il·lustració ciutat de quàntum
Il·lustració: Sarvatxo

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Jo soc la Cronista. Que quedi clar des del començament. En aquests temps nostres, si és que nostre arriba a ser res, tot està molt embullat. No hi ha partícula que no sigui penetrada per la confusió. I més encara en aquesta Ciutat incontrolable, tan indomable que ni el Constructor no pot dominar-la. Vivim en el caos perquè som el Caos. A voltes això és bo, a voltes això és magre. Sobretot bo perquè s’ha demostrat que la dictadura del Constructor ha fracassat, s’ensumen aires de revolta. Sobretot magre perquè tal situació d’aboliment de qualsevol previsió ens mena a un present constant avorridíssim. A mi em superava, ho reconec: no poder fer plans em feia perdre l’oremus, em sotmetia a l’eternitat de l’ara, em deprimia. No tenia missió, ni destí. I això va ser així fins el dia de l’epifania. Tanmateix, jo no he vingut a parlar de mi, tot i que després sí que hauré de fer-ho obligatòriament, i, al mateix temps, ja s’ha perdut la fe en cap mena de control. Però hi va haver una època en què la gent creia en un miracle: dominar aquesta Ciutat mutant, que canvia constantment i no es deixa atrapar. La persona que més va creure-hi va ser na Joana Benet, que estava convençuda que podria fer un mapa de la Ciutat perquè la ciutadania deixés de perdre-s’hi, deixés de sentir-se esclavitzada i acorralada per la circumstància de canvi perpetu, deixés de morir en no saber trobar el camí a casa. En aquest sentit, na Joana Benet no volia ser la conqueridora de res, no es plantejava el mapa com un acte de supremacia, només desitjava que el destí que varen patir la seva mare i el seu pare no l’hagués de patir ningú mai més. Na Joana Benet recordava molt bé el dia tràgic quan va esperar i esperar i esperar que la seva mare i el seu pare tornessin de l’Artèria amb la compra que havien anat a fer. Però varen passar els minuts, les hores, els jorns, les setmanes i mai no varen tornar. En un principi, na Joana Benet va veure allò com una oportunitat de gresca. Però com més feixuc es feia el temps, més feixuga es feia la seva càrrega. Tenia l’edat suficient per espavilar-se, però també l’edat perfecta per sentir-se culpable sempre que l’assotaven les preguntes que la inquirien. D’aquest trauma, que ella sempre va reconèixer com a tal, va néixer la seva pulsió aferrissada. Va estudiar amb els màxims experts, va formar-se en les millors mans de la Ciutat, i així va establir-se, a una edat prematura, com a Catedràtica d’Arquitectura, però de fet na Joana Benet ho sabia tot de tot: des d’astrofísica fins a biologia molecular, passant per literatura, física, química, termodinàmica, gastronomia, història ciutadana i història de l’art… Era una superdotada, una criatura exaltada per la voluntat. Va entrar en contacte amb el Constructor ben aviat, quan la ciutadania la va anomenar «la Salvadora». Sí, na Joana Benet es va convertir en un mite, un mite que el Constructor va voler seduir. Hi ha gent que diu que varen ser amants durant la millor època de la Ciutat, quan l’esperança semblava ser la sang urbana que ens redimia, però després hi ha gent que diu que ni na Joana Benet ni el Constructor no estaven per coses tan baixes quan tenien objectius tan alts. El que anhelaven era dominar aquesta Ciutat indominable. Na Joana Benet va entendre que el primer domini de tots, el més bàsic, era circular-hi sense por. D’aquí el desig d’un mapa. Amb el permís i el suport del Constructor, na Joana Benet va crear un equip de persones expertes en planisferis, o sigui, criatures que en la cartografia, el disseny i el dibuix havien trobat l’eufòria d’existir. I així na Joana Benet i el seu equip varen anar del nucli principal als anells més allunyats de la Ciutat a la recerca del seu ordre intern, de l’explicació vertebral que donés respostes a les antigues preguntes. Però varen passar els minuts, les hores, els jorns, les setmanes i na Joana Benet i el seu equip no tornaven. Així va passar el temps i tothom es va oblidar de na Joana Benet, fins i tot el Constructor. I ara és quan em veig forçada, de bell nou, a parlar de mi encara que no ho vulgui. El que explicaré va passar en l’època més dura de la Ciutat, quan la dictadura del Constructor va arribar a la bogeria i tot estava desautoritzat per ser. L’època en què l’escriptor Onofre de Dip havia estat assassinat pels seus escrits, quan els llibres es varen cremar i prohibir, quan la ciutadania més moria i més es perdia en la Ciutat. L’època en què la guerra que ens assota es va fer més i més cruenta. L’època en què jo encara no era Cronista, sols era una simple oficiària encadenada a la burocràcia que ens assassinava, que a mi em matava individualment en l’acarnissament municipal. Un dia ja no vaig poder més amb el meu etern present perpetu i vaig anar al carrer, encara que la gran majoria de vegades anar al carrer significava morir. Vaig decidir que si havia de morir que així fos perquè estava farta del que m’envoltava. No tenia missió, no tenia destí. M’encarava a la meva fi amb l’única dignitat que em quedava, la de desésser. Però no vaig morir, no, això no té cap misteri, si no no estaria explicant-vos el que em va passar, perquè el que em va passar em va afectar per sempre. Aquell va ser el dia de la meva epifania, el dia que vaig ser el que havia de ser, el que sempre havia estat. En el meu caminar vaig arribar al lloc que em regalaria el sentit. Semblava un cementiri de llibres oblidats. Tenia un nom: Braga. Vaig maleir la Ciutat per haver-me impedit, fins aleshores, haver descobert un edèn com aquell. Una llibreria. Em va sorprendre que aquell temple estigués dempeus, ja que en aquella època tant els llibres, ja ho he dit, com les llibreries eren qüestions proscrites. Dins Braga hi havia una criatura estranya, enigmàtica, també cruel, algú que m’ajudaria en el meu despertar. Era la Musa Inquietant. Ja en parlaré en una altra ocasió, el que ara sí que puc i vull dir és que aquella forma d’inspiració convertida en persona em va menar al següent nivell. En veure’m em va dir que feia temps que m’esperava i em va conduir al soterrani. Allà, gairebé a les fosques, hi havia una dona asseguda en una butaca altíssima, hipnotitzada per uns papers. En veure-la la vaig reconèixer immediatament. Era na Joana Benet.

CRONISTA: No és possible.
JOANA: Sí que ho és. Després entendràs que tot ho és.
CRONISTA: Però… com?
JOANA: La meva història ara no és important, el que importa és que tu comencis a viure el teu paper.

I a partir d’aquell enfilall de mots que em va dedicar va ser quan la meva existència va sublimar-se. Na Joana Benet em va explicar com ella i el seu equip varen penetrar el cor de les tenebres però també el cor de la clarividència. Un a un, els experts es varen anar perdent, engolits per la Ciutat implacable, i ella va acabar sola, almenys fins al següent miracle, un dels molts miracles que tenen lloc en aquesta natura urbana preciosa de tan horrible, terrible de tan meravellosa, i na Joana Benet estava convençuda que ella també acabaria sucumbint. Però, quan va entendre que el seu final estava segellat, va trobar el que no hagués pensat trobar mai. En un carrer pollós, rondinaire, atapeït, minúscul de tan estret, després de molt de temps devastada per la fam i la set i el desesper, va topar amb els cadàvers frescos de la seva mare i del seu pare. Era com si no haguessin envellit gens ni mica: exactament amb la mateixa roba amb què havien sortit de casa tants anys abans. Com si no hagués passat el temps o com si hagués passat tot el temps i tot hagués tornat al començament. Davant d’aquella troballa, na Joana Benet va tenir una revelació. Ho va entendre tot de cop. Va copsar l’essència del que havia estat cercant fins aleshores.

JOANA BENET: Aquesta Ciutat no accepta que la cataloguin, que la dissequin, que la controlin. La Ciutat, com l’escriptura, és llibertat: un cos mutant ultraextraordinari. Aquesta veritat em va dur al fracàs quan vaig intentar fer un mapa que la definís, i vaig fracassar perquè creia que la Ciutat era un cos físic que podia ser representat i, per tant, empobrit per una còpia barata, perquè està clar que l’únic mapa ideal seria un mapa a escala real, un inassolible que potser va ser assolit en els orígens de tot, i per això a vegades trobem papers per les avingudes, esqueixos, retalls del mapa primordial que ens identificava fidelment i que la raça humana va perdre fa molt de temps. La Ciutat és un cos, sí, però va més enllà del que coneixem pròpiament com a cossos. Quan vaig trobar els cadàvers de la meva mare i del meu pare vaig capir, de cop, tres qüestions que fins aleshores només havia intuït però que en l’instant decisiu es varen transformar en certeses duradores, guiadores. La primera, que vivim dins d’un multivers format per universos paral·lels pendents i independents entre ells, un multivers alimentat amb la benzina de l’etern retorn indeturable, indeturable almenys fins que la gran sínia del temps s’ensorri, i, per aquest motiu, en aquest teatre nostrat no hi ha persona que no tingui un paper, i el teu paper és el de la Cronista. La segona, amb aquest panorama descontrolat, sembla inassequible tenir un futur, tanmateix podem fer l’esforç d’intentar bastir un passat, i tu l’has d’escriure a partir d’ara, amb totes les seves ramificades possibilitats, i així potser, només potser, a través del que s’ha viscut en el passat podrem entendre millor el que s’esdevingui en el futur. I la tercera, que la meva mare i el meu pare no es varen perdre en l’espai, es varen perdre en el temps, perquè tant l’espai com el temps de la Ciutat estan mesclats, embolicats, fets en un mesclòrum de quàntums, per això no hi ha res que pugui caure en la submissió del determinisme, en tot cas tot viu en la llibertat de la probabilística, en la llibertat de la llibertat, l’improbable fet probable, l’impossible fet possible. Aparentment cada univers és inaccessible, però això no vol dir que no ens puguem esforçar per travessar les cadenes que ens separen. A través de l’escriptura, a través de la imaginació, tu podràs segellar el que hem viscut i preparar el cultiu dels escenaris possibles que puguin succeir: tu seràs la responsable de l’entrenament hologràfic del futur. Perquè és a través de la ficció, de l’experimentació, del plantejament d’esdeveniments futuribles, de l’esforç, i, sobretot, de la força de voluntat, que podem anar més enllà d’aquesta cadena nostra d’univers multiuniversal que ens subjecta i de la Ciutat que ens neguiteja en el no saber. Així podrem crear tots els futurs que ens esperen. Així marcarem els camins de la voluntat infinita que ens marca en aquest tornar i retornar, amb l’esperança que un altre cop ho farem millor. I així tindrem més control, encara que mínim, en aquesta sedimentació de capes de realitats interconnectades en què tot connecta amb tot. Perquè, en un nivell microscòpic, tan ínfim i diminut que esdevé màxim i absolut quan ho albirem, totes les coses estan envoltades d’unes supercordes que ens lliguen, o ens separen, de la resta. Tots som la mateixa cosa, dividida en partícules separades, àtoms triturats, som, en realitat, carn picada, perquè la nostra irrefrenable unitat no se’ns faci tan insuportable. I és en aquesta insuportable unitat escapçada que anem lluitant per arribar al Tot Últim, Definitiu. Serà en aquesta Unitat Última que tu ho aconseguiràs i ens salvaràs.

I aquí va ser quan na Joana Benet va començar a recitar una mena de pregària que feia així: «Planck. Compton. Raman. Zeeman. Millikan. Bohr. Moseley. Debye. Sommerfeld.» Jo sabia que no havia escoltat mai en vida aquells noms i, al mateix temps, sabia que els havia sentit. Que havia viscut i mort moltes vegades. Que havia partit i tornat en moltíssimes ocasions. Vaig re-cor-dar i re-cor-dar, com va dir aquell, és tornar les coses al cor. Vaig tornar al cor i al cor de les coses i vaig entendre que jo sempre havia estat la Cronista i que aleshores, conscient, suprema, ho tornava a ser. I més poderosa que mai. Tenia una missió, un destí. I aquí va ser, exacte, quan la Ciutat va deixar de ser per a mi, però també per a molta altra gent que seguia l’estela de na Joana Benet, la Ciutat de Mal per esdevenir la Ciutat de Quàntum. I aquí va ser quan, a partir de la meva tasca i dels meus descobriments, em va venir a visitar, un dia, n’Onofre de Dip, que no, no estava mort. Però això ja és una altra història i, si tinc temps, si tinc espai, algun altre dia us l’explicaré.

Què és Mètode?

Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.