Encarat amb jove atreviment als professionals de la violència, preparat per defensar-se dels trets que ja sap que disparen a la cara, als ulls, alçurant-se amb la raó que té, hi ha un escut. I potser no cridaria especialment l’atenció (a còpia de rebre cops, i de veure també com es vindica el jovent del món, hom aprèn a protegir-se) si no fos perquè, en ordenades lletres blanques sobre fons negre, hi ha, pulcrament escrites, rotundes, les dues darreres estrofes d’un poema. Signades: ‘Pere Quart (1939)’.

És la primera versió de les ben conegudes (i cantades) Corrandes d’exili, la que fou escrita a París el desembre del 1939. Després el poeta les va refer, i ens va arribar aquell tristíssim ‘m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb m’espatlla’. Però d’entrada hi va haver això altre, els versos que ara algú, des dels seus pocs anys, ha volgut pintar en un escut: ‘Venceren perquè eren forts / i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança! // Catalunya, fera mansa, / calla i plora tes dissorts: / plorant pensa en els teus morts / i callant en la venjança’.

Han passat tantes coses en setmana i mitja, tantes coses en un grapat d’anys, que el balanç ens serà per força incomplet. Tanmateix, hi ha un seguit d’elements que ja comencen a destacar, que ja apunten existència, que d’alguna manera queden sintetitzats en aquell escut que plantava cara amb història i amb versos, l’altra nit, a Barcelona, i que potser val la pena d’anar tenint en compte. Resumits, són, per exemple:

u, que el moviment vindicatiu no només no s’ha desinflat sinó que perdura amb una fermesa i amb una determinació esborronadores. Les massives mobilitzacions de les Marxes per la Llibertat que han donat resposta de força i de multitud a la sentència ignominiosa en són la darrera mostra. El famós suflé fa molt de temps que ha demostrat fins a quin punt era un invent interessat, i no és que el moviment no perdi força: és que en guanya, i que creix.

dos, que el jovent ha saltat a la palestra i s’ha encarat directament a la violència policíaca. Sense por o, encara millor, tal com explicaven ells mateixos l’altre dia, controlant la por. Qui va decidir d’enviar-nos porres i furgonetes i d’aplicar-nos les velles tàctiques de provoca i encén-los i digues que la violència és seva (allò de la síndrome de Sherwood de què s’ha tornat a parlar darrerament) devia pensar que els ninjes d’ocupació s’ho ventilarien en un tres i no res. I és cert que han fet mal. Molt de mal. I hi ha centenars de ferits. Quatre persones que han perdut un ull. Quatre persones que han perdut un ull. Quatre persones que han perdut un ull. De vegades costa d’entendre que no ens ho repetim més sovint. Sempre. Quatre persones que han perdut un ull. Han desplegat la seva crueltat uniformada, han pegat i han detingut brutalment (el segrest de la Laura Solé, arrossegada dels cabells per un grup de policies de paisà i amb caputxes és especialment esgarrifós, i definitori). Han fet tot això, prou que ho sabem, prou que en tenim crua constància, però s’han trobat que la gent, el jovent, s’ha sabut defensar, els ha plantat cara. I, finalment, s’han hagut de retirar. Perquè això han fet: retirar-se. Obligats pels nostres joves. I això, objectivament, és un èxit.

i tres, que hi ha hagut una extraordinària onada de comprensió, de solidaritat amb el jovent i de denúncia de la repressió. Extraordinària, diversa, constant i en expansió. I això, aquest desbordar d’entrada els àmbits especialment polititzats o ‘radicals’ (en el sentit Tisnerià del terme, d’anar a l’arrel sense galindaines) i estendre’s pertot també és indici d’etapa nova.

Perquè tot plegat ens mostra fins a quin punt ha arrelat i s’ha estès la consciència que vivim una ocupació. I que no pot ser. I que això que fem, tots, cadascú des de les seves possibilitats, cadascú des de les seves capacitats, és, justament, lluitar contra aquesta ocupació. Necessitat vital. Dignitat i existència.

Pot ser que la sentència ignominiosa hagi marcat un punt i a part que ja es covava de feia mesos. Anys. La sentència, no: la nostra resposta a la sentència i a la incapacitat absoluta que mostra l’estat espanyol per a endegar cap diàleg. Pot ser que entrem en una fase nova, en la qual es combinin les mobilitzacions massives (una mica més i escric ‘tradicionals’, ara, com si això que hem fet en els darrers anys, aquesta meravella, fos ja cosa assumida com a normal, com si hagués passat mai enlloc) amb les escenografies-sorpresa (que si escombraries que si festa-fairy de l’escuma… o que si aeroport) i amb la defensa conscient i efectiva davant la violència de la policia. Pot ser que s’articuli així la lluita contra l’ocupació. Que la revolta catalana entri en una fase nova, sí. Que hi convisquin les mobilitzacions que ja l’han definida en els darrers anys amb ‘les noves formes smart de protesta‘ que encapçalen els joves i que ahir ens descrivia Vicent Partal a l’editorial de VilaWeb.

Pot ser que, d’aquí a un temps, s’estudiï la manera catalana de plantar cara a l’ocupació, aquest moviment d’alliberament dúctil, ferm i imaginatiu que té capacitat d’integrar gent molt diversa, d’aprofitar-ne les capacitats en benefici de tots. Vull dir que si entra a escena el jovent d’aquell escut, per exemple, no n’expulsa la gent gran que feia bufandes grogues. I que uns i altres, escuts i bufandes, per reduir-ho gràficament, es respecten i complementen.

No és que el moviment es mantingui, per tant, és que es reinventa. Sense deixar de ser el que era. I qui vulgui analitzar-ho amb el vell esquema ala-moderada/ala-radical (i enfrontades entre elles) no entendrà res. Això és una altra cosa. Nova. Particular. A la catalana.

Al capdavall, tampoc quan parlem de joves no descrivim una sola cosa: el nostre jovent és el que interpreta a cappella ‘El cant de la senyera’ allà al mig d’una concentració i el que dilluns se’n va a ocupar l’aeroport i viu la brutalitat de les càrregues i després escriu un rap i divendres l’enregistra a la manifestació. I és en totes dues coses, per separat i juntes, que trobem la banda sonora d’aquest octubre desencadenat, en els versos de Joan Maragall i en el rap de Chill C & Flashy Ice Cream. Que, per cert, com en Pere Quart, són de Sabadell. I que, ves per on, descriuen també la fera mansa tot evocant Bola de Drac quan canten: ‘Tenim les mans a dalt / però poders de Súper Saiyan. / Això per cada cop / que han tocat les nostres iaies.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb