Cementiri de Choroní
Puerto Colombia 2110
Mapa a Google

La vigília de la Diada del 1984 el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es va reunir a Barcelona amb un visitant gairebé desconegut a Catalunya, però decisiu en la història del segle XX: Joan Pujol. En la breu trobada, ben cordial, van descobrir que no sols compartien cognom, sinó també carrer d’infantesa: en Jordi havia nascut el 1930 a la part alta del carrer Muntaner i en Joan al número 70, el 14 de febrer de 1912. Abans de la trobada amb el president, Joan Pujol havia protagonitzat una conferència de premsa a l’Hotel Ritz, resumida l’endemà a les pàgines del diari Avui i complementada tres dies després, en format entrevista, al programa ‘Identitats que Josep Maria Espinàs tenia a TV3, aleshores joveníssima.

En tots aquells moments i espais, l’intrigant barceloní amb arrels olotines i andaluses va explicar allò que durant quaranta anys havia mantingut en secret, fins i tot a la seva família: amb el pseudònim Alaric Arabel per als serveis secrets alemanys i Garbo per als anglesos, al començament de la dècada del 1940 havia creat del no res una complexa i fictícia estructura d’agents sota les seves ordres, amb la finalitat d’aportar informació falsa als nazis, que el van convertir en el doble espia més important de la Segona Guerra Mundial i del tot decisiu en l’èxit del desembarcament aliat de Normandia. L’Onze de Setembre de 1984, doncs, Catalunya descobria tot d’una que en el gran conflicte europeu, en què l’Espanya franquista s’havia intentat mantenir al marge, un català havia estat clau en la derrota del III Reich.

Batejat per l’MI5 britànic amb el cognom de l’actriu Greta Garbo, pels grans dots interpretatius que l’agent va mostrar amb els alemanys del 1941 al 1945, Joan Pujol va aconseguir enganyar Hitler fins al darrer moment, atès que poc després del dia D no sols va ésser condecorat amb una altíssima medalla de Membre de l’Imperi Britànic, sinó també amb una raríssima Creu de Ferro d’Alemanya, país que el va arribar a recompensar econòmicament pels serveis prestats. Al final de la guerra, temerós de ser localitzat per algun nazi fugit de la justícia aliada i amb una bona recompensa a les butxaques, va sol·licitar als serveis secrets britànics que difonguessin el rumor de la seva defunció a Angola. I amb la mort concedida, Joan Pujol es va esfumar d’Europa amb la seva dona gallega, Araceli González Carballo, i dos fills.

La destinació escollida per començar una segona vida va ser Veneçuela, a 9.000 km, on va ressuscitar al fina del 1945 amb el nom de Juan Pujol. Va aterrar amb la família a Caracas, on va mirar d’impulsar sense gaire èxit tant un negoci d’exportació d’obres d’art com un intent d’infiltració en cercles soviètics amb el suport de Londres. Poc després es va traslladar a Valencia, on havia comprat una hisenda que també va perdre el 1948 arran d’unes revoltes socials. Tots aquells revessos van acabar afectant la relació familiar i la dona i els tres fills van decidir tornar a Europa. Pujol, casat en segones núpcies amb la veneçolana Carmen Cilia (amb qui també va acabar tenint tres fills), es va establir el 1949 a la localitat de Lagunillas, a la costa oriental del llac Maracaibo.

Com que parlava cinc idiomes, hi va començar a treballar per a la companyia petroliera Shell com a professor d’anglès per als gerents veneçolans i de castellà per als tècnics nord-americans. Més tard, van obrir La Casa del Regalo, la principal botiga de material d’oficina al poble, on mai no va revelar la seva història ni va aixecar sospites entre els veïns. Però un historiador i polític anglès, Nigel West, va posar fi al seu oasi veneçolà quatre dècades després: sospitant que la mort de Garbo a Angola era massa de manual, va remoure cel i terra per localitzar-lo i convèncer-lo de visitar Europa assegurant-li que tots els agents alemanys amb qui havia tingut contacte ja eren morts.

Va ser el 1984 quan va acceptar d’ésser rebut amb tots els honors pel duc d’Edimburg al Palau de Buckingham, va poder trepitjar les platges de Normandia en el quarantè aniversari del desembarcament i va passar per Barcelona per retrobar-se amb l’altra part de la família. Però no era, ni de bon tros, una tornada definitiva, com deia l’Avui aquell 11 de setembre: ‘Ara resideix a Veneçuela i no pensa tornar a Catalunya. “Allà em trobo segur. Ningú no sap on visc. No és por. És precaució.” Tot i que declara que li agradaria quedar-se a Catalunya perquè és el seu país, no ho farà perquè tem que alguna banda nazi, “d’aquests jovenets d’ara”, podria atemptar contra ell o la seva família.’

Ja tornat a la seva segona pàtria americana, Pujol va viure els últims anys entre un apartament a la urbanització La Trinidad de Caracas i Choroní, el petit municipi costaner de la seva segona dona. En aquell paradís remot poblat per pescadors i descendents d’africans va intentar la seva última aventura empresarial: a la zona de Puerto Colombia va obrir un hotelet, amb cinema inclòs, que va anomenar Maricel (l’actual Posada Costa Brava). D’aquella època, un dels fills recordava una anècdota significativa. Al poble, el seu pare es feia amb tothom menys amb una persona, a qui no va dirigir mai la paraula: el propietari també estranger de l’altre establiment hoteler important de Choroní, l’Hotel Alemania.

Des del petit cementiri municipal, on reposa des del 10 d’octubre de 1988 amb la mateixa discreció que en vida, el Catalán continua contemplant el mar i el cel del Carib. Res no fa pensar que sota aquella simple làpida (‘Juan Pujol García. Recuerdo de su esposa, hijos y nietos‘) hi hagi enterrat un personatge digne de novel·les i films, capaç de combatre en els dos bàndols durant la guerra del 1936-1939 ‘sense disparar ni una bala’, esdevenir després l’agent doble més important de la Segona Guerra Mundial, rebre condecoracions d’aliats i de nazis i arribar a tenir dues vides, dues famílies i, fins i tot, dues morts.

I una mica més: A una hora amb tren de Londres, en direcció Birmingham, hi ha el petit poble de Bletchley, on durant la Segona Guerra Mundial es va establir en una extensa finca el quarter general del servei de contraespionatge britànic, encarregat de descodificar missatges encriptats dels alemanys i els japonesos. L’any passat, en ocasió del setanta-cinquè aniversari del desembarcament de Normandia, una exposició temporal recordava amb especial èmfasi el paper de Garbo en l’èxit de l’operació, segons que informa Anna Mora. També l’any passat es va anunciar la intenció d’instal·lar una placa en record de Joan Pujol a la casa on va viure amb la dona durant la guerra a Londres, al número 35 de Crespigny Road, des d’on va enviar alguns dels seus missatges falsos més famosos als nazis.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb