En els temps de la transició postfranquista es parlava constantment de l’oposició entre una Espanya oficial i una de real. Els conceptes eren abusius, com ho és la utilització que ara en faré, mirant el cas català. Però cal reconèixer, Maria, Martxelo, que la imatge és gràfica com molt poques. I que s’entén molt bé què vol dir.

Per això la faré servir aquesta setmana que tornem a escriure’ns i que som, com explica Maria, per primera vegada tots tres aquí al meu país.

Ara fa una setmana els catalans vivíem la Diada i dimecres passat la reunió de l’anomenada taula de negociació. I la veritat és que, mirant l’una cosa i l’altra, costava molt de no pensar en els termes de la transició: en un costat la Catalunya real, i en l’altre la Catalunya oficial.

Dissabte la manifestació va ser extraordinària. No solament pels 400.000 manifestants que van sortir al carrer, encara amb la pandèmia cuejant, sinó sobretot per l’ambient. Els polítics catalans han aprofitat aquest any i mig sense interacció social per a rebaixar fins a deixar irrecognoscibles les demandes de moviment independentista català. Però, tan bon punt el carrer ha pogut tornar, l’intent ha estat reduït a cendres. La independència, la necessitat d’aconseguir-la ara, va ser el centre de la marxa.

I era significatiu d’observar com l’anomenada taula de diàleg, el referèndum o l’amnistia, els projectes estrella actualment de la classe política catalana, no tenien gens ni mica de presència entre aquella massa de gent que tornava a ocupar els carrers. Ni pancartes, ni crits, ni tan sols en contra, en una manifestació en què els partits polítics es van amagar de la gent, literalment, i en què l’ANC va tornar a demostrar una gran capacitat de convocatòria.

Però el contrast va arribar dimecres. La reunió de Pedro Sánchez i Pere Aragonès al Palau de la Generalitat va ser promocionada i exalçada als mitjans molt per sobre d’allò que va ser en realitat. I molt per sobre, encara més, dels resultats.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.