La censura de TV3 i l’autocensura

  • Catalunya ha tingut sempre un món cultural i comunicatiu mutilat per l’acció dels capitostos polítics i econòmics, molt més que en altres països europeus

Josep Sala i Cullell
02.02.2023 - 21:40
Actualització: 02.02.2023 - 21:41
VilaWeb

Dijous de la setmana passada TV3 va acomiadar Manel Vidal del Zona Franca per la broma del PSC i el mem amb l’esvàstica, i des de llavors l’afer ha tingut unes quantes novetats. En una entrevista a RAC1 el director de Televisió de Catalunya, Sigfrid Gras, va explicar que sovint es retiraven coses dels guions (qui deu tenir el càrrec de censor?) i fins i tot va indicar que algunes bromes es deixarien de fer, perquè es veu que els límits de l’humor els decideix ell. Dilluns el presentador Joel Díaz i els guionistes Magí Garcia i Tomàs Fuentes van plegar, i el canal va anunciar que suspenia l’emissió del programa, tot i que ja comencen a sortir llistes de substituts. L’escriptor Miquel Bonet va revelar que l’hi havien convidat unes setmanes abans però que li havien retirat la invitació quan tot ja estava preparat. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va emetre una “reflexió”, en què es va comprometre a estudiar el cas, sobretot per si el fet d’ensenyar simbologia feixista podria comportar un “risc de normalització de l’extrema dreta”.

Catalunya ha tingut sempre un món cultural i comunicatiu mutilat per l’acció dels capitostos polítics i econòmics, molt més que en altres països europeus. La màxima del president Pujol continua ben viva: “Si vas segant la branca d’un arbre, al final cauen tots els nius” –és a dir, que quan es tracten certes qüestions cal ser curós i no passar mai dels límits establerts. L’afer Zona Franca ha explotat perquè ha estat un cas poc freqüent de censura pública i directa, però molta gent n’ha viscuda una altra de més subtil, fer-te desaparèixer dels aparadors. Miquel Bonet, que sovint incomoda el poder i practica un to abrandat molt necessari, ho descriu així: “No et tanquen cap porta als morros, però, a poc a poc, les vies d’expressió es van estrenyent i reps clarament el missatge que el més convenient és que surtis de l’arena pública i te’n tornis a casa a fer les teves labors.” Periodisme de contacte, el llibre que ha publicat fa poc (és boníssim: compreu-lo), n’està patint les conseqüències.

L’efecte secundari més mortífer d’aquest fangar antidemocràtic és l’autocensura, que també m’afecta. He hagut de rumiar si era prudent escriure el que penso sobre TV3 i Sigfrid Gras, perquè fa quinze dies jo també vaig publicar un llibre, i si em tanquen la porta de la Corporació (o si entro en una llista negra on participen els mitjans privats que viuen de subvencions) les opcions comercials se’n poden ressentir. Les circumstàncies fan que no visqui de la cultura, però al darrere hi tinc un editor que hi ha invertit uns diners i em sabria greu que hi perdés. Aquests dies de polèmica tothom ha fet el valent en privat, però el silenci dels que han dissimulat en públic ha estat eixordador. No culpo ningú, que consti. A Catalunya és molt difícil guanyar-se la vida com a creador, i impossible si tens l’oficialitat en contra –fins i tot el millor camí per a guanyar un gran premi literari no és escriure bé, sinó sortir a TV3. Les servituds que s’imposen a vegades són nefandes, i no és estrany que alguns prenguin el camí de convertir-se en sicaris del poder.

Tot i això, el cas Zona Franca ha mostrat de nou un dels grans errors que comet la nostra classe dirigent, i que serà l’origen de l’estimbada que els vindrà: creure que encara som als anys noranta. Joel Díaz, Manel Vidal i companyia són d’una generació que ja no té TV3 com a gran fita professional, sinó que poden marxar-ne per no haver de vendre’s. Cada cop hi ha més mitjans que viuen dels subscriptors (com ara VilaWeb) i el fenomen Patreon ha donat un espai a gent que no n’hauria tingut mai. L’esfera catalana de Twitter té problemes i mancances, però alhora és un espai de llibertat inaudit, i per això als que abans custodiaven el monopoli de l’altaveu els fa venir un mal d’estómac terrible. Un repte que ara tindrem és saber fer créixer el món comunicatiu extraoficial, i fer-ho des de baix i amb l’administració en contra.

Fa poc he llegit Periodisme i llibertat, el volum de cartes entre Josep Pla i Joan Estelrich. Pla era el periodista més seguit de la dècada de 1920, però el to combatiu li va costar molts maldecaps, i el diari que li donava una llibertat total, la Publicitat, no li garantia uns ingressos raonables. Quan el 1926 Pla va voler canviar de mitjà, Estelrich li va escriure això: “La crítica franca, exagerada si voleu, ens és imprescindible, per contrast almenys amb la blanor d’esperit de la gent que, mancada de vàlvula política, no sap mai què fer ni què pensar”. Poca cosa més s’hi pot afegir.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any