Hem estat una setmana al País Basc navarrès –a Euskal Herria– amb la Montse, hi anem sovint. I sempre en torno amb la sensació que allà és veritat la frase que ningú no oblida, no sé si perdona o no, el perdó no deixa de ser un factor indemostrable fins i tot per a un mateix, però almenys no es fa res per narcotitzar el dolor acumulat. Torno amb la sensació que allà ningú no oblida res –ningú, res– i no tornen a començar de zero, com fa la sensació que fem aquí. Que no tenen por de viure amb incomoditat la seva vida col·lectiva, perquè la comoditat origina l’oblit i pots deixar de recordar els sacrificis que han fet per tu. Passejant i parlant amb la gent de la Navarra septentrional perceps que les lluites no es poden deixar en mans d’interessos corporatius de cap classe. Per no satisfer els qui et volen obedients, i que oblidis.

Fa uns quants dies, Arnaldo Otegi va demanar perdó a les víctimes d’ETA. Però, a l’altre costat, qui demana perdó pel cas Altsasu? Qui demana perdó per les tortures a la caserna d’Intxaurrondo que, entre més conseqüències, van causar la mort de Mikel Zabala, nascut a Orbaizeta, on vam ser aquests dies enmig d’un paisatge emboirat, com si el clima ens obligués a recordar encara més aquella injustícia i tantes de comeses pel terrorisme d’estat? De tant en tant, tornar a Euskal Herria és necessari perquè és una terra on no s’oblida el dolor, tot i les incomoditats que això pot provocar, i no es viu anestesiat com tantes vegades passa a Catalunya.

Catalunya anestesiada? Ja em perdonareu, jo no sóc un analista polític. Vull pensar que això de vegades esdevé un avantatge perquè no has de ponderar-ho tot. I la cosa és que, d’Irati estant, contemplar les discussions sobre l’aprovació del pressupost de la Generalitat em causava rubor. Me’n causava més aviat que la gent de peu es deixés entabanar per les discussions dels polítics, que no saben fer sinó de gestors, no d’allò que han conquerit, sinó d’allò que l’estat els atorga. Em causava tristesa que tornés a sortir la pressió a la CUP: aquells que no han votat mai aquesta formació volent forçar la CUP a aprovar el pressupost del govern perquè sí, perquè a ells els sembla que sí, però mai preguntant-se si els seus (Junts, ERC) volen aquest pressupost per a alguna cosa més que per a deixar-ho tot com està. I que oblidem allò a què no fa pas tant temps aspiràvem.

I, aleshores, aquesta sensació de tristesa se’m va accentuar. No és símptoma d’una Catalunya anestesiada que Irídia, aquesta entitat que lluita pels drets humans i que dóna suport legal a tantes persones que han vist conculcats els seus drets, no pugui acabar amb èxit la seva campanya de finançament popular? No ho puc entendre. Ens queixem amb raó de les agressions de la policia (la gent que ha perdut un ull, que ha estat engarjolada pel simple testimoni d’un funcionari armat, de les garrotades que han fotut uns policies…), però no deixem anar uns quants euros per a sostenir aquesta alternativa al poder institucional. Després donem diners a la Marató de TV3 o al Gran Recapte, i ens sentim còmodes i benaurats amb la nostra iniciativa. I no devem pensar que, mentre hi hagi injustícia, cal que busquem maneres de protegir-nos-en.

Irídia fa moltes més coses, ho podeu comprovar a la seva web, però també ens protegeix de la brutalitat policial. Aquells que ploren perquè els Mossos s’han convertit en un cos tan repressiu com qualsevol altre han de veure que hem de començar a construir dics de defensa. I sí, ja sé que dins dels Mossos hi ha d’haver gent molt honorable, però això no ho sabrem fins que no siguin ells mateixos que denunciïn la barbàrie dels seus companys i l’empara que els donen els sindicats i el govern. Falten molt pocs dies perquè s’acabi la campanya de finançament: des de la meva modèstia, us animo a participar-hi, per saber a qui recórrer quan ens colpegin, quan colpegin els nostres fills.

Ja em perdonareu, hi insisteixo, aquest article trist. I decebut: jutgen Pau Juvillà per haver posat llaços grocs a la Paeria de Lleida, però el suport que rep és inversament proporcional al que reben polítics d’unes altres formacions independentistes, i no precisament per raons directament relacionades amb el procés. Com si la injustícia només fos injustícia si repercuteix en els nostres. I més decebut, encara: ens queixem de les pujades indiscriminades dels rebuts de la llum, però no usem un dels mecanismes per a pal·liar-ne l’efecte i, de passada, fer mal a les companyies elèctriques. Les noves contractacions a empreses com la cooperativa de consum Som Energia han crescut sorprenentment molt poc aquests darrers mesos, malgrat que ens obliguen a pagar quantitats indignes. I això tampoc no ho entenc.

Ho deixo aquí. Perquè viure sempre amb la tensió a flor de pell, amb els records vius de tot el dolor que s’ha generat amb els anys, com em sembla que passa a les terres basques, pot fer-se irrespirable. Però comprometre’s amb les causes només de paraula, a les xarxes, o participar en els debats partidistes com si fossis al parlament no crec que ens porti enlloc. Perquè viure anestesiat és, vulgues que no, una manera de morir lentament com a ciutadà.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.