L’endemà de la Diada de Sant Jordi del 1980, Jordi Pujol va fer el primer discurs d’investidura com a president de la Generalitat de Catalunya i, entre altres coses, va prometre que, a través del foment de premis literaris i el suport a l’edició, lluitaria per la professionalització de l’escriptor català. Avui semblaria impensable, però eren els signes dels temps. (També va subratllar que treballaria segons “una política de normalització lingüística que ha de ser respectuosa i no gens discriminatòria per a la llengua castellana”, que considerava “la llengua de l’estat”.)

Tota història de la literatura podria tenir un apèndix dedicat a la circulació dels diners. Serien sempre unes postil·les del relat principal, el qual continuaria basant-se “només en la literatura”, al marge de les condicions materials dels seus productors, de les seves idees polítiques, de com aquestes idees polítiques afecten les seves condicions materials, viceversa i etcètera.

L’any 1980 és un any important per a la professionalització de l’escriptor català, i encara ho és més per a la reinserció social del franquisme; dos processos que encara tenen marge d’estudi. El cas de José Manuel Lara és el més exemplar, segurament. Cap editor va posar tants diners en circulació (no hi ha res més demòcrata que posar diners en circulació), i la literatura catalana no en va quedar pas al marge. El 1977 coincideixen la legalització del Partit Comunista d’Espanya i el premi Planeta a Jorge Semprún, una combinació de gran poder simbòlic, el 78 toca constitució i premi a Juan Marsé, i el 79 Lara decideix trencar la guardiola i doblar la dotació del premi d’un any per l’altre. El primer Planeta amb premi doblat el guanya Manuel Vázquez Montalbán. (Cinc anys abans, Marsé i Vázquez Montalbán sortien a la portada de Por Favor com a impulsors de la revista que havia de rebentar el franquisme polític en temps de descompte.) I llavors Lara crea el premi Llull, que s’estrena amb Joan Perucho i una novel·la que guanyaria, també, el primer premi Crexells des de la prohibició del 39; una altra coincidència poderosa.

Manuel de Pedrolo va deixar explicat com Lara li va trucar per assegurar-li els diners del primer premi Llull i com ell, sorprès per la proposta, va contestar que ni parlar-ne. Em sembla que el Llull a Pedrolo Hauria pogut tenir un pes simbòlic superior al Planeta de Semprún. L’any 80 Lara no va aconseguir convèncer Pedrolo perquè es presentés al Llull, però on va badar de debò és a no donar-li el Planeta a Mercè Rodoreda per Cuánta, cuánta guerra, després que Sales la convencés de “jugar en aquella rifa”. Si en qüestió de mesos Pedrolo i Rodoreda haguessin publicat premiats a Planeta (i Rodoreda en castellà), haurien saltat els ploms de les lletres catalanes, però el discurs de Pujol, amb tothom a les fosques, hauria pogut ser exactament el mateix.

El 1980 també es dobla la dotació del Premi d’Honor, precisament el que guanya Rodoreda, i Ofèlia Dracs es converteix en fenomen comercial després de guanyar el premi La Sonrisa Vertical amb un llibre en català (un altre símbol), però el més decisiu és que Quim Monzó va publicar Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, el seu llibre d’eclosió total i el que inaugurava, realment, el to dels vuitanta (l’altre dia veia una cantant del programa Eufòria dient que li agradava donar a tot el que feia “un toc ochentero” i vaig pensar, Quim, hem perdut).

En la immersió en els papers pedrolians per preparar la seva Prosa de combat vam trobar (gràcies a Teresa Ibars) un document que Òmnium Cultural va enviar a l’autor el 5 de juny de 1984 demanant-li l’adhesió a un escrit que volia reunir les signatures de tots els premis d’honor fins llavors. Era un breu manifest de suport a Pujol davant les acusacions pel cas Banca Catalana, i acabava així: “En la nostra condició d’escriptors i intel·lectuals catalans, no podem oblidar els ajuts reiterats i diversos obtinguts per la nostra cultura, en temps difícils, gràcies a la voluntat d’homes com els que avui hom vol encartar, els quals mereixen el respecte i l’adhesió de tots nosaltres.” Pedrolo s’hi va negar, no sé si algú més va fer-ho, però el text em va cridar l’atenció i em va fer rumiar en el nostre present; en quins podrien ser els casos més o menys extrapolables, avui, de dilema entre el reconeixement, el respecte, fins i tot l’agraïment pels “ajuts reiterats”, i el servilisme, el besamans, la neutralització de la crítica.

Aquest any a les lletres catalanes han coincidit tants crits d’alerta –d’editorials, autors, crítics, periodistes, llibreters, massa gent massa escanyada– com anuncis d’expansió i múscul; uns premis que neixen i d’altres que engreixen, i noves beques, i noves col·leccions i editorials a dojo. Bones notícies, a priori, per a la professionalització de l’escriptor català. D’entrada, sembla una paradoxa. La setmana passada els informatius van parlar en dies seguits d’una anomenada “era de la hipèrbole” i també d’un “auge de la indiferència”. Això també sembla una paradoxa, però no; tant un fenomen com l’altre són naturalíssims. Que la concentració desemboqui en la misèria i la hipèrbole en la indiferència. I que la indiferència triomfi especialment entre els caiguts (vegeu Moravia) també és un clàssic, no estem pas inventant res. A mon pare li vaig sentir dir més d’un dia una frase que no m’he tret mai del cap i que últimament ja em causa migranya: “Com més pobres, més mesells.” Ah, aquells homes que, amb un toc dels vuitanta, van engendrar fills de futur incert i frases de sofà i cervesa barata; sens dubte mereixen el respecte i l’adhesió de tots nosaltres.