Dins la placidesa d’un capaltard de tardor he decidit que només vull fer servir pensaments d’arena que duc dins la mà dreta i que deix llenegar a poc a poc cap a la mateixa platja.

L’únic artista és el temps, que fa feina molt lentament.

I el traductor és el que ha de fer llarg per escriure i picar lletra per inventar l’escultura d’aquests instants lluny de les tones de sorolls eixordadors i falsos.

I l’essencial és aquí, molt pròxim i extremadament simple: un tintineig, un alè, un gust, quasi res.

Per què evitam la proximitat?

De totes maneres és allà que es troba el més gran, el més ric, aquest nosaltres mateixos que no volem, ignorat per nosaltres mateixos.

És allà que la poesia toca l’extrem.

Quan les frases són com una correntia d’aigua i anuncien amb dolcesa i serenor el flux del temps que va a contracorrent de la mort.

T’agradaria que hagués començat així aquestes digressions volanderes que són un llarg comunicat d’evasió?

Voldria inventar una màquina per a teixir temps diferents en plena actualitat.

Els actors de la història creuen viure, ells són viscuts; pensen dir, ells són dits.

L’escriptor és imprevisible perquè parteix d’una altra realitat, travessant les aparences o les opinions de manera inesperada, d’aquí el malestar que provoca.

Tota novetat té per condició l’atac previ del clixé al qual estàvem acostumats i que ens semblava la mateixa realitat, tota conversació nova, així com tota escriptura, tota pintura, tota música original, ens semblarà sempre alambinada i esgotadora.

La vertadera novetat és una renovació del cos en la història: una altra retina, un altre timpà, un altre tacte, un altre gust, una altra olor.

Som dins una apocalipsi, és a dir una revelació.

Cal no oblidar-ho mai.

Que el cos esdevingui una grafia viva.

Voldria enganxar i barrejar elements heterogenis, angles de percepció diferents, on tot em fos sumís.

Un collage verbal a partir d’un ull interior extern que pot veure des de tot arreu alhora?

El meu escrit és una ofensiva, una regla, una fatiga, una secta, un règim, un obstacle, un truc, un interrogant, una melodia, un propòsit, una amistat, un infant, un món…

Escric contra la follia, contra el renou, contra la violència masclista, contra l’estupidesa, contra el ressentiment, contra la malenconia, contra la desesperació, contra el refús, contra l’abjecció, contra el verí, contra la prohibició, contra l’absurd, contra l’avorriment, contra el dolor, contra les armes, contra l’angoixa, contra la depressió, contra el ressentiment, contra la massacre dels innocents, contra el tràfic de la frigidesa, contra les guerres, el gemec organitzat, la culpabilitat imposada, l’assassinat de les dones, contra les humiliacions militants, contra la propaganda…

Aquí, allà, per totes bandes hi ha un passatge entre el visible i l’invisible. Un porticó mal tancat, una escletxa d’una frontissa per on arriba un fil de llum, una cortina entreoberta per on entra l’horabaixa. Sense invisible no veuríem res, viuríem dins la negror sencera.

La joia crua i cruel que dona un llibre mentre s’escriu.

Veig la societat d’ara com un museu viu de la compassió.

El nom de les coses m’intensifica el seu gust.

M’he d’aturar.

Mir darrere els vidres antics el lledoner, que no sé on comença i on acaba, tot ple de fulles grogues aferrades a les branques amb desesperació. Tanc els ulls una bona estona. Quan els torn a obrir tot el terra és un tapís de fulles que canten la RESURRECCIÓ.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: