18.11.2018 - 21:50
Vaig quedar amarat per una pluja de novembre (una pluja de clauet, de trons i llamps, un ploure a bots i barrals) fins a les parts més íntimes.
I vaig riure.
I vaig tremolar i vaig riure.
Cal recordar que el Dant al Paradís experimenta que allò es tracta d’un riure gegantí i per això bateja la seva obra amb el títol de Comèdia.
Ara no vull cantar el riure menor fet de burles mediocres, de sarcasmes domèstics, de rancors barates amb implicacions del ressentiment i de la venjança.
Vull celebrar el riure major que implica una llibertat total.
Aquesta llibertat que ara mateix es troba judicialitzada, amenaçada, empresonada, maltractada, assassinada.
Cant el riure de l’univers.
Si els censors desfressats d’aparells judicials ho entenien amb la radicalitat que ho sent, podria ser que em condemnassin en aquests temps en què hi ha una altra espasa de Dàmocles que tenim damunt: l’emmordassament.
Cant Mozart i els seu joiós Don Joan.
Cant Rimbaud i la seva cascavellera Saison en enfer.
Cant Rubianes i Mallarmé.
Cant Valtònyc i Xècspir.
Cant Bataille i Pitarra.
Cant la rialla contagiosa que pot esbucar imperis, dictadures, terrors, dominis.
La rialla duu també en si mateixa una ascesi sense ascetisme, una despesa sense donació, un valor de canvi molt més enllà del valor d’ús, una gratuïtat que recorda el tacte generós.
Cal veure la natura fonda d’allò que tenim davant els ulls.
Pobres ulls entelats pels verins mercaders, sistematitzadors, conformistes, uniformitzadors que ens tiren arreu arreu.
Riure és desentelar, enfocar, discernir, sedassar, pensar.
Anar cap allò que tenim a prop.
Sempre passam al costat del més pròxim sense adonar-nos-en, sense veure’l, sense sentir-lo.
Allò que m’és el més pròxim, m’és el més estranger.
Per riure a voler cal anar al més senzill, al més instintiu, al més a prop.
Ens barren el que és bo de fer, el que és quasi res, el més simple.
Ens volen fer perdre l’evidència de l’evident.
Segur que saben que allà on volem viure, en la geografia del quotidià, en els seus objectes i en les seves arquitectures, hi ha les arrels de la complexitat neuronal que s’estableixen sense la més mínima linealitat, les aventures noves del coneixement, les claus subversives de la normalitat legalitzada, les diverses maneres de navegar en els oceans del misteri.
Segur que saben que en la rialla lliure es connecten les xarxes neuronals de les llibertats.
La lletra a Hulewicz de l’estimat Rilke ens il·lumina a través dels temps: La natura, les coses del nostre tracte i ús, són provisionalitats i caducitats; però són, en tant som aquí, la nostra possessió i la nostra amistat, consabedores del nostre pesar i alegria, tal com han estat ja les confidents dels nostres avantpassats. De manera que és menester no només no calumniar i degradar tot el d’aquí, sinó que justament, per mor de la seva provisionalitat que comparteix amb nosaltres, aquests fenòmens i coses han de ser per a nosaltres compresos i transformats amb una concepció íntima en extrem. Som les abelles de l’Invisible. Amb bogeria libam la mel del visible per acumular-la en el gran rusc d’or de l’Invisible.
Una pintada en groc sobre el mur blanc de la plana: Cal riure com una afirmació explosiva!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
