Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La cita va ser al Palau Requesens de la ciutat de Barcelona, seu de l’Acadèmia de les Bones Lletres. S’hi va poder veure una part majoritària del sector editorial en català –un escriptor provinent dels sectors més punks deia que si el PP i Vox volien liquidar la literatura catalana bastava enverinar el xampany d’aquella sala, perquè hi era tothom. Fins a les nou en punt una cortina vermella barrava el pas cap a l’antic pati d’armes, però amb una puntualitat britànica es varen obrir les portes i la gernació va començar a entrar. Molts passaren pel fotoreclam que s’hi havia instal·lat, mentre el xampany començava a circular i tothom esperava l’amfitriona. D’autoritats, no se’n veren gaires i això es va agrair. La tensió del procés, la del judici i la de la campanya varen restar fora de les portes de l’Acadèmia. Els més veterans recordaven que a la plaça de Sant Just hi havia hagut un enquadernador històric a qui hom duia a relligar els fascicles; alguns altres recordaven la llibreria de vell actualment tapiada per evitar l’entrada dels okupes; i encara algú recordava que hi havia vingut al funeral per l’ànima de Salvador Puig i Antich, que s’havia celebrat precisament a l’església de Sant Just i Pastor.

Seria impossible d’enumerar tots els assistents, però basti dir de mostra que hi havia poetesses com Meritxell Cucurella, que havia fet cent cinquanta quilòmetres de les Borges Blanques estant per no deixar escapar l’esdeveniment, o com Blanca Llum Vidal; editors com Aniol Rafel de Periscopi o Josep Lluch de Proa; i sèniors savis com Josep Cots d’Edicions de 1984. Traductors de tota mena de llengües; autores com Eva Baltasar, el darrer gran èxit editorial de la casa, o com Joan-Lluís Lluís; periodistes culturals veterans com Josep Massot o no tan veterans com Jordi Nopca; llibreters, distribuïdors… un totum revolutum amb ganes de gresca i que ja fa travesses per Sant Jordi, perquè ja se sap que això és una mena d’esport nacional (en el cercle reduït del món del llibre).

L’aparició estel·lar de Bohigas va deixar pas al moment més temut i més esperat de la nit, el discurs de l’editora del Club Editor, que havia promès que seria breu però que es passejava amb un munt de fulls a les mans i la vehemència que la caracteritza com a carta de presentació. Tot feia pensar que allò, de breu, no en tindria res. Vist el resultat final, tothom hauria volgut que el discurs fos molt més llarg, amb la qual cosa va ser breu i ho va semblar. Breu, però carregat de veritats històriques, de desafiaments i de certeses com el puny, acompanyats de tocs d’humor que el convertiren en una petita joia literària.

Perquè ens dóna la gana

‘Seixanta anys és una xifra estranya per a fer una celebració. Pertanyen més a la vida privada que no pas a la pública, però ha estat l’efemèride que hem volgut celebrar perquè ens dóna la gana. Hauríem pogut fer una festa de cinquanta anys, però llavors l’únic llibre inèdit que havíem publicat era la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és un llibre formidable i important per a conèixer el sector editorial, però que no fa amics.’

Bohigas va recordar que el 2010 van editar una primera novel·la d’un escriptor, com havia estat norma de la casa en l’origen. ‘I va ser Males companyies, de Marc Cerdó, un mallorquí com Villalonga, Guillem Frontera o Blai Bonet, un mallorquí com ells editat en aquesta ambaixada de les Illes que hi ha al Carmel, un mallorquí com Biel Mesquida o Biel Perelló, que prové d’aquesta perifèria tan interessant. Llarga vida als mallorquins i a les males companyies.’ De l’elogi als illencs, Bohigas va passar a agrair el suport de Josep Cots de 1984 i de la distribuïdora les Punxes. ‘I dels mascles mallorquins hem passat a les dones. Teníem la Rodoreda, és clar, i ara tenim també i entre moltes altres la Víctor Català, l’Alice Munro i l’Eva Baltasar.’

Amb aquesta arrencada, Bohigas repassava alguns dels èxits recents de l’editorial, com ara la compra dels drets de la premi Nobel, la gran rebuda que té el redescobriment de la Víctor Català i l’èxit inesperat d’Eva Baltasar amb el seu Permagel. El discurs es va anar endinsant en terrenys més espirituals: ‘Estic profundament emocionada de veure aquí molts traductors, que són la tribu més fascinant de la nació plumífera’; i gosà qualificar de levites els escriptors, ‘perquè sempre parlen de Déu i el temple’. Alhora repassà l’equip que treballa a l’editorial com les estrelles de rock quan presenten la banda i va elogiar l’eclosió de les petites llibreries arreu del territori. I llavors va entrar amb olivetes.

‘Sovint editar és prendre el pols d’una societat i jo no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català i vaig estampar-me contra el públic igual que contra la paret. I això que eren tres bons llibres, d’un libanès, un israelià i un palestí… He de dir que no sé com però un dia la paret es va trencar i en Cots de la Documenta ja no mirava a través meu com si fos transparent i un dia en Josep Massot que és mallorquí li va demanar a un conseller com és que se celebrava el centenari d’un autor amb tots els llibres descatalogats.’

En aquests deu anys també hi ha hagut moments ben crítics: ‘El conseller Ernest Maragall es va carregar un bon grapat d’hores de literatura a l’ensenyament i no se’n va dir gairebé res, es va carregar moltes biblioteques escolars i va suprimir els bibliotecaris i hi ha qui no vol fer comparacions odioses en el món de la cultura, però jo us dic que els 300.000 euros d’ajuts a la traducció que tenim entre tots els editors per al 2018 equival al cost de dos autobusos elèctrics de l’Ajuntament de Sabadell, i crec que hi hauríem de pensar tots plegats.’ També hi va haver temps per a reclamar les portades històriques i sense imatges ‘i que el lector tasti el llibre’; per a llegir un text de Joan Sales del 1961 parlant sobre com havia aconseguit d’imprimir més de tres mil exemplars d’Els germans Karamàzov en tretze dies abans de Sant Jordi; per a sentir fragments literaris; i per a acabar ballant danses gregues.

‘Llàstima que no siguis de l’ofici’

Sales ho explicava així: ‘No t’escric més, que encara és molta la pujada que haig de fer, si bé la costa més dura ja està passada gràcies a Déu. Pensa que del dia 6 al dia 19, o sigui en tretze dies, m’he sortit de fer imprimir 3.050 exemplars d’un llibre de 850 pàgines! Ara que ja m’he sortit amb la meva, et diré que quan m’hi vaig llançar tothom m’ho volia treure del cap, com a impossible, i els gats més vells de l’ofici eren precisament els més escèptics. Jo mateix, en més d’un moment, vaig arribar a pensar que estava boig, que era anar contra la fatalitat, etc. Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible. Vaig arribar a fer posar en marxa una premsa de l’any 1873 que tenen a Ariel arraconada, coberta amb papers: amb ella, van arribar a ser sis les premses que tiraven Karamàzov en un moment determinat. Aquesta premsa quasi centenària xerricava i trontollava horrorosament, però va arribar a tirar tot un plec (16 pàgines) –i en moments així tot és bo d’aprofitar. Llàstima que no siguis de l’ofici, perquè ara penso que aquests detalls no et faran ni fred ni calor. Em penso que el secret de l’èxit ha estat que vaig encomanar el meu frenesí als gats vells de les impremtes, que hi van posar el seu amor propi i el seu engrescament, aquell engrescament de l’home d’ofici que es veu arrossegat a fer una cosa tinguda per impossible. Hi ha secrets psicològics que no fallen, si un sap trobar-ne els ressorts’.

I sí, ha pagat la pena d’esperar fins als seixanta anys d’una editorial clàssica que sempre és jove i que ha fet de la lectura una joie de vivre. I això s’havia de celebrar amb els col·legues per engegar una temporada que acabarà a la llarga nit de Sant Jordi, quan comprovarem que les juguesques fetes a la primera no s’encerten mai. Perquè, com va dir algú dimecres a la nit, és més senzill d’entendre el misteri de la Santíssima Trinitat o de calcular el pes de la matèria fosca de l’univers, que no d’escatir com funciona el mercat editorial. Per molts més anys d’esbotzar parets.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.