16.01.2026 - 21:50
Mira’t una moneda. En una cara, hi tens un número, que representa el mercat. A l’altra, hi tens sovint la cara d’un polític que representa un estat. Estat i mercat són dues cares de la mateixa moneda. Després de dècades de dir-nos que el lliure mercat i els estats es barallaven per imposar la seva lògica, una moneda trenca aquesta idea. Estat i mercat no es barallen, van de bracet.
Aquesta idea, la vaig aprendre de l’enyorat antropòleg David Graeber (1961-2020), ara ja fa uns quants anys, al seu llibre The Debt, i em segueix allà on vaig. Tot sovint, pam!, la realitat em planta al davant exemples de la seva teoria. Però poques vegades d’una manera tan clara com amb Donald Trump i la seva operació militar a Veneçuela.
Aquests dies veiem com l’estat nord-americà ha entrat en un país, Veneçuela, i n’ha segrestat el president, Nicolás Maduro. Soldats, funcionaris i la Casa Blanca, primer. I ara hi entraran les multinacionals. Són l’estat i el lliure mercat que van de bracet. Els imperis no sols ocupen amb l’estat. També ocupen amb els del lliure mercat.
Les grans multinacionals nord-americanes i el president dels Estats Units es van reunir fa dies i el conseller delegat de la petroliera ConocoPhillips, Ryan Lance, va felicitar Trump per haver fet fora l’antic president Nicolás Maduro. Va dir que el sector bancari hauria d’ajudar a reestructurar el deute de Veneçuela i aportar milers de milions de dòlars en finançament per restaurar les infrastructures del país. Lance també va demanar la reestructuració de l’empresa petroliera estatal Petróleos de Venezuela (PDVSA). “Si pensem en gran i amb ambició, també hem de pensar a reestructurar tot el sistema energètic veneçolà, inclosa PDVSA”, va dir al president.
Són els partidaris del lliure mercat agraint la feina als buròcrates. I demanant-ne més. Són CEO de grans petrolieres, partidaris de l’estat. Són els comunistes amb corbata.
Una segona idea, central, de Graeber és el concepte de deute. I de com el deute, que ens avergonyeix a tots de tenir, és tant un concepte moral com econòmic. I que una gran jugada mestra és convertir un robatori en un deute: no et robo, recupero el deute. Si dius això, el robatori serà ben vist. Un dels casos històrics més bèsties que explica Graeber és el del deute d’Haití del segle XIX: després d’haver perdut la guerra, França va reclamar un deute a Haití en concepte de les despeses militars i, posteriorment, per haver perdut les plantacions que hi havia construït. T’ho imagines? Que t’exigeixin un deute per les despeses militars que han tingut quan et volien ocupar! Doncs això va passar el 1804 i dos-cents anys després Haití encara ho paga.
Aquests dies, amb Veneçuela, torna a passar. Els roben el petroli i ens ho venen com un deute. Els nord-americans havien invertit anys enrere a Veneçuela, que finalment va nacionalitzar la indústria. I, cosa que es diu poc, va pagar diners per recuperar-la. Alguns van acceptar el pagament rebut i uns altres –com ara ConocoPhillips– van portar-ho als tribunals. Volien cobrar més. Doncs alguns caps de les multinacionals, i el mateix Trump en el seu discurs, parlen de recuperar el deute que els veneçolans tenen amb ells. Com si el petroli fos seu. No és robar, és recuperar un deute pendent.
L’ocupació militar de Donald Trump aflora dues idees clau de Graeber: l’estat i el mercat no es barallen, van de bracet. I, si vols robar i quedar bé, presenta el robatori com un deute.
Per acabar, puc dir-ho? Trobo que Veneçuela és una dictadura i que entristeix que vuit milions de veneçolans hagin hagut d’emigrar. Vuit milions són molta gent. I afegeixo que la seva indústria petroliera es moria per corrupció i que les darreres eleccions van ser un frau. Fins i tot dos grans antiimperialistes com ara Lula da Silva i Gustavo Petro van demanar que es repetissin, perquè no es refiaven dels resultats. Vull dir que, tal com ho veig, l’imperialista Trump ha intervingut militarment una dictadura. A mi no em feu triar entre Trump i Maduro, família.
