Els Ferrer, una nissaga de grans navegants i polítics de Pasaia

Casa de la família Ferrer
Pasai San Pedro, Guipúscoa, País Basc
Mapa a Google

La tradició marítima del País Basc, una terra abocada a les aigües del golf de Biscaia, és profunda. Per la relació íntima amb la mar i la complexitat que representava i representa navegar per la costa càntabra, els bascs van esdevenir ja a l’edat mitjana un poble de pescadors i navegants experimentats, capaços de fer la primera volta marítima a la Terra, com va fer Juan Sebastian Elkano (1486-1526) fa cinc segles, o bé de perseguir balenes fins a Islàndia i Terranova.

A Islàndia, precisament, s’acaba d’inaugurar un centre d’estudis dedicat a la relació entre islandesos i bascs. I a Terranova, el descobriment el 1978 –gràcies a la recerca de la investigadora anglesa Selma Huxley– de les restes perfectament conservades d’un balener de Pasaia enfonsat prop de la costa el 1565 va permetre el sorgiment d’un museu escola interessantíssim, Albaola, a la localitat guipuscoana d’on havia sortit. Com a museu, en efecte, s’hi explica detalladament la vinculació històrica del País Basc amb aquell territori al nord d’Amèrica. I com a escola, fa una dècada que mira de reproduir amb materials i tècniques del passat l’antiga nau San Juan, gràcies a aprenents de mestre d’aixa locals i internacionals, amb la idea que el vell balener pugui tornar a travessar l’Atlàntic algun dia. Un pas important en aquesta darrera fita es va fer ahir amb l’avarada de la nova nau San Juan a l’aigua a les drassanes d’Albaola, un esdeveniment seguit en directe per moltes persones i les màximes autoritats del país.

Del petit municipi de Pasaia, amb els poblets idíl·lics de pescadors de Donibane i San Pedro a banda i banda de la ria i amb una gran vinculació històrica amb la veïna Sant Sebastià, cal dir que va desenvolupar un paper important els segles passats com a nucli de construcció d’embarcacions (aprofitant el ferro de les mines càntabres i la fusta dels boscos espessos de Navarra) i, de retruc, es va convertir en bressol de navegants importants, com ara, l’oficial de marina Blas de Lezo (1689-1741). Però avui ens volem fixar en una nissaga local de llinatge molt nostrat: els Ferrer.

D’aquesta família notable, la web del mateix municipi esmenta per exemple l’oficial de marina i astrònom José Joaquín Ferrer Cafranga (1763-1818), que va fer treballs científics i matemàtics ben destacats tant a Europa com a Amèrica; i sobretot l’empresari i polític liberal ­Joaquín M. Ferrer Cafranga (1777-1861), que va arribar a ser president de les corts espanyoles, president del consell de ministres, ministre d’Estat i d’Hisenda, batlle de Madrid i de Pasaia i senador vitalici. Dos germans seus també van tenir una certa importància: ­Juan Manuel Ferrer Cafranga (1769-1834) fou ministre plenipotenciari a Roma i ­Juan Bautista Ferrer Cafranga (1775-1882) va exercir alts càrrecs dins l’armada a la zona del Riu de la Plata.

Tots ells, val a dir, eren descendents de Sebastià de Ferrer i Ferrer, nascut a Palma l’11 de maig de 1689. Consta que el 1703 es va casar ja a Pasaia, aleshores una dependència de les ciutats de Sant Sebastià i d’Hondarribia, amb una noia local, María de Arbestain y Artia, amb qui el 1712 va tenir un fill, Melchor de Ferrer y Arbestain, l’avi dels dos noms més coneguts de la nissaga, José Joaquín i ­Joaquín M. Ferrer Cafranga.

El llegat dels Ferrer és encara ben visible a Pasaia. A més de la casa pairal situada davant el moll de San Pedro, adossada a l’església d’aquest mateix nucli, es va construir el 1865 un mausoleu capella dedicat a Joaquín M. Ferrer i familiars, traslladat el 1952 pedra a pedra de la parròquia al cementiri. També hi ha un blasó de la família incrustat a l’Escola Nàutica i el panteó familiar a l’església de Sant Joan Baptista a Pasai Donibane.

I una mica més: A banda els Ferrer, a Pasaia també va arribar a mitjan segle XIX una branca de la família menorquina dels Tudurí. El maonès Francesc Tudurí i Orfila (1813-1870) va deixar l’illa a la recerca de feina de corder a Pasaia, un port de mar necessitat d’oficis relacionats amb les embarcacions de vela, com ara, els
mestres d’aixa, els velers, els corders i els calafats. Casat amb una noia del Castell, Joana Pons Quevedo, van tenir nou fills, la majoria nascuts ja a la localitat guipuscoana, on el llinatge s’ha conservat fins els nostres dies.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

 —Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat