Ambaixada dels EUA
Carrer Kindi, Bagdad
Mapa a Google

A la zona de Llevant, l’any 2020 ha començat amb noves turbulències polítiques i diplomàtiques. El 3 de gener un atac nord-americà amb drons a l’aeroport de Bagdad va matar el general Qassem Soleimani, màxim responsable de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran i figura clau en l’expansió del règim dels aiatol·làs per la regió. Malgrat que l’administració de Donald Trump es va afanyar a justificar l’assassinat selectiu amb l’argument que Teheran preparava atacs imminents contra interessos dels EUA, la raó última potser caldria cercar-la quatre dies abans, per Cap d’Any, quan milícies pro-iranianes a l’Irac van promoure un intent d’assalt en massa a la bunqueritzada ambaixada nord-americana a Bagdad. No és un incident menor: aquest últim segle, l’ambaixada més protegida i extensa del món (ocupa gairebé tantes hectàrees com l’Estat de la Ciutat del Vaticà) ha estat un termòmetre precís de la relació dels EUA amb l’Irac, en concret, i amb Llevant, en general.

La presència de Washington a l’Irac es remunta al 1930, amb l’establiment a la capital d’una legació diplomàtica, que no va esdevenir oficialment ambaixada fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb la Guerra Freda posterior, els EUA es van interessar ràpidament pel Regne de l’Irac, tant pel pes creixent del petroli en l’economia mundial com per contrarestar políticament l’amenaçadora influència de l’URSS a la zona. L’aplicació de l’ambiciós programa de creació d’ambaixades nord-americanes per tot el món a partir del 1954, sota els auspicis del president Dwight D. Eisenhower, va coincidir a l’Irac amb la intenció del rei Faisal II d’ampliar i modernitzar Bagdad. Sota l’ègida de la monarquia haiximita, la ciutat es va convertir a mitjan segle passat en un paradís per als millors mestres de l’arquitectura i l’urbanisme del món. Frank Lloyd Wright, Alvar Aalto, Le Corbusier, Walter Gropius i Robert Venturi hi van deixar edificis emblemàtics, que amb el pas dels anys –i de cops d’estat, revolucions, guerres i revoltes–, van acabar experimentant tota mena de vicissituds i destins: n’hi ha que continuen intactes, n’hi ha que han quedat malmesos, n’hi ha de destruïts completament i n’hi ha que van quedar pendents de construir. Tots, això sí, van caure durant molts anys en l’oblit, sepultats per la conflictiva història recent del país.

Entre aquests projectes icònics, es destaca amb llum pròpia la moderníssima ambaixada dels EUA, aixecada entre el 1955 i el 1957 al costat del riu Tigris, a la riba oposada al bulliciós centre de la capital iraquiana. És obra de l’arquitecte racionalista barceloní Josep Lluís Sert (1902-1983), aleshores exiliat a Amèrica i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. Aquest artífex del GATCPAC, amb edificis per mig món, va planejar un complex format per tot de blocs, distribuïts al voltant d’un gran jardí, molt ventilats i plens de vidre per exigències del clima càlid i, alhora, per a emfasitzar una imatge de modernitat. Perquè la voluntat era clara: alliberar els edificis de la cotilla de les convencions clàssiques, en contrast amb l’estil neoclàssic de les ambaixades que construïa l’URSS. Les autoritats nord-americanes, de fet, van esperonar a l’època aquest model arquitectònic en unes quantes capitals del planeta més, però ben aviat es va revelar poc funcional a mesura que l’intervencionisme dels EUA va anar augmentant a tot el planeta.

El 1967, després de la guerra dels Sis Dies i la posterior arribada al poder del Partit Baas de Saddam Hussein a l’Irac, es va veure clar que el complex obert i dispers de Sert era molt difícil de protegir i vigilar, i progressivament va anar perdent les seves funcions principals. ‘Just dues dècades després del final de la Segona Guerra Mundial, la imatge dels EUA al món havia canviat radicalment. En molts països, les seves ambaixades simbolitzaven un poder imperialista més que no pas els valors de la democràcia’, explica el professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UPC Pedro Azara, màxim investigador de l’empremta de Sert a Bagdad. Fins al punt que del 1968 al 1984 les ambaixades dels EUA van ser el blanc en uns quants continents d’atacs i assalts violents. Tot plegat va empènyer Washington a transferir el complex de Sert al govern iraquià, que el va utilitzar com a seu del ministeri d’Afers Estrangers entre el 1973 i el 1983. La guerra Iran-Irac (1980-1988), primer, i la del Golf (1990-1991), després, van representar la desaparició de Washington al país i la progressiva satanització del règim de Saddam Hussein, que va culminar amb la invasió nord-americana el 2003 i l’execució del dictador.

Amb la tornada a Bagdad, els EUA van descartar de recuperar l’antiga ambaixada i van optar per ocupar temporalment el veí Palau Republicà de Hussein, mentre s’aixecava en paral·lel la seu diplomàtica més colossal i costosa de la història en plena Zona Verda de màxima seguretat. Amb capacitat per a milers de soldats i personal, va ser inaugurada al final del 2008, el mateix any en què el govern dels EUA va cedir la propietat de l’antic complex, del tot abandonat i afectat fins i tot pels bombardaments del 2003, a les noves autoritats iraquianes. ‘D’aleshores ençà, els diversos edificis s’han fet servir de caserna i de cavallerisses de l’exèrcit, entre més usos; i han estat a punt de ser enderrocats pel govern i salvats, però no restaurats, gràcies a la pressió de la Universitat de Bagdad’, detalla Azara. Abans de l’última crisi econòmica, l’Ajuntament de Barcelona es va oferir a restaurar el conjunt, i es va parlar fins i tot que el govern espanyol hi traslladés l’ambaixada o que el transformés en un Institut Cervantes. Però res no s’ha concretat fins ara: ‘No se sap quina destinació tindrà, o la ignoro, tot i que la Universitat de Bagdad, amb Ghada Musa Rzouki Al-Slik al capdavant, mira de convèncer el govern iraquià de preservar la probablement millor obra de Sert, malgrat que la restauració sigui molt costosa.’

I una mica més: Saddam Hussein, a la dècada del 1980, va intentar d’emular el rei Faisal II i en va recuperar la idea de modernitzar la ciutat amb arquitectes de renom mundial. A més de fer-hi construir pòstumament el gran estadi de Le Corbusier, va convocar concursos internacionals per a aixecar edificis emblemàtics i monuments a la capital. El taller d’arquitectura de Ricard Bofill, per exemple, va guanyar el projecte de la Mesquita Estatal i del barri residencial de Bab al-Xeic, però al final no es van arribar a materialitzar.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb