Mira-la.

És una dona gran amb una tannara feta amb els cabells blancs amb vetes negres recollits damunt el cap d’emperadriu.

El seu estudi una gran biblioteca amb un mirador sur-mer.

Asseguda davant la taula tota plena de papers, de plomes, de llibres, amb un gerro rodó de vidre bufat ple de fressèlies blanques i carabassa destapava un tinter i agafava una ploma.

És una cal·lígrafa.

Contemplava l’extensió plana de la mar que tremolava dins el finestral i pensava: l’alè celeste s’estén sobre el món. Davall el cel hi ha el vent. Una força creadora m’acompanya.

Va dir molt fluixet dos mots: cal sentir.

Sentir alhora el flux universal i l’abraçada universal.

Som el detall i la immensitat.

Som el desert i l’oasi.

Som la immobilitat i la rapidesa.

Som l’ona i el roquissar.

Som el ple i el buit.

Som la flor i l’ocell.

Som nòmada i quieta.

Som la polifonia secreta del real.

Tots els sentits són en el vol de llibertat precís i desbordant.

La dona gran ha mullat el plomí dins el tinter amb la seguretat dels segles.

Quan comença a dibuixar els caràcters pots veure que pugen del buit per orquestrar en secret el detall més mínim.

La cal·ligrafia és llum i música, ritme tensat cap a l’harmonia primordial.

Sent. Ella sent.

Sent les constel·lacions de líquens damunt el marès que copien el cel estelat.

Sent la respiració del temps entre els replecs del sentiment de pèrdua.

Sent l’olor de saladina, de terra de mata, de sang de cabrit, d’herbei tallat, d’humus humit, de camins novells, de fronteres antigues, d’absències.

La dona mormola molt fluixet paraules alades: el cos i la ment són inseparables… La mà que cal·ligrafia em fa mal. Les paraules que escric em fan mal. Les sensacions que visc em fan mal.

Malures benefactores, benèfiques, no m’amolleu!

Una altra dona gran com ella, a l’altre costat del Planeta, feia en el seu estudi amb el pinzell oriental a lloure, les traces, les agudeses, la lliure imaginació, la ciència dels alens vitals.

També tenia un gerro blanc de vidre bufat amb un ram de fressèlies blanques i carabassa.

Per la mirada que sap veure-hi, tot és música, tot és cant.

La dona gran pintava.

Aquells núvols lleugers, aquells boscs salvatges, aquelles barques d’orquídies, aquells murs de bambús, aquells paons iridescents, aquell lotus perfumat eren més reals que tots els esdeveniments del seu temps.

Les plomes i el fullatge intercanvien les seves formes, el diàleg tenia lloc d’una manera invisible i la separació es conjurava.

Tot surt de les traces i hi torna, són aquestes que desvetlen l’infinit de les metamorfosis i una alegria estranya.

Les dues dones grans, tan allunyades en l’espai i tan juntes en l’esperit, sabien que no hem de separar immanència i transcendència, realitat i representació.

Cal viure, cal·ligrafiar, pintar i pensar en poeta.

L’energia de les seves mans és buida i deixa aparèixer només l’essencial.

Ca seva és el paper, aquest paper que espera beure tinta o pintura.

A la biblioteca de la cal·lígrafa i a l’estudi de la pintora hi entrava a poc a poc la boira i, sense preocupacions ni obstacles, la visió de les dues dones s’alliberava…

En el reflex dels seus ulls, fressèlies…

No oblidis que la ressonància sempre va més enllà que la paraula.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: