Closcadelletra (CDLXC): Crear alguna cosa que no existia abans

Mir caure, recolzat a l’ampit de la finestra, una pluja lenta, benèfica i amb una música suavíssima damunt els camps en estat de perill de Mallorca amb la serra de Tramuntana al fons.

Per què crec que escriure és crear alguna cosa que no existia abans?

Per què cerc tostemps innovar l’escriptura?

Per què no m’atur d’intentar assegurar-me accés directe al cor del foc?

Per què pens que la meva lletra no representa una forma de treball, sinó la meva manera d’estar en el món?

Per què estim totes les èpoques de la meva vida i, també, la d’ara, uns temps difícils per viure, uns temps plens de dolor i d’insatisfaccions davant un món decebedor, uns temps d’estrès i de violències i en què cal lluitar més que mai pels essers humans, pel Planeta, per la llengua i la cultura catalanes que ens minoritzen de mala manera, i contra aquest patchwork de clixés que ens asfixia per totes bandes?

Mir caure la pluja i voldria no pensar en res, no interrogar-me per res, no fer res més que badocar com un nin aturat davant un aparador ple de juguetes que somnia la carta als Reis d’Orient.

I em ve al cap la nadala de l’amic Lluís Llach que felicita especialment els cantants empresonats per cantar a un rei corrupte, els polítics i els activistes perseguits per fer un referèndum, els sense-sostre llençats al carrer per un alcalde sense ànima, tothom qui pateix injustícies, els desvalguts i més necessitats de la terra.

Pens en aquest amor sense reciprocitat ni recompensa, aquest amor per no res que ressona des de Plató, Aristòtil o Plotí, el retrobam també en les beguines i els beguins dels segles XII al XIV i als llibres de François Fénelon de l’edat clàssica. En l’època contemporània aquests temes antics  es fan presents en Vladimir Jankélévitch, Simone Weil o Etty Hillesum.

Com si fos una revelació senzilla entremig de la pluja de cama d’aranya ha aparegut un arc de Sant Martí doble. Entenc cop en sec que la singularitat principal d’aquest amor per no res és atreure la dimensió col·lectiva, política i molt d’ara d’un assumpte que podria semblar individual, religiós o antic. Perquè aquest amor, encara que sembli que no servesqui per a res, no haurà existit en va, si ens permet entendre que estimar el desig de l’altre pot evitar els carrerons sense sortida de la destrucció i restablir una comunitat humana habitable.

Hi ha un esbucament de la llum que fa trabucar el paisatge com un copó invertit en què els meus ulls giravolten amb el meu esperit.

El meu cos és una inscripció talaiòtica que cap pedra Rosetta pot endevinar en la seva caiguda infinita.

Gemec per la tala dels arbres que moriren drets i no trobaren epitafi on recolzar el cap ni la capçada.

I tot el cel i la terra esdevenen color de fulla seca que la pluja fa brillar amb calrades de foc en fugida.

La melodia immòbil de les flames; l’eretisme fràgil de les estalactites; la vibració de les roses en assecar-se; aquell cel constel·lat de pedres llançades pels foners; aquells degotissos intermitents que indiquen per on es perden els caminois de la reverberació.

La contradansa de la llum crepuscular aleteja entre les meves venes despertes al batec taquicàrdic que em duu a la factoria d’un volar de puputs en desordre, mentre s’encenen les flames del desig de viure.

Les paraules desemboquen a la mar i les veus no escoltades ni escrites són un himnari en què estoig els dits del silenci abans que la llum del temps faci el bategot dins els meus braços.

El litigi dels llençols d’uns cossos en combat d’amor desvetlen refundacions de la mirada.

Hi ha besades que han durat més que una VIDA.

No ho oblidis. Serem el que fórem.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: