Cementiris al currículum

La casualitat, o millor, el sofà llit del cunyat, va voler que dormíssim al costat del cementiri Père-Lachaise de París. De matí, encara amb lleganyes i la molèstia del món que va sempre massa de pressa, vam entrar a la ciutat que dorm. Quan hi posàvem el peu, hi sortia un Dos Cavalls embalat com si la visita l’hagués expulsat a viure. Quan el vam veure encara no havíem arribat a la conclusió que les visites als cementiris haurien de ser obligatòries. Al currículum vital, a l’escolar, o a tots dos. Tenen una mica de tot. Història antiga; abundant cultura pop, història de l’art, rareses i sorpreses variades, transeünts que el passegen, com tu i com jo. Les possibilitats són infinites. Aquest, com que és tan gran, ja està mig museïtzat. I no és tan salvatge com els que encara estan pendents d’interpretar. Com podria ser el del teu poble o el del meu. En aquest de París, només entrar-hi hi ha un mapa on s’ubiquen, per estricte ordre alfabètic, les tombes cèlebres. Cap a la M, Méliès, Merleau-Ponty, Modigliani i Morrison. Cap a la N uns altres, cap a la P, Édith Piaf, cap a la W, Oscar Wilde. La de Morrisson diuen que és la més visitada del cementiri i no se sap per què, però com que ara és la més concorreguda, ja té un atribut que la manté. I segurament ho continuarà essent, perquè ara rep visites exponencials. Als cementiris també funciona el boca-orella. La guardem per al final, perquè està amagada. De fet, quan les cames comencen a flaquejar –perquè el Père-Lachaise té districtes com si fos una ciutat– la trobem gràcies a un grupet de robes acolorides que són persones. Vénen directament de l’aeroport, perquè encara arrosseguen maletes. En la majoria dels casos, no vénen només a veure-la, sinó a deixar-hi petjada. A la de Morrisson, ara hi han posat unes tanques per a contemplar-la a una distància prudencial. Els delers l’estaven posant en risc. Forço la vista i llegeixo: James Douglas Morrisson, 1943-1971. En lletres gregues: Kata ton daimona eaytoy. Ho busco al Google. “Record de l’heroi a qui es va emportar el seu propi dimoni.” La de Morrisson no era ni de lluny la tomba més visitada del Père-Lachaise. Va començar a ser visitada després de la pel·lícula que Oliver Stone va fer sobre els The Doors. Queda clar que les llegendes alimenten les llegendes. I els cementiris són un constant work in progress, col·laboratiu i d’autoria lliure. S’actualitzen en cada moment. Pots fer-hi la teva aportació anònima o no, i segurament, aquella empremta acabarà formant part de tot l’entramat de significats i metasignificats i contrasignificats. A la de Proust, algú hi ha deixat una cigarreta, un bitllet de metro de París i una moneda d’una lliura britànica. A la de Parmentier, el defensor de les patates, un exemplar de tubercle que ara ja està totalment grillat. A la de Victor Noir, un manyoc de flors de plàstic dins del seu barret de bronze. La de Noir també és una de les més distingides. A mi particularment no em sonava de res, i mira que és del gremi. Un jove periodista, desconegut a l’època, que va ser assassinat injustament per un Bonaparte. I això el va convertir en màrtir. Amb el temps, ha esdevingut un altre dels racons més sol·licitats, en part, perquè l’escultor que el va immortalitzar li va fer un entrecuix prominent, i algú, i no era gaire difícil, ho va relacionar amb la fertilitat. Ara el pelegrinatge està servit. En lloc de demanar fills a Lourdes, ja és tradició demanar-los a Noir. I per això té el bronze dels pantalons pelat de tantes mans que se li acosten i freguen el membre esperançades. I diuen que les pràctiques són encara més diverses, però això seria un capítol a part. Al Père-Lachaise hi ha moltes tombes asiàtiques. Coses del passat colonial, suposo. En una, fa ben poc, hi han deixat un litxi i un pomelo. Dic fa poc perquè encara semblen comestibles. El fundador de l’espiritisme diu a la làpida que cada causa té un efecte. I com més poderoses són les causes, més ho són els efectes. En les tombes anònimes anem fent recompte dels noms molt repetits. Molts Pierres i Leons. Devien ser noms habituals en llinatges aristòcrates, que són els que tenen sepultures grans. Poques dones, com sempre, i les que hi ha, amb el cognom del marit. Les simbologies mortuòries a la cultura occidental, fins i tot en països que es vanten de laics, mereixerien un apunt detallat. Jo no ho controlo gaire, però hi ha coincidències. Són habituals les escultures dels gossets al costat del fèretre, símbol de fidelitat. Les papallones que mostren el caràcter efímer de la vida. Les corones de flors que es renoven sovint. Perquè la majoria de botigues que envolten el perímetre del cementiri en venen. Flors per a tots els gustos, enrotllades formant un cercle que, com la serp, representa allò del cicle etern. Algunes làpides hi tenen angelets, intermediaris entre vius i morts, o els cremadors d’encens, ja sense fum, que igual mostren la substància que s’eleva cap al cel. Les columnes trencades representen la mort d’algú jove, i la molsa verda i l’heura de fullatge persistent, les plantes que tothora s’aferren per sobreviure.

Tenim alguna cosa pendent amb els cementiris i no només amb els famosos de les grans ciutats. Els hauríem de fer cas a tots. Als petits i insignificants també. En alguns pobles, els cementiris són, de lluny, els museus comunitaris més fascinants que hi tenim. I sembla que ens costi anar-hi. Que sigui el darrer lloc on voldríem posar els peus. Els cementiris podrien ser espais de creació o de visita escolar, i de pas, potser ens ajudaria a familiaritzar-nos amb la mort. Fos com fos, hi trobaríem mil detalls reveladors. Els cognoms recurrents; els noms de pila més habituals de la zona; les genealogies familiars i els veïnatges; les classes socials; els materials de les tombes; els anys de morts recurrents, per pandèmies o catàstrofes. I evidentment, els morts i enterrats durant la guerra, que encara no han estat degudament honrats. La visita no només hauria de ser al propi, s’haurien d’organitzar autobusos i aprofitar-ho per fer els viatges de final de curs. I podríem anar al Zementiri d’Igualada que van fer Enric Miralles i Carme Pinós i rebre una classe d’arquitectura. O al d’Arenys de Mar, escenari literari de Cementiri de Sinera, d’Espriu. O que algú ens expliqués per què Dalí va dissenyar la tomba ell mateix amb un forat a través del qual donaria la mà eternament a Gal·la. O parlar de la tomba de la Matilde de Vilafranca del Penedès, una jove que hi havia enterrada i que havia mort víctima d’un tiroteig a Barcelona. O anar a buscar Walter Benjamin a Portbou, on no està del tot clar que hi hagi les restes de l’escriptor, perquè la tomba original encara no s’ha localitzat.

Si l’època escolar ens queda lluny, tenim una bona alternativa. Aviat podrem tornar a gaudir de propostes com Ciutat dormitori, del Teatre Lliure, que tornarà al juny. Ja podeu anar reservant les entrades, si tot això dels cementiris us diu alguna cosa. Aquesta idea de Pau Masaló i Irena Visa –la fotografia que il·lustra l’article és seua– és un espectacle itinerant pel Cementiri de Montjuïc. Un dels que concentra més tombes il·lustres, per cert. Però el que ells proposen no és una visita turística, ni lineal, ni informativa. Sinó una gran celebració de la cultura popular amb una passejada crítica. Expliquen en el seu text de presentació que cementiri és un mot que prové del llatí coemeterium i que significa, literalment, dormitori, i d’aquí el nom, Ciutat dormitori. Si de primeres tenim una mica de por, ells ens hi portaran de la maneta, i després, si de cas, ja hi podrem tornar soles.