‘Tot Catalunya, present a Sant Boi’, deia l’Avui a la portada el 12 de setembre del 1976. A les pàgines interiors es parlava de milers de persones que omplien 18.000 metres quadrats de plaça i els carrers que hi menaven. Les dades que van oferir els diaris l’endemà oscil·laven entre les trenta mil persones que va veure-hi Televisió Espanyola i les cent mil que van comptar-hi Canigó o l’Avui. Cap, però, no va posar en dubte l’èxit rotund de la convocatòria. Més tard, una anàlisi del col·lectiu Contrastant explicava que, a tot estirar, hi havia hagut 27.374 assistents.

Actors col·lectius, política unitària
El 20 de novembre de 1975 es va morir Francisco Franco, però no pas el seu règim. L’oposició era, encara, clandestina. N’és un exemple –entre tants– la sessió de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya del 27 de desembre d’aquell any. El dictador feia un mes que havia finat, però l’endemà d’una reunió de setanta-cinc persones durant més de deu hores la premsa només va poder dir que s’havien trobat ‘en algun lloc de Barcelona’.

El 14 de juliol de 1976 La Vanguardia Española informava que el Consell de Forces Polítiques, una organització fundada després de la mort del dictador, havia decidit de no assistir a la reunió amb la Coordinació Democràtica –d’àmbit estatal. Lluny del titular, irrellevant a la llarga, un dels punts del comunicat emès pel consell passava gairebé desapercebut: havien decidit de crear una comissió coordinadora de l’Onze de Setembre que tenia per objectiu establir contacte amb els membres de l’Assemblea de Catalunya i més forces del país per organitzar una commemoració unitària de la Diada. El 10 d’agost va constituir-se la Comissió Onze de Setembre.

Durant tot l’any les columnes de la Marxa per la Llibertat havien travessat el país i Lluís Maria Xirinacs feia guàrdia davant la presó Model per reclamar l’amnistia dels presos polítics. A més, el mes de febrer havia estat marcat per les manifestacions pro-amnistia promogudes per una Assemblea de Catalunya encara clandestina. La Diada n’havia de ser la culminació. Un acte nacional, unitari, de reivindicació de la democràcia i on es posés l’èmfasi en les exigències que aconseguien agrupar sota un sol lema una oposició al franquisme que en termes ideològics era extraordinàriament diversa.

El ‘no’ de Sánchez-Terán
Els cartells ja s’havien imprès i lluïen a les façanes: ‘Catalans! Tots al parc de la Ciutadella a les cinc de la tarda’. Però no va poder ser. El 7 de setembre La Vanguardia explicava la visita de Manuel Fraga Iribarne per començar ‘una sèrie d’activitats polítiques en terres catalanes’ i les reunions que el ministre de Governació espanyol, Rodolfo Martín Villa, tenia aquells dies amb diversos polítics catalans. Entre l’una notícia i l’altra, en un requadre al peu de la tercera pàgina: ‘No ha estat autoritzat l’acte al Parc de la Ciutadella’. Faltaven només cinc dies per a la Diada.

Foto: Hemeroteca La Vanguardia.

El ‘silenci administratiu’ havia fet creure a la comissió organitzadora que les autoritats no posarien impediments a l’acte. Però, després de dues rondes de trobades i una última reunió de més de tres hores, el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, els va comunicar que no permetrien que la ciutat acollís la Diada. Segons Miquel Sellarès, ‘l’estat va creure que això, a Barcelona, era perjudicial per a ells, que podia causar una gran mobilització’. Els delegats de l’organització encarregats de negociar amb el govern civil havien estat, fins aleshores, Heribert Barrera, Anton Cañellas, Joan Colominas, Joaquim Molins, Josep Pallach, Pere Portabella, Joan Raventós, Miquel Roca i Junyent, Octavi Saltor i Ramon Trias Fargas.

L’alternativa
Era un entrebanc gros, però no tenien cap intenció de rendir-se. Els diaris de l’endemà anunciaven que a desgrat de la prohibició es mantenia la convocatòria. La prohibició venia directament des del Ministeri d’Interior espanyol, encapçalat per Rodolfo Martín Villa, però tot apuntava que el governador civil havia donat esperances als seus interlocutors. Si l’acte es feia en un lloc tancat, s’eliminava l’adjectiu ‘nacional’ del lema i se suprimien les referències al president Josep Tarradellas dels discursos dels oradors acordats, la Diada es podria celebrar.

Els organitzadors van respondre amb un missatge clar: ‘Si no ens donen una alternativa segura, nosaltres sortirem igualment al carrer.’ Al mateix temps van proposar de celebrar l’acte a la plaça Monumental i van reiterar la voluntat de continuar negociant.

Els dies previs a l’11 se succeïen les adhesions d’organitzacions socials i polítiques de dins i de fora de Catalunya a la Diada. També creixia l’ambient al carrer. ‘Han aparegut diverses pintades, com també cartells i fulls volants. Els pocs comerços on encara poden trobar-se banderes catalanes han augmentat enormement la clientela. Segons que sembla, uns grans magatzems barcelonins ja han venut 5.000 banderes amb les quatre barres’, informava La Vanguardia.

El desllorigador va arribar la matinada abans. Pere Portabella havia tramès un ultimàtum al govern civil. Va ser Sánchez-Terán mateix qui va tornar a convocar a casa seva els membres de la comissió organitzadora el dia 9 a la nit. ‘Ell es jugava el seu prestigi davant de Madrid’, recorda Miquel Sellarès. Tenia una proposta: Sant Boi. Probablement havia fet efecte el recordatori de Josep Benet que a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi hi descansaven les restes de Rafael de Casanova.

‘Ja sé que penseu que som bojos, però que ens envieu directament a Sant Boi és molt fort, no?’, va dir en to de broma Sellarès al governador civil. En aquell moment, la ciutat era popular pel seu manicomi. La maniobra de l’estat consistia a dur l’acte a quinze quilòmetres de Barcelona i en un indret on, per culpa de les males comunicacions, fos difícil arribar.

La reunió es va acabar ben entrada la matinada i amb un acord clar: la comissió renunciava a la capital de Catalunya però, en canvi d’això, no s’imposava cap limitació de participants ni de difusió a través dels mitjans. Fins i tot, segons La Vanguardia del dia 10, el governador havia proposat que els informatius de Televisió Espanyola donessin compte de la concentració.

Miquel Sellarès –aleshores de CDC i membre de l’Assemblea– i Carles Quingles –home fort del PSUC i mà dreta del ‘Guti’– van ser els encarregats de dirigir-se immediatament cap al Baix Llobregat per coordinar-se amb l’Assemblea Democràtica de Sant Boi. Els seus enllaços locals van ser Pere Pugès i Jaume Rabassa. Calia reorganitzar-ho tot per fer compatible l’acte amb el nou emplaçament, garantir la seguretat i mobilitzar la ciutadania perquè l’endemà s’hi traslladés.

El dia D i l’ordre democràtic
‘Aquell dia em vaig llevar amb una gran il·lusió però també amb una gran responsabilitat’, assegura Miquel Sellarès. A les cinc de la tarda, la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat –avui entre el carrer de Francesc Macià i el carrer de Mossèn Jacint Verdaguer– era plena a vessar de gent. Fins i tot els balcons i terrats dels blocs de pisos circumdants van convertir-se en indrets privilegiats per contemplar la recuperació de l’Onze de Setembre com a Diada nacional de Catalunya. Una certa permissivitat policíaca va fer possible que la senyera s’erigís en el símbol de la unitat. Enmig dels caps, una multitud de pancartes que cridaven ‘llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!’.

Per primera vegada l’acord entre el Consell de Forces Polítiques, l’Assemblea de Catalunya, el govern civil i les forces no agrupades permetia ‘un acte d’irrupció democràtica’ que possibilitava als demòcrates de ‘sortir a la superfície’. Els oradors havien fet arribar a les autoritats un esquema del seu discurs però sabien perfectament que Jordi Carbonell i Miquel Roca, ‘persones d’una profunda personalitat i –assegura Miquel Sellarès– de gran seny’, no s’hi cenyirien. Per això es va ‘imposar’ la participació d’Octavi Saltor, membre de la Lliga Liberal Catalana, ja molt residual en aquells moments.

A la plaça pràcticament ni hi havia nens ni tampoc gent gran, diu Sellarès, que era l’encarregat que l’acte transcorregués sense incidents, ferits ni detinguts: ‘La gent encara hi anava amb por. I amb vambes per si calia córrer. A cap pare no se li hauria acudit de dur-hi el seu fill.’ El govern civil li havia assignat la companyia del comissari Fuentes i els seus homes, a qui es va encarregar d’omplir-se la roba d’adhesius de Comissions Obreres per passar desapercebuts entre la multitud.

Abans de començar, Sellarès va llançar un desideràtum a través del micròfon: ‘Això s’ha de desenvolupar amb perfecte ordre democràtic.’ L’endemà el diari El País va encapçalar la crònica amb un aclaridor ‘Cap incident a la Diada’. L’acte va començar amb la presentació de Maria Josep Arenós, seguida d’un minut de silenci pels ‘morts per la llibertat’ i de la lectura d’un missatge del president de la Generalitat encara a l’exili francès, Josep Tarradellas.

Miquel Roca va recollir els aplaudiments del públic amb el record de 1714 i les apel·lacions a la unitat de les lluites per Catalunya i per la democràcia. No va ser tan aplaudit Octavi Saltor, segurament pel seu discurs farcit de referències jocfloralistes i de caràcter més folklòric. La plaça es va tornar a encendre quan Jordi Carbonell va repassar les demandes recollides en els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya: ‘Som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors!’ De fet, tal com recullen els historiadors Roger Mirabent i Carles Serret, el representant de la guàrdia civil –l’únic que no s’havia deixat disfressar per a l’ocasió– va recollir en el seu informe que Carbonell s’havia excedit en la seva defensa aferrissada del dret a l’autodeterminació dels pobles. Carbonell va ser contundent en l’agraïment i defensa dels nouvinguts. ‘Molt més catalans que no pas els regidors botiflers de cognoms catalaníssims que van dir no a la llengua dels seus pares, dels seus fills i dels seus compatriotes’, va exclamar.

Un petit grup d’ultradretans va provar rebentar rodes de cotxes però la policia va impedir-ho. Això a banda, el civisme i la normalitat van ser absoluts. Segons que recorda Sellarès, les forces de seguretat de l’estat ja veien que el franquisme s’acabava i els que no havien participat en qüestions polítiques volien ‘salvar la pell’: ‘La transició no va ser sinó dignificar-los a ells perquè poguessin continuar.’ Per Sellarès, el governador civil va tenir l’habilitat d’encomanar l’operatiu a agents que mai no havien format part de la ‘temible’ Brigada Político-social.

També explica que quan va acabar l’acte els membres de la Creu Roja, que aleshores vestien uniforme militar,  van desfilar a través de la plaça. Els manifestants els aplaudien. Era tota una novetat: ‘Fins llavors fèiem els cent metres llisos corrent i ara comptàvem amb la presència de la Creu Roja a totes les cantonades.’

L’Onze de Setembre de Sant Boi va esdevenir un precedent fonamental de reivindicació pacífica i unitària del catalanisme. Al cap d’un any, a Barcelona, una nova convocatòria multitudinària va convertir-se en ‘la manifestació del milió’. Aquella idea que havia nascut al secretariat de l’Assemblea de Catalunya com l’oportunitat de ‘deixar les espardenyes de córrer i fer una manifestació legal’ esdevingué un punt de partida. D’això ja fa quaranta anys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb