Cognoms catalans rere l’auge de la mineria asturiana

Museu de la Mina d’Arnáu
La Mina, 7, Castrillón, Astúries
Mapa a Google

Ja fa alguns anys que les autoritats de París tenen un problema ben complex de resoldre amb un dels elements més icònics de la ciutat: les característiques teulades de zenc de bona part dels edificis antics del centre de la ciutat. L’augment de la temperatura lligat al canvi climàtic, combinat amb aquest material altament aïllant, reescalfa enormement durant els mesos de més calor els pisos superiors de la capital francesa. Quan es va començar a implantar el zenc als edificis parisencs, durant la renovació de la ciutat impulsada per Napoleó III a mitjan segle XIX, l’aïllament que aportava resolia el problema contrari: el fred vinculat a la neu i la pluja.

Una bona part del zenc usat en la remodelació de París encarregada al prefecte Georges Eugène Haussmann provenia d’unes mines obertes poc abans per l’emprenedor való Adolphe Lesoinne a Astúries. Al capdavant de la Reial Companyia Asturiana de Mines (RCAM), aquest enginyer de Lieja aterrat a la zona del Cantàbric el 1831 va obrir les primeres explotacions de carbó a Arnáu i Santa María del Mar, prop d’Avilés, que a mitjan segle XIX, amb el seu nebot Jules Hauzeur ja al capdavant, van començar a fondre zinc.

A l’origen de les mines, a més de Lesoinne, també hi havia dos socis locals: Tomàs Felip Riera i Rosés i Joaquín María Ferrer. El primer, nascut a Barcelona el 1790, fou tot un personatge de l’època: fill d’un perxer originari de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme), a la dècada del 1820 es va acostar a la cort de Ferran VII per poder escalar econòmicament i socialment. El contacte directe amb la monarquia li va obrir la porta de contractes sucosos (tresorer de la casa de l’infant Francesc de Paula d’Espanya, intendent honorari de l’armada reial i soci de les mines de Lesoinne, a més de diputat a Corts) i, també, de la noblesa: per a obtenir l’orde de Carles III i els títols de Grandesa d’Espanya i de marquès de Casa Riera, no va dubtar a falsificar el seu arbre genealògic per fer-se passar per descendent per via materna d’una família noble d’Astúries.

De Joaquín María Ferrer y Cafranga, per la seva banda, sabem que fou un comerciant i militar nascut a Pasaia (Guipúscoa) el 1777 d’ascendència mallorquina. Per la seva implicació política durant l’anomenat Trienni Liberal, el 1823 es va veure obligat a exiliar-se, via Gibraltar, al Regne Unit i a França arran del tomb absolutista de Ferran VII. No va tornar a la península fins el 1833, gràcies a l’amnistia general, i va reprendre els negocis integrant-se, per exemple, en l’accionariat de la Reial Companyia Asturiana de Mines.

Amb l’activitat ben consolidada i els primers socis ja morts, el començament del segle XX és marcat per Louis Hazeur, que al capdavant de la firma com a hereu de Jules Hazeur va saber transformar-la en una veritable multinacional amb activitats mineres i industrials per molts racons del món i amb seus sumptuoses prop de l’Arc del Triomf de París i a la plaça d’Espanya de Madrid, on va travar una gran amistat –i ben avantatjosa– amb el rei Alfons XIII.

Quan Louis Hazeur es va morir al principi dels anys 1950 sense descendència, va agafar les regnes de les mines un nebot seu, Paul Laloux, professor de dret a Lieja. Allunyat professionalment de la indústria, va veure com la societat se li escapava de les mans en una jugada ordida pel director general de l’empresa, Francisco Javier Sitges Menéndez, i el seu pare, Juan Sitges Fernández-Victorio, quarta generació d’una dinastia de directius empresarials d’origen menorquí vinculada a Astúries d’ençà que s’hi va establir el 1860, com a alt càrrec del cos de duanes de l’estat espanyol, el maonès Joan Blai Sitges i Grifoll (1842-1919).

Aprofitant el vet franquista al predomini de capital estranger en empreses espanyoles, Francisco J. Sitges va forçar la constitució d’una filial, Asturiana de Zinc (AZSA), amb procediments nous i mètodes d’explotació més moderns a pocs quilòmetres de la planta històrica d’Arnáu. Al capdavant, s’hi va situar ell mateix, secundat per una cartera d’industrials lligats a Banesto i el Banco Herrero. L’auge d’aquesta segona societat i el declivi de la primera es va consumar el 1980 quan la RCAM fou adquirida per una pesseta per AZSA i s’acabava, així, la presència d’enginyers belgues a Astúries.

Posteriorment, Sitges –amic íntim del rei Juan Carlos I– es va veure esquitxat de ple per l’episodi de corrupció empresarial conegut com a cas Banesto, amb el banquer Mario Conde al centre de la trama, i AZSA es va acabar integrant el 1997 en el conglomerat suís Glencore.

I una mica més: La història de la RCAM es pot resseguir in situ al Museu de la Mina d’Arnáu, però també literàriament gràcies a dues escriptores vinculades familiarment amb els emprenedors valons que van impulsar la primera societat minera asturiana: Caroline Lamarche (Lieja, 1955), autora del llibre L’Asturienne (2021), i Llucia Ramis (Palma, 1977), amb les memòries Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat