Companys, el president malaguanyat

"Una mort digna pot compensar no pas els errors polítics, car la història és irreversible, però sí la valoració d'una vida i la significació d'un destí"

Joan Ramon Resina
03.04.2022 - 21:37
Actualització: 03.04.2022 - 23:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dies enrere vaig ofendre més d’un lector referint-me a Lluís Companys amb el qualificatiu de tarambana. Certament la tria de qualificatiu, la part més difícil de l’escriptura segons Josep Pla, és discutible, començant pel fet que és un barbarisme. Emprat, però, en aquest cas, perquè em semblava un descriptor adient d’actuacions poc enraonades del president de la Generalitat republicana. En català normatiu hauria d’haver escrit “eixelebrat”, o haver-me servit d’un sinònim més demòtic com “tocacampanes”, “baliga-balaga”, “taral·lirot”, mots tan ofensius o més que l’expressió castellana. Però la intenció no era pas ofendre la memòria del president assassinat per Franco, sinó recordar que el personatge real, una vida amb llum i ombres com la de tothom, cometé errors determinants per la història del país. Llevem-hi, doncs “tarambana”, que ofèn la sensibilitat patriòtica i el lèxic, i deixem-ho en “irreflexiu”.

Aquests dies la figura de Companys és atacada per l’extrema dreta, que el qualifica d’assassí. De “tarambana” a “assassí” hi ha un increment significatiu en desmesura –però què no és desmesurat a l’extrema dreta? Ho faig notar perquè ningú no m’atribueixi allò que no he dit ni penso. El negacionisme, actitud pròpia de l’extrema dreta europea, és poca cosa per a la dreta espanyola, que sempre va una passa més enllà. Com que mai no ha estat derrotada, no li cal negar els fets sinó aprofitar-los invertint-ne el sentit. N’hi ha prou de fer passar la víctima per botxí; de rebatejar “carrer de l’Espoliació” l’indret on es retenen documents confiscats amb finalitats repressives perquè una part va tornar als propietaris legítims; de persuadir els espanyols que a Catalunya es persegueix la seva llengua –i en aquiescència d’aquesta “veritat” l’aspirant a presidir la Generalitat intervinguda, el catalaníssim Salvador Illa, lloa la reforma de la llei de política lingüística perquè “no ataca i respecta el castellà”. Es tracta, sempre, de fer passar bou per bèstia grossa, en aquest cas amagant que la proposta de llei, una finta per adaptar-la a la sentència contra la immersió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ataca sense gens de respecte el català i el seu precari estatus de llengua pròpia. En fi, com tothom sap i les xifres demostren, Catalunya roba a Espanya.

Vox no és pas la resurrecció del franquisme, que no ha mort mai, sinó la seva legitimació. Amb la irrupció de Vox a les institucions, tot l’espectre polític s’ha desplaçat cap a la zona que als anys vuitanta hagué d’entrar provisionalment en la clandestinitat, aixoplugant-se als soterranis del carrer de Gènova, 13 de Madrid. Sense Vox, sense Ciutadans, sense el Partit Popular, sense la barbàrie compartida pel PSOE de les baronies a l’Espanya profunda, Illa no tindria valor de dir allò que diu ni callar allò que calla. Tots plegats, per a falcar un dels règims més corruptes d’Occident, adulteren la història, consagren una autèntica revisió amb aportacions d’aprenents de bruixot intel·lectual, com ara el novel·lista Javier Cercas i alguns altres que fa temps que van llançar la pedra i quan el sostre de vidre de la democràcia s’esberla amaguen la mà. O en culpen la víctima. El franquisme ja era això: pervertir la legalitat i prostituir la justícia mitjançant un acte de força, exactament com ara.

Llavors el règim ja necessitava capgirar la realitat per a legitimar-se. Per això els sediciosos que havien enderrocat la legitimitat constitucional condemnaven per rebel·lió militar els qui havien refusat d’adherir-s’hi. I així com l’assassinat de Calvo Sotelo serví de pretext per a un cop d’estat planejat de molt abans, ara Vox al·ludeix als assassinats perpetrats per la FAI durant l’accidentada presidència de Companys no pas per a emblanquir els crims de la dictadura, que en mig segle ningú no ha estat capaç de jutjar, sinó els que l’estat perpetra actualment i els que perpetrarà en el retorn cada vegada més notori a una dictadura, que aquesta vegada no serà militar sinó togada.

No sóc infal·lible ni especialment dogmàtic. Admeto les limitacions del meu coneixement. Ara, solc meditar les paraules que utilitzo. Qualificar Lluís Companys de “tarambana” o, més pròpiament, de “irreflexiu”, no és cap estirabot sinó una manera d’evocar amb un sol mot el capteniment del president màrtir en relació amb el bon sentit polític. Damunt la racionalitat i ponderació de qui seria president, hi plana una ombra de dubte, si voleu menor però en tot cas il·lustrativa, pel fet que al pis de la rambla de Catalunya on vivia i hi tenia el despatx d’advocat, s’hi fessin sessions d’espiritisme a les fosques i amb la tauleta de rigor. La seva muller feia de mèdium i hi participava la filla i de vegades també el fill. Companys hi participava o en restava aliè? Aquella oratòria vorejant la histèria i acompanyada d’estremiments que tots hem vist a la pantalla, era pròpia de l’època, com l’art déco i els discursos dels líders de masses, o era el símptoma d’una emotivitat desbocada en una personalitat molt influenciable per l’ambient?

Macià no va refiar-se mai de Companys, qui, amb imprudència d’insubordinat es precipità a proclamar la república espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, cosa que forçà el seu cap de files a corregir-lo.

Com un error acostuma a dur a un altre, Companys cregué necessari d’esmenar-se proclamant l’estat català sense cap sentit de l’oportunitat el 6 d’octubre de 1934. Amb aquella acció esbojarrada, Companys no sols liquidà l’autonomia quan hi havia les condicions per a avançar socialment i culturalment, sinó que regalà a la dreta espanyola el pretext per al daltabaix posterior. Arran d’aquella aventura, el general Batet fou apartat de Catalunya a causa de la prudència amb què havia sufocat la rebel·lió i evitat la carnisseria que a Espanya molts desitjaven. Destinat a Burgos, va ser afusellat el febrer del 1937 per no haver volgut unir-se a la insurrecció militar. Catalunya perdia un militar democràtic de primer rang, que hauria pogut dirigir l’esforç bèl·lic, si Companys no hagués reblat l’atzagaiada dissolent l’exèrcit, la major part del qual es mantenia fidel a les institucions, a més de la Guàrdia Civil, que d’acord amb l’estatut depenia de la Generalitat i havia estat decisiva per a batre els militars revoltats a Barcelona.

Regalant el poder a la FAI, Companys va esdevenir incapaç d’aturar la cacera de clergues i “burgesos”, que dugué molta gent inicialment lleial al govern autonòmic a exiliar-se per a salvar la vida i, en alguns casos, a ajudar el bàndol de Franco, que considerava un mal menor. El país restava dividit i enfrontat en benefici dels qui, dintre i fora, cercaven de destruir-lo. Mentrestant, un pistoler com Joan Garcia Oliver, que havia animat les masses a matar, destruir i incendiar, esdevenia cap del Departament de Guerra del govern català i més tard, en el cim del sarcasme, ministre de Justícia del govern de Madrid.

Havent fracassat en l’intent de comprar la clemència de Franco amb Catalunya, Cambó vaga per la història com el jueu errant en cerca de repòs. En canvi, gràcies a una historiografia marcadament escorada a l’esquerra, Garcia Oliver gaudeix d’admiració i fins i tot d’una certa reverència entre els qui avui continuen la missió de rebentar el país des de dins. Per cert, amb la complicitat d’aquells de qui Joan Sales deia que “es veu que la sola paraula ‘esquerra’… ja ho cura tot”. Amb un panorama tan descordat com el dels primers mesos de la guerra, quin interès podien tenir les democràcies “burgeses” a salvar una república que s’havia deixat arrossegar a la barbàrie? Quan Companys finalment es decidí a desarmar les turbes anarquistes tornà a provocar una catàstrofe. El maig del 1937 ja era massa tard per a recuperar l’autoritat que el fallit cop militar havia posat inesperadament a les seves mans. Com altres vegades, enemics ideològicament irreconciliables coincidien en l’enemistat comuna contra la catalanitat. El periodista Manuel Cruells, militant d’Estat Català, explicà que, arran dels Fets de Maig, el comitè nacional de la CNT, per justificar el seu paper en aquells actes, publicà un informe atribuint-los a un complot separatista per a esclafar els anarquistes i declarar la independència de Catalunya. A l’altra banda de l’eix ideològic, el govern comunista de Madrid els atribuïa a una revolta poumista-separatista contra el govern republicà i exigia la supressió d’Estat Català, fins i tot l’eliminació física dels seus membres. Allò del roig-separatisme no era doncs exclusiu del franquisme. Una vegada destriades les peces ideològiques que s’intercanviaven els uns i els altres d’acord amb les seves doctrines particulars, sempre restava el separatisme, ço és el catalanisme, com a ase dels cops.

El darrer cop i el més destructiu per al futur de Catalunya fou la matança de la joventut catalana ordenada per l’estalinista Juan Negrín i els carnissers Líster i el Campesino a la batalla de l’Ebre. Aquell sacrifici inútil no sols deixava Catalunya indefensa i segellava la derrota republicana, sinó que preparava la substitució demogràfica que vingué després. Tot passava com si el govern de Madrid i els comunistes que se n’havien apoderat haguessin decidit que Catalunya no havia de salvar-se tota sola. Calia que Espanya es mantingués unida en la desfeta i la ruïna. Havent cedit primer als anarquistes, Companys hagué de cedir després als comunistes. Tant cedí, que fins i tot quan el govern espanyol es refugià a Catalunya lliurà els fons de la Generalitat a Negrín, que ja havia enviat l’or del banc d’Espanya a Moscou. En premi a tanta fidelitat, Manuel Azaña refusà de passar la frontera amb Companys i José Antonio Aguirre. En el moment més amarg de la derrota, el vanitós president espanyol volgué palesar el menyspreu que sentia per les dues nacionalitats que havien sostingut la seva república.

La imprevisió de Companys es posà en evidència una vegada més, car per atendre les primeres necessitats personals hagué de demanar ajuda a Aguirre. En auxiliar-lo, el lehendakari li feu notar la imprudència d’haver-se deixat confiscar el tresor de Catalunya, amb què hauria pogut subvenir les necessitats dels catalans a l’exili.

“Irreflexiu” no és, doncs, un terme abusiu per a qualificar l’actuació de Companys. Ara, també és cert que una mort digna pot compensar no pas els errors polítics, car la història és irreversible, però sí la valoració d’una vida i la significació d’un destí. D’aquest punt de vista, el final de Companys sobrepassa la dimensió personal, car el feixisme volgué liquidar Catalunya en la seva figura. Les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució foren deliberadament la negació d’aquella voluntat i una crida als catalans a mantenir la flama encesa al cor de les tenebres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes