Començ per embragar a poc a poc amb una fórmula bella de Voltaire contra totes les vulgaritats, d’ahir i d’avui: Pourquoi a-t-il raison? C’est parce qu’il a du goût.

Deu ser aquesta fredor grisa i plujosa de l’hivern el que m’empeny a escriure un text que revela més la interioritat que la intimitat, la reflexió que la confidència, sense deixar que les unes i les altres es mesclin.

Escriure és remar.

Escriure és interrogar.

Escriure és cantar.

És cert que la literatura serveix per a dir el misteri de la nostra presència al món?

Hi ha una idea d’absència de finalitat i de funcionalitat de la literatura.

Quina és la potència d’un llenguatge inútil?

La literatura pot ser una contra-comunicació?

La literatura és una font de pler?

Qui em dicta aquestes preguntes mentre camín per una sendera boscana amb parets de pedra seca a cada costat?

Les fulles com a missives duen signes verds.

El mot és aquest vent que fou aigua, i esdevé aigua, després d’haver tirat la seva màscara.

Record que damunt les tombes etrusques de terra cuita que vaig veure fa anys al Louvre, sovint, la dama té a les mans un ventall en forma de fulla. Sempre m’ha fet pensar en la mort i la lleugeresa, la mort i la gràcia, la mort i aquest alè d’aire per refrescar una fesomia adormida per sempre.

Per què aquest bri de memòria em fa una pena simple mesclada amb les coses d’aquest món dur, amb els moviments de la jornada? I apareix la vella música d’un poema xinès de Li Quing-zhao, del segle XII, que volant damunt l’espai i el temps, em mormola a l’orella: “Deixa que la pols s’acumuli/ al meu estoig del tocador…”

Aquests versos, així com les fulles menudes de les falgueres que creixen verdíssimes entre la paret de pedra seca d’aquest caminoi, són claus que s’obrin a espais profunds i em conviden amb amor a retrobar l’entrada del jardí.

Agaf una citació del mestre Georges Bataille, que escriu una frase que fa pensera, relativa al naixement de les pintures parietals de la cova de Lascaux: el sentit d’una inextricable totalitat.

És com un cop de destral damunt el gel d’un llac.

És com un llamp forcat dins la nit tempestuosa.

És una irradiació momentània de milers de watts en la foscor.

I allà es desplega un laberint d’infinites bifurcacions, un conjunt d’objectes efímers encantats per tots els llibres, un mapa d’afectes fràgils que desapareixen quan els vols sentir.

Hi ha en aquesta visió, en aquesta lectura, en aquesta feta, la recerca de l’origen, la descoberta d’un secret amagat molt de temps, el desxiframent d’un enigma, la ressonància del buit, un reciclatge incessant.

Mentre avanç a les palpentes cerc l’expressió d’una emoció vertadera, un procés de positivació del no-res, un acte d’aparició sobtada, i toc les coses amb la ploma en una forma de transfiguració a l’espera de l’invisible, d’allò no vist mai.

Crec amb fervor en el poder fecundador de la paraula.

I postul la reencarnació pel verb.

Dur els esdeveniments passats al present immemorial de la llegenda: presentificar.

Saber que la literatura és un joc de miralls que ens mostra sempre seguit la nostra fesomia; un joc tan multiforme i canviant com la nostra cara; mirall en què escrivim i ens escriu, en què llegim i ens llegeix; i aprenem que llegir i escriure és el mateix acte creador.

Cal escriure amb la mirada: llegesc amb un ritme encisador i la veu es transforma en lletra; la mirada es posa damunt un llibre i en ell llegesc la vida (literatura que esdevé vida que esdevé literatura); ell llegeix en veu alta i la mirada escriu.

Cal veure-hi amb els ulls tancats.

Cal saber que la literatura, com la natura, és un sentiment.

Amiga, m’atur aquí. Si vols llegir més, ves, tu mateixa esdevé l’escriptura i l’essència.

Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix: