions– com la fita d’un canvi de majories al parlament reblen la tesi d’un conflicte privatiu de la societat catalana que cal resoldre internament. L’oportunitat seria la pròxima inhabilitació del president Torra, a qui Sánchez fa responsable del clima electoralista que s’ha instal·lat al país. La frase té trellat, no sols perquè eludeix que Espanya fa molts anys que es troba immersa en l’electoralisme, amb legislatures escurçades i dificultats per a formar govern, sinó pel detall que la raó del clima electoral de Catalunya és la inhabilitació pendent del president, una ingerència en l’autoregulació parlamentària que hauria d’aixecar protestes de la mateixa institució i sollevar els demòcrates d’aquí i d’allà. L’escàndol d’una junta electoral posant i llevant presidents, prou greu en si, és encara més vergonyós pel pretext esmerçat. Quim Torra serà apartat de la política amb l’excusa d’una pancarta que reivindicava la llibertat dels presos polítics. Ras i curt, serà destituït per la seva exigència democràtica i l’ús legítim de la llibertat d’expressió. L’estat sumarà un altre president a la llista de dignataris catalans eliminats físicament o política d’ençà de la conquesta del 1714. Per la concòrdia.

Demanar estabilitat al govern de Catalunya mentre el desestabilitzen tant com poden recorda l’estil d’una coneguda associació que brinda protecció anticipant-ne la necessitat amb l’argument d’una destrossa. El febrer de l’any passat Sánchez va cloure la taula de diàleg per electoralisme. D’ençà que torna a presidir el govern espanyol, ha convertit en lletra morta l’única condició d’ERC per a investir-lo. El febrer d’enguany, és a dir, un any després de trencar el diàleg, va anunciar reunions mensuals, però aquest compromís tampoc no l’ha respectat i la taula no s’ha tornat a reunir del febrer ençà. Malgrat l’escarni als uns, als altres i als de més enllà, Sánchez exigeix als partits dits independentistes que li aprovin el pressupost sense posar-hi condicions. I el fet més greu és que possiblement se’n sortirà, car alguns hi estan predisposats i el ‘no’ els esguerra el programa. Sánchez ho sap, i això és exactament què entén ell per ‘concòrdia’. No pas harmonia de les voluntats sinó supeditació incondicionada. Demanant la concòrdia a Catalunya, Sánchez no reclama pas la necessària unitat de l’independentisme; ben al contrari, treballa per la desunió amb l’estratègia d’adular els uns i perseguir els altres, aprofundint la profecia autocomplerta d’Aznar que abans que trencar-se Espanya es trencaria Catalunya.

La conducta de Sánchez, calcada de la del seu predecessor, reflecteix l’essència del totalitarisme, l’objectiu del qual, segons Hannah Arendt, és la dominació. El totalitarisme no en té cap més. La seva relació amb els altres ‘ismes’ –socialisme, espanyolisme, nacionalisme, etc.– és emprar-los com a principis organitzatius i canviar la textura de la realitat d’acord amb els seus postulats. Això és perquè l’èmfasi ideològic redueix la complexitat a un únic factor determinant –la unitat d’Espanya, en el cas de l’espanyolisme. El totalitarisme, diu Arendt, sols té una manera de cohesionar la realitat i resguardar-la de la independència de la voluntat i la llibertat del pensament: el terror. I l’estat espanyol l’ha emprat metòdicament d’ençà de l’octubre del 2017. No vull pas dir que Espanya sigui un estat totalitari. No ho és en la seva constitució política, però sí en la manera de constrènyer la realitat catalana per fer-la consistent amb ‘l’isme’ fundacional de l’estat.

Amb el terror l’estat persegueix desfer la solidaritat del Primer d’Octubre, és a dir, la suma visible i comptable de voluntats aplegades, a fi de paralitzar les adhesions i revertir-les mitjançant la intimidació, el suborn, el fals testimoni i la definició de la desobediència civil com a terrorisme. En suma, creant, en paraules d’Arendt, un desert de ‘manca de veïnatge’ i aïllament entorn dels referents de l’independentisme. Convertir Carles Puigdemont en enemic públic i perseguir-lo per tot Europa ja fou un intent de deixar l’independentisme orfe de lideratge. La solitud actual del president Torra és el paradigma de l’aïllament i l’asfíxia aplicats a paralitzar l’independentisme i atomitzar-lo. El joc és molt senzill: s’impedeix la governabilitat fins que la situació esdevé insostenible, es declara la ineficàcia del govern i es reclamen eleccions. I si la difamació no fa prou efecte o la toxicitat és lenta, els comicis es precipiten judicialment.

El fraccionament ideològic de la majoria que havia portat el país a les portes de la independència amaga la causa real de la descomposició. Un cop s’ha liquidat la direcció política amb la presó i l’exili, el terror es desplega amb qualsevol pretext. Després del Primer d’Octubre, milers de persones foren investigades, unes altres detingudes i maltractades per qualsevol motiu, gratuïtament, algunes amb proves falsificades per la policia mateix. Avui encara hi ha gent processada per haver participat en manifestacions o simplement per trobar-se en el lloc equivocat, ser d’una determinada edat o dur indumentària sospitosa. I d’altres per simple desafecció, per opinions qualificades d’atemptat contra l’autoritat o fins i tot de delicte d’odi.

No és simplement la por, doncs, que l’estat escampa per disgregar les voluntats, car la por té un objecte diferenciat –hom tem el llamp, la desgràcia, la mort o el perill d’ensopegar. Són perills concrets en l’horitzó de vulnerabilitat d’una persona concreta. Però, com diu Arendt, la por no té gens de sentit quan la selecció de les víctimes no guarda relació amb cap acció real. Després del Primer d’Octubre, hom esdevingué culpable pel fet de parlar català, com ho comprovaren multitud de persones que viatjaren per Espanya en aquelles dates. No fou cap reacció espontània. La zitzània ha estat sembrada meticulosament en terres espanyoles, però el senyal el donà el monarca el 3 d’octubre. En el seu discurs, Felipe VI dividí intencionalment els catalans en dos blocs contraris, encomanant als uns la missió de combatre els altres. Fou arran d’aquesta benedicció de la confrontació entre catalans que Sánchez acceptà de legitimar el terror institucional a Catalunya votant a favor de l’article 155.

Exigir ara concòrdia sense fer res per revertir una situació instaurada amb el seu concurs i aprofundida sota la seva autoritat és una insolència difícilment superable. Més que insolent és d’una enorme mala fe, perquè encara que les urnes li servissin el resultat desitjat i es perdés la majoria independentista, o, cosa que és igual, guanyés el sector no rupturista, la producció d’inestabilitat i la destrucció de la concòrdia continuarien essent centrals a la seva política. L’anticatalanisme és el revers de la unitat espanyola, l’únic principi ideològic mobilitzador de l’estat. No sols no desapareixerà després de les eleccions, sigui quin en sigui el resultat, sinó que s’accentuarà. La tesi de l’enemic intern, ciment ideològic de l’espanyolisme, fa temps que s’ha consolidat. La independència no n’és la causa; en tot cas en seria la conseqüència.

A Espanya l’organització de la propaganda política abasta dels mitjans de comunicació fins a les actuacions institucionals. És una organització totalitària i per tant capaç de transformar la realitat a la mida de la mentida que vol promoure. En veritat, Espanya és víctima de la inestabilitat que Sánchez pretén circumscriure a Catalunya. I ho continuarà essent per la senzilla raó que l’estat no pot quedar exonerat del conflicte que ha causat. Sánchez demana concòrdia, però ignora el significat d’aquest mot compost. Car el prefix implica acord i veïnatge, és a dir, correspondència, i a l’estat que va preferir desfermar la repressió més que no pas escarrassar-se per aconseguir una entesa corresponia d’atansar-se –el prefix a- del mot ‘acord’ implica moviment– al sentiment expressat per les urnes.

L’estat no vol escoltar la demanda catalana de llibertat i el seu recurs és eixordar-se amb violència. Però el poble va mobilitzar-se el Primer d’Octubre per defensar-la; aquesta és la tossuda realitat que el totalitarisme pot oprimir però no deprimir. I encara s’ha tornat a mobilitzar contra l’empresonament dels seus representants legítims. La inhabilitació del president permetrà de saber si encara hi ha esma per a combatre a les urnes l’admonició de Sánchez a votar els seus interlocutors de preferència. Com diu Arendt, ‘qui no sigui capaç de mobilitzar-se quan la llibertat és amenaçada no es mobilitzarà per res’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.