“Em van fer una pepa de cartó, l’única que he tengut en la vida”: com recorden Nadal els nostres avis?

Gairebé tothom està d’acord que els avis són patrimoni de la humanitat. Després de setanta, vuitanta, noranta o cent anys han viscut tot un món de canvis, han passat les etapes més fosques i dures i, així i tot, ho han volgut donar tot per als altres. La vida dels infants d’avui dista uns quants anys llum de la seva. Com celebraven Nadal, també. Ara que s’acosten les festes, feim aquesta pregunta: com el recorden? 

Tal vegada ara no donam tanta importància als regals, per exemple. La majoria dels infants –en les famílies que s’ho poden permetre– neixen amb una abundància de presents que esfereeix. Els ulls ja no saben on mirar i allò que hauria estat un tresor inexplicable per als nostres avis avui és un detall més per a la col·lecció, si és que no s’acaba convertint en una joguina desada en un calaix amagat dins un armari atapeït de coses. 

“Record la meva primera pepa, que va ser de cartó. I em va fer moltíssima il·lusió.” Ho explica Francisca Ribes, de 67 anys: “A ca nostra no hi havia molts de duros. Escrivíem la carta als Reis i, com a nins que érem, ho demanàvem tot. Però després no m’arribava gairebé res.” La seva història, amb tot, difereix de la de la veïna que vivia davant ca seva. Recorda perfectament que a ella sí que li duien tot allò que demanava: “A nosaltres, un paquet de caramels, una pissarra, un caixonet amb les pintures… ens duien el que havíem de menester.” I l’any que li van dur, a la fi, una bicicleta, va ser una il·lusió i una desil·lusió alhora, perquè tenia vuit anys i els pares la van dur a provar si li anava bé abans de comprar-la: “Aquí ja ho vaig saber.”

Una pepa era la il·lusió estrella de les més petites, en aquella època. Però la de madò Francisca va quedar en no res, i això és un record que du clavat al cervell. “La meva germana, que era més petita i molt dolentona, el mateix dia de Reis va voler banyar la Pepa. Com que era de cartó, ja pots imaginar com va quedar. Em va quedar gravat, com pot ser?”

Qui va tenir una sort semblant amb la pepa és na Carmen, de 84 anys. Va arribar a Bétera amb nou anys, per servir. El seu origen és molt humil: “Quan era xicoteta no teníem Nadal. No celebràvem res, passàvem molta fam”, ens explica. “Un any, al poble, tota la gent va insistir si no em regalarien res i em van fer una pepa de cartó, que si plovia se’t desfeia. És l’única que he tengut en ma vida.” Ho va dur sempre a dins, perquè quan ja va ser casada en va poder comprar una pagant-la a terminis i va complir el somni que arrossegava de ben petita. 

N’Antònia Font, de 79 anys, recorda que per Nadal no es feien regals. Però per Reis, un any, la mare també li va regalar una pepa: “Em va donar tres anys la mateixa pepa. I em va fer ràbia, perquè la volia amb cabells i sempre era la mateixa sense cabells.” 

Austeritat i també felicitat

Na Maruja Aguiló, de 91 anys, recorda com esperava son pare per poder obrir el balcó, totalment tancat, i que es fes la màgia: “Un dia vaig veure una pepa preciosa, en record la forma i el vestit que duia, i una capsa de bombons.” Explica també una història curiosa i que defineix molt bé què era aquella època en relació amb els regals i com ho recorden, tot plegat. Aquells bombons anaven dins una capseta de propaganda de medicines que havien donat al pare. Hi van aferrar unes figuretes i la van omplir de bombons. “Era una manera d’estalviar o de no gastar-hi gaire, amb el regal. Jo no me’n vaig adonar, en aquell moment. S’aprofitava tot i se’n gaudia molt, també. Tot era meravellós.” I recorda: “Vaig néixer en temps de guerra, que va ser molt auster.” 

Ribes té clar això de l’austeritat i fins i tot diu que ara la cosa s’ha desbordat: “És horrorós. Entre poc i massa, la mesura passa.” I Aguiló insisteix en l’abundància i el gran consumisme que hi ha actualment, l’aspecte que creu que ha canviat més respecte de quan era petita. 

Hora de dinar

L’austeritat, a vegades, també es traslladava a l’hora del dinar de Nadal. Per exemple, Font recorda que eren només cinc a taula: ella, els dos germans i els pares. L’horabaixa anaven a ca les padrines a donar els molts d’anys. “Ens devien donar un duro o una pesseta…”, explica.

No va tenir la mateixa sort na Carmen perquè, malgrat que el pas del temps li impedeix de recordar certs passatges amb exactitud, hi ha moments que li han quedat gravats a la memòria. Per exemple, aquell Nadal que els amos la van deixar seure a taula per dinar amb ells: “D’això sí que no me n’oblide. I de postres vaig agafar una mandarina. Ho recorde perquè escopia els granets i feia renou. Això ells no ho feien.” “Se’m posa allà una cosa…”, diu, quan fa memòria dels dies passats. Però ara s’alegra de poder celebrar les festes en família, tots junts, i amb la il·lusió d’haver fet tants dinars amb ells. 

En unes altres cases no era així. Porcella, sopa de Nadal, arròs i escaldums són alguns dels plats que esmenten les àvies entrevistades. Els Aguiló arribaven a ser una quinzena a taula. Ribes també parla de la salsa pagesa i el frit de pop que feia la família de Formentera i que ara ella continua cuinant. Hi anava cada Nadal. Llavors no hi havia electricitat, allà, i conserva en el record que duien piles de Mallorca per a anar a les fosques pel carrer. “Es tocava la ximbomba, es ballava el ball pagès i a vegades hi anàvem quinze dies abans perquè mataven el porc”, conta.

Tradicions i matines

Una de les tradicions que no podia faltar eren les matines. Font recorda que en aquells temps “hi havia una gentada” i que, fins i tot, havien de dur una cadireta per seure-hi. Ara, diu, la cosa ha canviat molt. Després, la tradició també parlava: una xocolata calenta a casa. Aguiló diu que ara les matines “ja es fan molt prest” i que és tot més insuls. Ella ha perdut la tradició de fer la xocolata, però llavors acompanyar-la amb l’ensaïmada era un moment de gaudi inoblidable.

“Tot això s’ha perdut”, diu Ribes, que també anava a matines quan era petita. Si eren per Formentera, l’excusa era perfecta per a menjar unes orelletes amb la xocolata. Si eren a Palma, ensaïmades. 

Més enllà de les matines, una de les altres coses que més han notat que ha canviat de Nadal és el xivarri que hi havia al carrer. “Abans tocaven ximbombes, castanyoles… es feia molta festa al carrer. Avui en dia no es fa res”, opina Ribes. “La gent estava molt animada, ho record així. No sé si ho estaven o no, era petita. Però ho record així”, afegeix Aguiló, que també diu que davant ca seva era habitual que passassin molts joves cantant nadales. “Ara, si no beuen, no surten. Hi ha molt de malcriat, no sé què t’he de dir. Al meu temps no ho fèiem, això”, sentencia Font.