Closcadelletra (CCCXXVII): T’ho diré en veu baixa

No t’havien dit mai que els que semblen imbècils ho són, més la meitat dels que no ho semblen?

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quasi quasi no em sentiràs.

Les paraules vives esdevindran silenci.

Rebaixaré els ulls sobre els béns pròxims que no miram mai: aquella fruitera de fang on hi ha enfilolls de cireres lluents, el pagell amb les escates irisades a la safata, un paner ple de raïm damunt els nervis de la taula de la cuina, aquests temes comuns transfiguren l’aire, canvien la llengua, fan caminar l’esperit.

I també em mostren la grandesa i el drama en què es retroben. I l’entusiasme i la festa.

El tempo de la respiració.

La música de cambra.

Dins cada instant cal que escoltis i sentis.

Perdem massa temps dins la parauleria, dins el blablablà, dins els eixordadors eslògans del consum, dins la mandra i el sentimentalisme, dins la mediocritat, la planitud, dins la indigència de totes les anestèsies i els verins quotidians que ens aficam. 

No ho sents? 

El món és com una simfonia.

I puc manejar enginys, eines o dispositius comparables als amplificadors, diafragmes, selectors, filtres, pantalles o recollidors per saber extreure aquesta o aquella veu, aquest detall, aquella visió, aquest contacte, coses senzilles que em fan passar gust i et fan passar gust quasi sense témer-te’n.

Em fascina qualsevol arranjament de les coses en el més mínim fragment de l’espai.

Tot és allà.

Tot es pot llegir.

Tot es pot viure.

Tot l’avenir és allà.

En aquell no-res d’espai.

L’espai esdevé la profecia del temps.

De molt a prop de la pàgina m’arriba la veu de Montaigne: la paraula és meitat de qui la diu, meitat de qui l’escolta.

Agaf forces contra la usura del temps.

Abans l’art de les arts era comprendre. Ara això no basta. Cal endevinar, no ho sabies?

Pensa-ho amb bones!

No t’havien dit mai que els que semblen imbècils ho són, més la meitat dels que no ho semblen?

La desgràcia és d’ordinari un efecte de l’estupidesa, no hi ha malaltia més contagiosa.

Contra l’aplanament i la borregada que ens amenacen tostemps cal formar singularitats irrecuperables.

Mirem, escoltem i sentim allò que té lloc en la profunditat intensa i vibradora del mot.

Necessit atenció, concentració, multiplicitat de punts de vista, espirals, capgiraments, voltes, enteniments…

Passar gust, lentament; actuar, aviat. Coneixies aquest consell saviíssim de Baltasar Gracián?

T’ho diré en veu baixa: trencaré ritmes, accions, personatges, vers, tot quant toqui ho saquejaré, robaré, recomposaré, maquillaré, sargiré materials d’ací, d’allà i de sullà per aconseguir un trencadís despertador, alçurador, salvador.

Tot el que pot fer una persona per una altra és inquietar-la, desassossegar-la, malaplerar-la.

No acceptis mai formar part de la conxorxa.

No vulguis mai escoltar el sermó.

Fes forats de foc.

Agombola’t a tu mateix.

Camina a través de l’espai i el temps fins arribar al cor de l’ocasió.

Concisions, dreceres, torrentada d’adjectius, improvisació quasi folla, seqüències nervioses i a vol d’ocell, electricitats, com el swing de Charlie Parker: aquestes són les meves intencions, no ho sabies?

Com podria dir-te perspectives multiplicades en temps superposats per dur-te cap a miradors que t’obrin panoràmiques plenes de visions polièdriques?

I meularé per tu!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes