L’artista de Catalunya més present a l’espai públic del Japó

Espai d’art d’Echigo-Tsumari
3743-1 Matsudai, Tokamachi, Niigata
Mapa a Google

Un centre de dones de Tòquio, una antiga base militar nord-americana a Tachikawa, un edifici d’apartaments a Saitama, un complex comercial a Yokohama, un bosc a la prefectura de Niigata, una antiga zona industrial rehabilitada de Saitama… Al Japó, el país dels fans d’Antoni Gaudí, de Joan Miró i de Salvador Dalí, l’artista de Catalunya que té més obra a l’espai públic no és cap d’aquestes figures de renom mundial, sinó una maresmenca d’adopció. En efecte, les coloristes escultures d’acer d’Esther Albardané i Guivernau (21 de març de 1947-3 de gener de 2003) es poden admirar en places i carrers de vuit indrets del Japó i molts quadres i gravats seus decoren actualment, amb tota seguretat, algunes cases de l’arxipèlag. Però, com va anar l’enamorament –del tot correspost– dels japonesos per aquesta barcelonina establerta durant molts anys a Premià de Dalt?

Formada en pintura i escultura a la dècada del 1960 a l’Escola Massana i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, Esther Albardané es va traslladar el revolucionari 1968 a Florença per continuar estudiant a l’Acadèmia de Belles Arts. A la capital de la Toscana, a més d’especialitzar-se en art i tècnica del gravat, hi va conèixer un professor de Parma, Giovanni Albertocchi, amb qui es va acabar casant poc després i amb qui es va establir, al cap de deu anys, al Maresme. A la dècada del 1980 ja compaginava classes de didàctica de l’educació visual i plàstica a la Universitat de Barcelona amb la pràctica artística, caracteritzada per una gran creativitat i versatilitat en materials i tècniques. Albertocchi, en aquest sentit, destaca que coneixia bé i dominava tant la pintura com el gravat, l’escultura i l’obra de gran format.

Aquesta última tècnica, materialitzada generalment en acer patinable o Cor-Ten, la treballava amb l’ajuda del taller mataroní de Pere Casanovas i Simon, d’on van sortir el monument a la sardana (1988) que hi ha a la plaça de la Plana de Badalona (fet en col·laboració amb una altra artista barcelonina establerta a Premià, Madola) i el de l’Onze de Setembre de Premià de Dalt (1994). Entre totes dues dates, Albardané va començar la relació intensa i fructífera amb el Japó. Seria plausible pensar que alguna cosa a veure hi devien tenir els cursos que va seguir els primers anys de formació a la Massana amb l’escultor i etnòleg barceloní Eudald Serra i Güell (1911-2002), que precisament havia fet una llarga estada en terres japoneses entre el 1935 i el 1948. Però la raó de fons va ser molt més prosaica i fruit, simplement, de les caramboles de la vida.

Mentre ella estudiava a Florença, un cosí seu, l’arquitecte Francesc Albardaner i Llorens (Barcelona, 1949), feia una llarga estada al Japó per motius d’estudi i laborals. I, tal com va deixar escrit ell mateix al catàleg de l’exposició “Esther Albardané. Interno con figure” (2007), de la Fundació Vila Casas, “un agitador cultural i polifacètic japonès, anomenat Fram Kitagawa, va organitzar una sèrie d’exposicions sobre Antoni Gaudí per tot el Japó i va localitzar l’únic arquitecte català que residia en aquell país, que era jo, per fer un cicle de conferències en ciutats com Kioto, Nagaoka, Hokkaido, etc”. Albardaner es va assabentar, així, que Kitagawa formava part d’una mena de comuna artística que organitzava exposicions, tant d’artistes japonesos com estrangers, i no va dubtar a passar-li el contacte de l’Esther. Poc després, ja tenia muntada una exposició de gravats en una petita sala de Shibuya, al centre de Tòquio.

La col·laboració amb la galeria Art Front de Kitagawa ja no s’aturaria i es va concretar en forma d’exposicions i també d’instal·lacions. Al mateix text, el cosí reflexionava sobre les raons d’aquella sintonia immediata entre l’obra de l’Esther, entre la figuració i l’abstracció, i el públic japonès: “Jo crec que, als ulls dels japonesos, els gravats de l’Esther eren com haikus gràfics.” La culminació de la relació d’Albardané amb el Japó es va produir l’any 2000 amb la participació, al costat d’un centenar i mig d’artistes més (entre els quals Jaume Plensa), en la triennal d’art de la vall d’Echigo-Tsumari, a Niigata, on va instal·lar enmig d’un bosc cinc parts (cara, peus, mans, cames) d’un gegant dorment sota una muntanya. Era la imatge precisa del que sovint havia verbalitzat sobre la seva obra: “Em relaciono amb els meus quadres i escultures com si fossin éssers reals, persones: una part de mi mateixa que es materialitza i alhora és del tot autònoma.” I esdevindria també una imatge potent i simbòlica, la d’un cos soterrat del qual només surten a la superfície records en forma d’art, quan tres anys després Esther Albardané es va morir, massa prematurament, a casa seva, a Premià de Dalt.

I una mica més: Al Japó, Esther Albardané és reconeguda sobretot per les seves escultures de gran format a l’espai públic, però l’obra potser més coneguda i admirada és a dins del formidable Centre de Convencions de la ciutat costanera de Yokohama. El complex és encarat a la mar i ella, juntament amb Montserrat Torres i Tarrés, va pensar de recrear-la el 1994 a les escales interiors amb un mural immens de tres-cents metres quadrats.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat