26.12.2025 - 21:40
Catedral de Sant Joan el Diví
1047, Amsterdam Avenue, Nova York
Mapa a Google
Fa un parell de mesos, amb la col·locació del primer element de la creu a la torre de Jesucrist, la Sagrada Família de Barcelona va superar en altura la catedral d’Ulm i es va convertir en l’església més alta del món, amb 162,91 metres. Malgrat que sovint no és explícita, la competència entre comunitats religioses per a tenir els temples més immensos és una realitat que, en certs indrets, es pot palpar en l’ambient. A Nova York, per exemple, en paral·lel a la competició civil per a aixecar-hi els gratacels més alts, l’Església Episcopal va començar fa més d’un segle una lluita silent, però ferma, per a superar, com a mínim en termes d’escala, la popular catedral catòlica de Sant Patrici, al cor de Manhattan.
Mirant de reüll els catòlics, doncs, la diòcesi novaiorquesa d’aquesta branca anglicana als EUA va convocar un concurs de propostes arquitectòniques per a alçar una catedral colossal, en un terreny de 47.000 m² on hi havia hagut un orfenat ben conegut a la ciutat. Entre els quatre projectes finalistes de les desenes d’arquitectes que s’hi van presentar hi havia el de William A. Potter i R. H. Robertson, d’estil gòtic i anomenat, curiosament, “Gerona”. Però la proposta guanyadora fou la de George Lewis Heins i Christopher Grant LaFarge, que es va començar a materialitzar el 27 de desembre de 1892 amb la col·locació de la primera pedra. L’obsessió inicial dels impulsors del temple es va assolir amb escreix, atès que la catedral de Sant Joan el Diví, amb una nau central de 183,2 metres de llargada, forma part del top 10 d’esglésies més grans del món i competeix, de fet, per la primera posició entre les estrictament anglicanes.
Sobre la primera fase de la construcció, que seguia els preceptes arquitectònics de l’estil romànic i neobizantí, cal esmentar que va anar transitant cap a un estil gòtic d’inspiració francesa amb el pas dels anys a causa, en part, de la intervenció d’un mestre d’obres valencià, Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908), que ja triomfava a Nova York i més enllà amb la implantació d’una tècnica revolucionària als EUA, però ben coneguda a casa nostra: la volta catalana de maó. Gràcies a ell (i després al seu fill, també anomenat Rafael), la volta Guastavino –com és coneguda a Amèrica– és present als sostres de moltíssims edificis de la ciutat, alguns dels quals tan emblemàtics com ara l’estació de Grand Central, la seu de la borsa de Wall Street, la Universitat de Colúmbia i, és clar, la catedral de Sant Joan el Diví. En aquest cas concret, els Guastavino es van encarregar de construir-hi la gran cúpula sobre el transsepte (on diuen que cabria l’Estàtua de la Llibertat), que de retruc va fer modificar els plans originals del despatx Heins & LaFarge i va acabar convertint el monumental edifici en un exponent destacat –i catalogat– de l’arquitectura neogòtica als EUA, ja sota la direcció de l’arquitecte Ralph Adams Cram durant el primer terç del segle XX.
En una construcció d’aquestes dimensions, és evident que les sotragades econòmiques i polítiques del segle passat van impactar-hi de ple i les obres es van haver d’aturar i de reprendre unes quantes vegades. De fet, entre els novaiorquesos la catedral de Sant Joan el Diví és coneguda com Sant Joan la Inacabada, perquè encara ara continua incompleta. En aquest sentit, el 1992 –pel centenari del començament de les obres– hi va haver un intent d’agafar embranzida i mirar de completar-la del tot, amb una crida internacional per a presentar-hi projectes que exploressin la connexió entre ecologia i espiritualitat. D’entre els seixanta-cinc plans rebuts, l’Església Episcopal va seleccionar justament el d’un altre valencià, Santiago Calatrava, amb una proposta que “reconciliava el passat i el futur” i hi introduïa tot de principis ecològics per a convertir-la en un “biorefugi”. Però la manca de finançament, una vegada més, va impedir-li de culminar la feina que, més d’un segle abans, havia començat Guastavino.
I una mica més: Un altre dels edificis icònics de Nova York on hi ha la marca dels Guastavino és ni més ni menys que la famosa Registry Room d’Ellis Island, l’edifici on arribaven per mar els immigrants a la ciutat dels gratacels. Els milers de valencians que durant el primer quart del segle XX van posar rumb a l’Amèrica del Nord no sabien, amb tota probabilitat, que la volta de rajola vista del gran vestíbul que els rebia als EUA era obra d’un parell de valencians que havien fet les Amèriques una mica abans que tots ells.
Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
