Cementiri de Bagneux
45 Avenue Marx Dormoy, Bagneux, Illa de França
Mapa a Google

Com a mínim des del segle XVI hi ha constància a la Cerdanya dels Vigo, una família que sovint ha estat lligada al poder local. Francesc Vigo Moreno (1724-1796), per exemple, va ser representant del Tercer Estat i de la Cerdanya a l’Assemblea Provincial creada el 1787 en la Revolució francesa. I Bonaventura Vigo i Grau (1836-1886) va ser dues vegades batlle de Sallagosa i veguer d’Andorra entre 1882 i 1886, any en què es va llevar la vida. Com si fos una premonició, des d’aquell moment el cognom agafaria un altre camí, allunyat tant del poder com dels límits cerdans i andorrans.

El 1883 havia nascut a Besiers (Occitània) un nét de Bonaventura Vigo, Eugeni Bonaventura Vigo i Sallés, amb qui no sols va compartir parcialment el nom, sinó també una tràgica mort. Amb l’arrencada de l’agitat segle XX, el jove Vigo es va interessar ben aviat per l’anarcosindicalisme i l’antimilitarisme. En el terreny teòric, va cofundar publicacions com La Guerre Sociale i més endavant el setmanari socialista Bonnet Rouge. I en l’acció, el seu nom ja figurava entre els signataris de l’Associació Internacional Antimilitarista el 1905, es va implicar activament en la lluita dels viticultors del Llenguadoc el 1907, va ser el principal impulsor de la manifestació parisenca contra l’execució del pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1909, i va promoure crides a la deserció en les lleves militars arran de la Gran Guerra. Un activisme, val a dir, que sovint el va portar a la presó, on sembla que va decidir d’adoptar el pseudònim amb què seria més conegut públicament, Miguel Almereyda, possible anagrama d’una expressió que encaixava a la perfecció amb el seu esperit lliure: “Y’a la merde.” I en una presó, també, el 14 d’agost de 1917 –a tan sols trenta-quatre anys–, el van trobar estrangulat amb els cordons de les sabates. L’informe mèdic parlava de suïcidi, tot i que un dels experts consultats va admetre la possibilitat d’un assassinat.

La seva tumultuosa vida, i encara més les circumstàncies de la mort, va marcar profundament l’únic fill que va tenir, Jean Vigo, nascut a París el 1905. Les idees i els ideals del pare, juntament amb el ressentiment acumulat pel seu traumàtic pas per un internat de Milhau durant quatre llargs anys, el van empènyer també de ben jove cap a l’activisme i el compromís, però en el seu cas enfocat des de la càmera fotogràfica, primer, i cinematogràfica, després. Pioner del cinema social francès amb el film A propòsit de Niça (1930), que amb to satíric denunciava les desigualtats de classe en una ciutat costanera plena d’estiuejants burgesos, Vigo es va convertir en tot un referent de la gran pantalla gràcies a dos títols (en què va col·laborar com a assistent el seu cosí rossellonès Albert Riera): L’Atalante (1934), una reflexió innovadora sobre la vida en parella, i sobretot Zero en conducta (1933), una crítica ferotge a la rigidesa del sistema escolar, a la hipocresia religiosa i a l’autoritarisme imperants.

Zero en conducta, el seu film més autobiogràfic –hi explica la revolta dels infants en un internat religiós de regles estrictes–, es va estrenar el 7 d’abril de 1933. Però el seu pas per les sales va ésser efímer, atès que poc després de l’estrena es va convertir en el primer film a França al qual es va aplicar la censura. En efecte, les autoritats no van entomar gens bé les denúncies que hi exposava Vigo, i encara menys seqüències icòniques com la bandera pirata onejant a la teulada de l’internat o la fugaç visió d’uns genitals masculins enmig d’una guerra de coixins. Prohibida la projecció per “sediciós” i “antipatriòtic”, no va tornar a les pantalles fins al cap de tretze anys, el 15 de febrer de 1946, amb el director ja mort.

Com son pare, la intensa i meteòrica vida de Jean Vigo es va acabar en plena joventut, a vint-i-nou anys, i fou enterrat al cementiri de Bagneux en presència de la seva dona, Lydu Lozinska, i la seva única filla, Luce, que fa pocs anys explicava al diari L’Indépendant: “Els meus pares s’havien conegut a Font-romeu –la Cerdanya i Andorra eren, de fet, el bressol de la meva família paterna– per anar a respirar l’aire pur de la muntanya i guarir-se… El meu pare, fràgil de salut com ma mare –tots dos tenien tuberculosi–, es va morir quan jo només tenia tres anys. I vaig perdre la mare, d’origen polonès, a vuit anys.” Com una maledicció familiar, Luce Vigo va quedar òrfena ben jove i també tuberculosa, però en el seu cas va poder estirar la vida fins el 2017, dedicada en cos i ànima a la crítica i la programació… de cinema.

I una mica més: El nom de Jean Vigo és recordat amb premis, instituts i col·legis, carrers, sales de cinema i fins i tot una cinemateca, a Perpinyà, que és al darrere d’iniciatives tan extraordinàries com la Memòria Cinematogràfica Pirineus-Mediterrània.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.