En català, quin acudit!

Resulta patètic que ens hagin condemnat a pidolar per gaudir de la nostra llengua, i a haver de fer-ho de manera suposadament clandestina

Estel Solé
15.06.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

—Mama, t’explico un xiste?
—Un acudit?
—És diu xiste.
—En castellà, sí. En català es diu “acudit”, amor.
—Però dic xiste perquè és en castellà i perquè en català no fa riure.

Patapam. Martellada lingüística al mig del meu cap. No és la primera vegada que m’ho diu. De fet, aquesta és la segona conversa que tinc amb el meu fill sobre aquest tema. L’altra vegada vaig demanar-li que m’expliqués l’acudit, el vaig traduir al català i va acabar rient. Li vaig dir que el podia explicar en català l’endemà a l’escola, però em va mirar amb ulls de “si l’explico en català seré l’únic desgraciat que fa acudits en català i això no mola”. Bé, no sé si deia això la seva mirada, però jo la vaig interpretar així. Té cinc anys, gairebé sis, encara és lluny de l’adolescència, aquella etapa que sovint diem que és clau per al futur del català. Tanmateix, ell, que fa poc que té consciència del fet que parlem una llengua diferent del castellà, ja considera que el català no fa riure. Bé, concretament considera que els acudits en català no fan riure. No sé si ho creu de debò o bé repeteix el que ha sentit, o potser no ho ha sentit a dir tal qual, però dedueix que només fan riure els acudits en castellà perquè quan juguen, la canalla, la gran majoria d’acudits que fan són en castellà.

Però, analitzem-ho amb més profunditat. El meu fill ha rigut davant meu de bromes i d’humor fet en català. Ha rigut, i molt. Per exemple, veient dibuixos del Dr. Slump. El recordeu? També en diem l’Arale. Un dels dibuixos que van marcar la infància de gran part de la meva generació. Uns dibuixos que amb els nostres impostos es van doblar al català, però que ara no podem trobar a la web de TV3, ni a YouTube. Per poder-los descobrir heu de submergir-vos fins als baixos fons de la ma-paternitat catalana i heu d’aprendre a moure-us pel mercat negre digital, per aconseguir, d’estraperlo, l’enllaç d’un canal de Telegram que porta per nom Contingut en Català. Un grup format per unes mil cinc-centes persones que es passen, a l’ombra de la legalitat, continguts audiovisuals en català. Suposo que, arribats a aquest punt, esteu d’acord amb mi que resulta patètic que ens hagin condemnat a pidolar per gaudir de la nostra llengua, i a haver de fer-ho de manera suposadament clandestina. Ens han condemnat a conformar-nos amb les molles d’una barra de pa que cada dia és més seca, però que, malgrat tot, encara serveix de munició perquè la gentola de Ciutadans & Co continuï vetllant per trepitjar els nostres drets amb l’aval de la justícia espanyola.

Doncs bé, com us deia, gràcies a un canal de Telegram i connectant el dispositiu mòbil a la televisió, el meu fill ha conegut l’Arale. Si fa temps que no en veieu cap capítol, potser no recordeu el llenguatge tan ric, divertit, enginyós amb què parlaven aquells personatges. Un llenguatge al qual devem l’espurna de la nostra militància actual per la llengua catalana. Dies després de començar a veure Arale, el meu fill, inconscientment, va començar a parlar fent servir paraules que fins aleshores no havia dit mai o gairebé mai: “tanoca”, “tap de bassa”, “curt de gambals”… Hi ha qui ho nega, però el llenguatge de l’oci, d’allò que ens diverteix, crea els nostres referents lingüístics, segella la nostra identitat i determina la nostra manera de pensar, de ser i d’interactuar amb el món. I evidentment determina també el nostre humor. I, al final, els referents d’humor i l’imaginari de la canalla que veu audiovisual en castellà i que fa servir només el català dins l’escola s’acaben imposant, i la minoria es torna encara més minoria. I la canalla acaba deduint que en català no es pot fer humor, i que si s’hi fa humor no farà riure o farà riure poca gent, no tindrà tanta audiència ni tantes oportunitats. Si arriben a aquesta conclusió a quatre anys, cinc, sis, evidentment, quan siguin adolescents poc terreny tindrem per córrer o per corregir en aquest sentit.

I nosaltres, els adults, els seus referents lingüístics, sí, fem militància i encoratgem les nostres filles i els nostres fills a parlar català, però després ens veuen canviar de llengua a la mínima i s’adonen que el català és una dèria nostra, un vell amor que ja té més de nostàlgic que de realitat. I al final la canalla acaba fent el que nosaltres fem. Nosaltres cedim i entomem les patacades de ciutadans i tribunals, entomem les flaqueses del govern i ens deixem collar. Elles i ells, de moment, ja han cedit el joc, ja han cedit l’humor.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes