closcadelletra

Què fas?

Un raid en l’inarticulat!

Ele!

Destram la intriga de cada dia com una aventura de l’esperit.

Desnarr fil per fil, nus per nus, ordit i trama, conceptes i accions, veu i música, esqueix els dies i les nits que neixen.

Aprenc que el do és la donació sense retorn (Donum est datio irredibilis, Tomàs d’Aquino).

Escolt amb molta d’atenció els dimonis propis.

Record que la nostra vida és errar, erram sempre, tant quan passam gust com quan patim, tant quan miram la primavera com quan somiam, fins i tot en el repòs, erram.

Sé profundament que ningú no es coneix.

Escric damunt el cos que envelleix: Treballa la teva energia i redueix els teus bagatges.

Treballa la teva ascesi.

Treballa el temps; ni instant, ni passat, ni futur, ni eternitat: infinit.

Cerc el tacte de l’aigua intacte.

Què fas?

L’hortus conclusus és el locus amoenus.

Et duré a un jardí tancat on la saba puja, la flor s’obre, el perfum s’evaporitza, l’ocell refila principis de llum.

Hi haurà una font remorosa, brisa suau, herba que creix, ombres d’arbres, olors sublims, pol·len que fertilitza, delícies de temps.

Caminaràs damunt els teus somnis sense témer-te’n.

Et capficaràs en el món de la immersió sensorial.

Entraràs en el camp de la substitució verbal.

No podràs parlar i sentir alhora.

No podràs, al mateix temps, veure-hi i tancar els ulls.

Tens un esperit vegetal, morfogènic, expandidor.

Tens un esperit animal carnívor, morfocida, predador.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Comences el dia totalment sol, perdut en la llum, sense saber on et trobes, dins la inintel·ligibilitat de les formes, l’evanescència de la identitat, l’absència inicial del temps.

Et cal refer-te, reconstruir-te, retrobar-te dins el caos i la follia del despertar.

Què fas?

Desvestiré els mots de les pells successives que els tapen, desescataré les paraules a voler, despullaré les diferents morfologies, plomes, siluetes, espines, constel·lacions, pelatges un darrere l’altre en direcció d’unes sexualitats introbables, d’una salvatjor primària, d’un alfabet d’illes al fons del cervell per recobrar la nuesa verbal, lluent, sublim, humida i esclatant que era la que tenien les paraules en el jardí de l’Edèn.

Pertanyem a dos mons, setí i granota, diamants i cendres.

Ai, vell amic Eliot, torn a tu en el moment de necessitat extrema quan dius: ‘Hem existit només per això: per això sol / que no trobareu en els nostres obituaris.’ (By this, and this only, we have existed / Which is not to be found in our obituaries.)

Què fas?

Destix no-resos.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb