Vaig conèixer Joe Brugada en la meva última estada a Gibraltar, la tardor del 2013, on vaig anar a parlar de la comunitat menorquina que s’hi va establir els segles XVIII i XIX. Entre el públic assistent a la cèntrica i imponent Garrison Library hi havia un home baixet, amb bigoti i ulleres, que se’m va acostar al final de l’acte. Era un jubilat orgullós de la seva identitat gibraltarenca i de la seva nacionalitat britànica, a les quals havia dedicat fins i tot un disc, ‘Stand Firm’, amb cançons de to patriòtic. Però també era un gran interessat per la situació política catalana. I me’n va confessar ben aviat el perquè: el seu pare era català.

No, no tenia cap vincle amb els centenars de menorquins que fa tres segles, quan l’illa i el penyal van quedar sota l’òrbita de Londres pel tractat d’Utrecht, van decidir de provar sort anant a treballar a l’extrem sud de la península Ibèrica. I no, tampoc no tenia cap lligam amb els tres centenars de voluntaris austriacistes catalans que l’estiu del 1704 van ajudar una esquadra naval anglo-neerlandesa a capturar en plena guerra de Successió al tron hispànic aquesta estratègica plaça forta en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria. No, el seu pare, Josep Brugada Klever, va arribar a Gibraltar poc abans de l’esclat de la guerra del 1936-1939. ‘Tot el que en sabem és que va néixer el 1901 probablement a Manresa’, em va explicar el seu fill fa poc. Va passar una temporada a la Legió, segons que sembla, i, com que era republicà, amb el cop d’estat franquista va decidir de refugiar-se a Gibraltar, on es va casar amb una noia local i va exercir tota la vida de perruquer: primer d’homes, durant la Segona Guerra Mundial, i després de dones, fins que es va morir, el 1961. Tant ell com l’establiment, a Gibraltar, sempre foren coneguts amb el nom de ‘Pepe el Catalán’.

Monument a l’Arboretum

De Joe Brugada, el ‘Pepe el Catalán Jr’, no en vaig saber res més fins fa poques setmanes. Amb l’ajut d’un amic seu, el dissenyador Anselmo Torres, i del suport entusiàstic del govern gibraltarenc, ha conceptualitzat i ha materialitzat un monument als ‘yanitos’ caiguts amb l’exèrcit britànic a les guerres mundials del segle passat. La idea se li va acudir fa un any quan, en ocasió del casament de la seva filla gran a Derby (Anglaterra), va fer una visita al National Memorial Arboretum, un espai a Alrewas ple de monuments en record dels caiguts per la Gran Bretanya. El va sorprendre l’absència, enmig de tants memorials, d’un reconeixement explícit als serveis i sacrificis dels habitants britànics de Gibraltar, la gran majoria del quals, uns setze mil, van ésser evacuats del penyal entre el 1940 i el 1945 per un possible atac nazi a la base que no es va arribar a produir mai. Paradoxes de la vida, molts foren traslladats al centre de Londres, un indret precisament no gaire segur durant la Segona Guerra Mundial: uns quants hi van perdre la vida sota les indiscriminades ràtzies de l’aviació alemanya contra la capital britànica. Passejant per l’Arboretum, Brugada va trobar monuments als caiguts de Malta, Xipre, Algèria, les illes Malvines i uns quants territoris i nacions més de la Commonwealth. Però cap rastre de Gibraltar, l’estratègica ‘porta britànica de la Mediterrània’.

De tornada a casa, assegura que no va li costar gens de convèncer el primer ministre Fabian Picardo de la necessitat d’erigir a l’Arboretum un memorial ‘yanito’, que finalment s’inaugura avui amb tots els honors civils, militars i eclesiàstics. Es tracta d’un bloc de pedra de tres tones, extret de la zona de Catalan Bay i aerotransportat amb un Hercules C140 de la RAF fins a Anglaterra, en el qual dos artistes britànics han esculpit un penyal a escala seguint el model d’Anselmo. A la part frontal del pedestal hi ha l’escut d’armes del govern de Gibraltar; al darrere, el nom dels gibraltarencs que van servir la pàtria i van caure en les dues guerres mundials; a una banda s’explica ‘la història del vell penyal’ i, a una altra, ‘el paper clau de Gibraltar en la Segona Guerra Mundial’.

El bloc de pedra a punt d'ésser transportat a Anglaterra (fotografia: Anselmo Albert Torres).
El bloc de pedra a punt d’ésser transportat a Anglaterra (fotografia: Anselmo Albert Torres).

‘Tinc setanta-sis anys, vaig néixer just al començament de la Segona Guerra Mundial i sóc un dels milions de beneficiaris de la pau obtinguda gràcies a l’immens sacrifici d’una generació que ara mateix desapareix i que no hem de permetre mai que caigui en l’oblit’, resumeix Brugada en la justificació del monument.

Memorial a l’esplanada de Line Wall

Un monument, val a dir-ho, que no és l’únic que hi ha erigit en record dels gibraltarencs morts en conflicte el segle XX. Dedicat als ‘yanitos’ caiguts durant l’altra Gran Guerra, la del 1915-1918, es va aixecar davant la façana marítima de la casa de la vila de Gibraltar, a la muralla de mar (ara allunyada de les onades pel constant creixement de la ciutat aigües endins), un memorial de guerra l’any 1923. Sufragat per subscripció popular, fou impulsat pel governador britànic de l’època, el general Sir Charles Monro, i hi va intervenir un altre Josep, també català.

Piquet Catoli
Signatura de Josep Piquet al monument de Gibraltar.

Sota l’escultura d’un mariner i un soldat amb la bandera britànica i dels noms dels ‘ciutadans de Gibraltar que van donar la vida en la Gran Guerra’ (Solomon Benzecry, Leopoldo Bossano, Joseph Gustavino, Lionel Joseph Briggs Harrison, Albert Jones, Edward Oliveri, Francis Daniel Piri, Michael Albany Wallace Pitman, Harry Reading, Alfred J. Ruggier, Andrew Ryan, Thomas M. C. Stewart i John Undery: un exemple més del gresol de cognoms mediterranis i britànics que formen la població ‘yanita’), en un angle del pedestal provinent també de la pedrera de Catalan Bay podem descobrir la signatura de l’escultor: Piquet Catoli. O Jose Picquet Catoli, tal com apareix al reportatge que el diari The Gibraltar Chronicle va dedicar al monument l’endemà de la inauguració, el 27 de setembre de 1923.

Fotografia: Gibraltar National Archives
Gibraltar War Memorial a Line Wall Road (fotografia del Gibraltar National Archive).

Poques dades hem pogut aplegar, fins ara, de l’escultor barceloní Josep Piquet i Catulí, el seu veritable nom. Nascut a la segona meitat del segle XIX, va passar per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on durant els estudis va obtenir premis com dues borses de viatge el 1895 i 1897, d’escultura de figura i escultura d’ornament, respectivament. Se sap també que l’estiu del 1901 el seu grup escultòric ‘Idilio’ va merèixer la tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. La revista barcelonina La Ilustración Artística es va fer ressò, en aquests termes, del guardó atorgat a aquest considerat deixeble de Rossend Nobas: ‘La concessió d’aquesta recompensa és el millor elogi que es pot fer de la seva obra, tan simpàtica per l’assumpte i la manera de tractar-lo, com correctament executada. […] El notable començ de la seva carrera artística permet d’assegurar-li un brillant esdevenidor si continua, com fins ara, perfeccionant amb una labor constant els seus talents no comuns.’

Per raons que segurament deuen constar en algun arxiu entre Gibraltar i Londres, Josep Piquet i Catulí fou seleccionat per un comitè de prohoms gibraltarencs per a aixecar una escultura en honor dels voluntaris del penyal allistats a l’exèrcit britànic. En el mateix reportatge de The Chronicle sobre la inauguració, a la qual va assistir l’artista, es detalla que el municipi li havia concedit un espai de treball i dos models per a esculpir les dues figures de marbre de Carrara que coronen un monument visitat, cada segon diumenge de novembre, per les màximes autoritats del penyal. inclòs Joe Brugada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb