Així ens canvien el cervell els jocs de taula

  • Hauríem de prescriure jocs de taula com a deures mentals o en sobrevalorem els beneficis?

VilaWeb
Jorge Moya Higueras Nuria Vita-Barrull Verónica Estrada Plana Jaume March-Llanes
06.10.2022 - 21:40
Actualització: 08.10.2022 - 13:37

Tot i l’auge dels videojocs i les aplicacions lúdiques dels telèfons mòbils, els jocs de taula no han desaparegut. De fet, com més va són més presents en el nostre lleure. Segons el grup NPD Spain, els jocs de taula familiars van experimentar un augment en les vendes durant la pandèmia. Als tradicionals dominó, parxís, oca i escacs s’hi han afegit milers de propostes de jocs comercials amb temàtiques, mecàniques i dinàmiques que aconsegueixen d’atrapar fins i tot la persona menys juganera.

En un món com més va més digitalitzat, aquests jocs de taula proposen una alternativa de lleure analògica que ens reuneix amb altres persones per passar una bona estona. Però és això i prou, pur entreteniment? O potser podem treure’n més profit?

Diversió seriosa?

Professionals de diferents àmbits, com ara de l’educació i la psicologia, han trobat en els jocs de taula una eina lúdica per a treballar competències acadèmiques i processos cognitius diversos. Ja fa temps que es desenvolupen jocs seriosos dissenyats específicament per complir objectius d’aprenentatge, per a l’adquisició d’habilitats i per al desenvolupament de competències. Per exemple, jocs que consisteixen a fer sumes i restes o a analitzar paraules, jocs de preguntes sobre hàbits saludables o jocs que tenen com a objectiu identificar les nostres emocions.

La pega és que de seguida es nota quina és la finalitat del joc, perquè solen tenir una càrrega didàctica o terapèutica molt evident (el truc del bròquil cobert de xocolata). És a dir, que massa vegades se’ns veu venir amb aquesta mena de propostes.

Però aquests jocs “seriosos” no són l’única via per a treballar processos cognitius. Hi ha una manera d’aprofitar la part lúdica per treballar allò que educadors i psicòlegs cerquen, de vegades adaptant jocs de taula dissenyats originalment per divertir i unes altres vegades emprant-los directament.

Jocs a examen

Si analitzem detingudament alguns èxits comercials de jocs de taula i de cartes, podem trobar moltes similituds entre les mecàniques i algunes tasques neuropsicològiques clàssiques que ens permeten de mesurar processos com la memòria, el control d’impulsos o la nostra flexibilitat cognitiva. O, com les anomena l’àrea de psicologia cognitiva, les funcions executives, que són com més va més famoses.

Per exemple, no hi ha dubte que quan juguem a un joc de mecànica memorística (trobar les parelles en fitxes voltejades n’és un exemple típic), fem servir la nostra memòria a curt termini. També hi ha jocs en els quals hem de frenar el nostre impuls d’assolir algun element del joc (un tòtem o prémer un timbre) per no ser penalitzats. I després hi ha aquests jocs a contrarellotge en els quals hem de ser més ràpids que els nostres contrincants a trobar la resposta correcta. Sense adonar-nos-en, treballem la nostra capacitat d’inhibició i la nostra velocitat de processament.

Essent tan evident, cal suposar que la investigació en psicologia fa anys que estudia el seu impacte com a eina d’entrenament cognitiu. O hem estat cecs davant aquesta oportunitat?

Ni de bon tros. L’ús de jocs de taula moderns es preveu dins la metodologia de l’aprenentatge basat en jocs (ABJ) i d’intervencions cognitives. L’única pega és que els estudis en jocs de taula moderns són molt recents i escassos. En joc tradicional sí que hi ha una mica més de literatura acadèmica. Per exemple, sembla que el Go, un dels jocs de taula més populars a l’Àsia, ajuda la memòria de treball visual fins i tot si es comença a jugar de gran. Quant a l’habilitat en escacs, es correlaciona amb intel·ligència, memòria i habilitats numèriques, verbals i visuoespacials.

Per això, el grup Neuropsicologia, gens i ambient (NeuroPGA) de la Universitat de Lleida ens vam aventurar a indagar què podia oferir a les nostres neurones el joc, i més concretament el joc de taula modern. Explorant la literatura científica, ens vam adonar que la majoria dels estudis que volien posar a prova aquests jocs per treballar processos cognitius com l’atenció, la memòria o el llenguatge s’havien centrat en poblacions infantils, en edat escolar i gent gran.

No és casualitat: és precisament en aquestes edats quan els processos cognitius es desenvolupen (infància i etapa escolar) o presenten un declivi (vellesa).

Jugar millora la memòria, les funcions executives i la fluïdesa verbal

En les nostres pròpies investigacions comprovem que, després d’haver jugat a jocs de taula moderns dins de programes d’entrenament cognitiu, algunes capacitats milloren. Concretament, infants amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, infants en risc d’exclusió social i persones d’edat avançada van millorar la memòria a curt termini, la inhibició, la flexibilitat i la fluïdesa verbal.

I només podem jugar quan som petits o grans? I ara. Algunes investigacions amb un seguiment de dècades sembla que indiquen que jugar a jocs de taula al llarg de la vida pot tenir un impacte en la nostra reserva cognitiva i actuar com a protector d’un declivi cognitiu futur i de depressió en edats avançades.

Encara hi ha més qüestions sobre la taula. És millor el joc tradicional o el joc modern? És el joc en si, que ens ajuda cognitivament, o és la interacció amb altres jugadors? Hauríem de prescriure jocs de taula com a deures mentals o en sobrevalorem els beneficis? Projectes com Connectar jugant i Game in Lab ens ajudaran a resoldre els dubtes.

Sigui com sigui, serveix de poc jugar dues setmanes i que després el joc s’ompli de pols a la prestatgeria. La clau és jugar al llarg de la vida com una opció més dins el nostre repertori de lleure saludable.

Jorge Moya Higueras és professor de Psicologia de la Universitat de Lleida. Jaume March-Llanes és professor de la Universitat de Lleida. Nuria Vita-Barrull és investigadora predoctoral de la Universitat de Lleida. Verónica Estrada Plana és investigadora postdoctoral col·laboradora de la Universitat de Lleida. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

The Conversation

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any