El banquer d’Arenys de Mar que col·leccionava línies de tren

Antiga estació de ferrocarril d’Almeria
Plaça de l’Estació, Almeria, Andalusia
Mapa a Google

En un dels deliciosos reportatges de la revista Mira, titulat “Indians a la ciutat dels morts”, la periodista Laura Saula passeja pels cementiris mariners d’Arenys de Mar i Canet de Mar amb la historiadora de l’art Maria Garganté a la recerca de panteons, hipogeus i nínxols dels qui se’n van anar a fer les Amèriques i en van tornar amb les butxaques ben plenes. Un dels xalets mortuoris més imponents que visiten és sens dubte el panteó d’Iu Bosch, al cementiri d’Arenys de Mar, una petita catedral neogòtica del 1917 atribuïda a Enric Sagnier i Eusebi Arnau.

Aquesta presència central en el món dels morts d’Iu Bosch i Puig (13 de gener de 1852 – 7 de juny de 1915) mira de reflectir, sens dubte, la preeminència que va tenir entre els vius aquest fill d’un advocat i registrador de la propietat d’Arenys de Mar (Maresme) que no va acabar els estudis de batxillerat. La Revista Ilustrada de Banca, Ferrocarriles, Industria y Seguros, l’any 1899, n’explicava els motius: “Al col·legi de segon ensenyament d’Arenys va cursar les primeres assignatures del batxillerat, però el comerç l’atreia amb una força irresistible; viure en el món dels negocis era la seva aspiració i, pressentint tal vegada el lloc distingit que amb el pas del temps, no gaire, hi ocuparia, va abandonar els estudis, es va acomiadar satisfet de les aules i, allunyant-se de la tranquil·la terra natal, va passar a Barcelona quan amb prou feines tenia catorze anys, ple de goig perquè veia materialitzar-se els seus desigs.”

A la capital catalana, Iu Bosch va començar a treballar de dependent d’un corredor de borsa i va viure la febre d’or que tan bé va saber retratar l’escriptor Narcís Oller. Movent-se bé en l’àmbit dels negocis financers, en poc temps va amassar un capital considerable que el va empènyer, el 1879, a traslladar-se a París –com detallava l’article esmentat– “per a ampliar la limitada esfera d’acció que Barcelona oferia al seu esperit emprenedor i actiu”. A la capital francesa, se li van obrir les portes ràpidament de les principals institucions financeres locals, com ara la Societé Immobiliere, L’Acien Comptoir i el Crédit Mobilier, fundat a mitjan segle XIX pels germans Isaac i Émile Pereire.

Aprofitant les facilitats del mercat financer parisenc, doncs, i amb un bon coneixement dels medis –i tripijocs– polítics madrilenys, va desenvolupar especialment a la direcció de Crédit Mobilier un pla d’inversions ambiciós que li va permetre d’acumular, just abans del canvi de segle, una llarga llista de càrrecs notables en sectors realment avançats a la seva època: va ser president del consell d’administració del Banc General de Madrid (filial de la companyia parisenca), va presidir també la Societat de Telèfons de Madrid, la Companyia de Cables Submarins i la Societat Immobiliària de Sant Sebastià, a més de ser vice-president de la Companyia dels Ferrocarrils de Puerto Rico, de la dels camins de ferro colombians, del Pacífic i de Veneçuela i de la línia que anava d’Arle al Pòrt d’Arle, a la Provença.

Bosch va demostrar amb escreix el bon nas en la detecció de sectors clau en el desenvolupament econòmic i financer, però no va encertar-la tant a l’hora de valorar els riscs d’aquelles inversions monumentals. Així, arran de l’anomenat desastre del 1898 a Espanya molts d’aquells negocis que havia impulsat i secundat van començar a fer aigües o a anar mal dades, fins al punt que va haver d’abandonar-los progressivament, de la Companyia de Ferrocarrils de Puerto Rico al mateix banc madrileny i Crédit Mobilier. Amb l’arrencada del segle XX, de fet, Bosch es va haver de concentrar en la nineta dels seus ulls, la Companyia dels Camins de Ferros del Sud d’Espanya.

La Sur de España, com era coneguda, s’havia constituït a Madrid el 26 de juny de 1889 gràcies a la insistència de Bosch, com a president del grup inversor Crédit Mobilier i del Banc General de Madrid, perquè se li concedís la construcció i l’explotació de la línia ferroviària de Linares a Almeria, inaugurada el 14 de març de 1899. Era una idea de la Diputació d’Almeria que s’arrossegava d’ençà del 1873, però l’orografia complicada de la zona per on passava, la manca d’inversors i els dubtes sobre la rendibilitat havien deixat desertes les subhastes del 1880, 1882 i 1887. Quan ja semblava que el projecte quedaria amagat al fons d’un calaix, l’aparició en escena d’Iu Bosch va revifar la idea i va ajudar a cobrir el desert ferroviari d’aquest sector d’Andalusia. Inicialment, es van construir 228 quilòmetres de ferrocarrils entre la ciutat minera de Linares i Almeria, on hi havia l’estació bandera de la companyia signada per Laurent Farge, però a poc a poc va anar sumant quilòmetres amb la incorporació de la línia de Moreda a Granada (56 quilòmetres) el 1904 i dels ramals de La Calahorra a las Minas de Alquife (11 quilòmetres) el 1899, de l’estació de Gérgal a Gérgal-Cruz de Mayo (6 quilòmetres) el mateix any 1899, de Huéneja-Dólar a Minas del Marquesado (14 quilòmetres) el 1916 i d’Almeria al port (2 quilòmetres) el 1925.

Bosch va presidir Sur de España del 1903 al 1915, l’any de la seva mort a Sant Sebastià. Amb la desaparició del promotor i impulsor arenyenc va desaparèixer, també, el període de vida pròpia i autònoma de la companyia ferroviària, que a causa de la insuficiència de recursos propis va passar a ser arrendada i explotada per la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos fins el 1929, quan fou del tot absorbida. Més endavant, el 1941, la línia Linares-Almeria va ser integrada per decret franquista a la xarxa de Renfe.

I una mica més: Un dels homes més rics que reposen al cementiri d’Arenys de Mar no va aconseguir mai, malgrat la meteòrica carrera empresarial i emprenedora que va tenir en vida, d’obtenir un escó de diputat a les corts espanyoles, un lloc a què va aspirar presentant-se com a independent per la circumscripció de la província d’Almeria a les eleccions espanyoles del 1896. En aquells mateixos comicis, curiosament, sí que hi va entrar de diputat del Partit Conservador –en representació del districte de Mataró– el seu germà Bartomeu Bosch i Puig (Arenys, 1850-?), advocat i secretari de l’Ateneu Barcelonès del 1884 al 1885. El 1910 i 1911 també seria senador per la circumscripció de Girona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat