El 25% de català entre els joves de Barcelona

La reculada del català entre els joves a l’àrea metropolitana de Barcelona hauria d’haver sacsejat la classe política expulsant-la del reality show en què s’ha instal·lat per encarar-la amb la realitat de debò. La llengua és l’ànima d’un poble i quan totes dues coses s’hagin separat del tot, de Catalunya sols restarà un cos inert de província i una memòria dissolta en la història general espanyola.

Hi ha preguntes urgents, com ara què ho fa que el castellà, idioma que duu la marca de l’autoritarisme secular fins i tot en la pronúncia i que fou tintat de feixisme al segle XX, sembli més atractiu als adolescents, més carregat d’energies culturals, més promissori? Una resposta que cal descartar com una mala excusa és la imposició política, el cúmul de lleis promulgades per a barrar-li presència en determinades esferes. La prohibició té una importància relativa; es pot trampejar o contrarestar obrint espais alternatius i prestigiant-los. Durant la dictadura de Franco, quan el català no tenia pràcticament cap espai audiovisual i a penes es trobava en lletra impresa, la balança lingüística va decantar-se als espais extraescolars, on molts joves preferien la llengua del país a la imposada. La cultura en castellà era sòrdida i casposa, fins i tot quan pretenia ser moderna. Llavors el català no era present a la televisió ni al cinema, però comptava amb una incipient indústria cultural molt modesta però fresca, diferent, que connectava amb l’exterior i doncs amb el futur. El castellà era exclusiu dels joves que venien de la immigració i de les altes esferes socials: fills de militars, de jutges, de periodistes i buròcrates arribats amb les tropes nacionals i d’empresaris apòstates que havien bescanviat la llengua per favors administratius. Tanmateix, els primers anys de la transició hi hagué una osmosi important. De cop i volta molts joves descobrien l’atractiu de la cultura minoritzada i feien tentines amb la llengua. Aquesta cultura no surava pas per inèrcia ni per un miracle de resistència orgànica, sinó per la generositat d’un mecenatge compromès i la voluntat d’uns activistes que havien dedicat part dels beneficis dels negocis o estalvis personals a promoure coses com la marca discogràfica Edigsa, el Club dels Novel·listes o aquell primer Òmnium Cultural que gaudia de prestigi entre els joves perquè el percebien com un baluard de la identitat confiscada.

L’arraconament del català entre el jovent de la capital en preludia l’extinció arreu del territori. A efectes pràctics la llengua ja és residual a les comarques del sud i del nord dels Països Catalans. Quan hi ha problemes de circulació la necrosi comença per les extremitats. També a les comarques de ponent i a les Illes la descomposició és avançada. Però el mal és més greu a les grans ciutats. Fins i tot Girona, que no fa gaire era un bastió de la llengua, comença a bascular i no és segur que, com deia Pla sobre l’abast del país, la gent et torni una salutació matinera amb un simètric “bon dia”.

El català ha encetat el camí de l’occità i del bretó, idiomes definitivament arraconats pel francès. O de l’asturià i l’aragonès, anorreats pel castellà, que en virtut d’aquesta hegemonia es fa dir espanyol. Avui el català és al punt que aturar-ne la decadència serà molt més difícil que no ho era defensar-ne la normalització als anys vuitanta, amb unes polítiques equivocades que s’han regirat contra l’objectiu que es pretenia. Amb la llengua passa com amb la inflació. Podent-la controlar amb polítiques aplicades a temps, els governs li donaren allargs amb l’absurda teoria que seria de curta durada. Ara els bancs centrals es troben obligats a apujar la taxa d’interès abruptament i fan tard. Abandonades a la seva dinàmica, les epidèmies psicològiques s’escampen a gran velocitat i devoren tot allò que prèviament han parasitat.

Què i com ha minat els fonaments socials de l’idioma? Durant dècades es rescabalà de la prohibició oficial amb la pràctica privada, instintiva, natural, que permeté de resistir l’intent de genocidi cultural i conservar una consistència prou considerable. Potser caldria formular la pregunta a l’inrevés. Què ho féu que a la Catalunya estricta la llengua aguantà l’envestida millor que en altres territoris? Una resposta banal és que hi era més consolidada culturalment, amb unes infrastructures institucionals i privades que, malgrat desaparèixer al final de la guerra civil, deixaren una memòria reflexa que permeté la represa a partir dels anys seixanta. La cultura no era doncs una “superstructura” de la “base” productiva, sinó que apareixia com el fil conductor d’una consciència social que aprofitava el diferencial econòmic, per minso que fos, per a afermar-se davant la “superstructura” dominant. Les fites del modernisme i el noucentisme que havien preparat l’hegemonia cultural catalana dels anys vint i trenta a la península eren inseparables del desenvolupament econòmic lligat a unes nissagues que l’esquerra espanyola anomenà “burgesia catalana” amb la mateixa hostilitat amb què la dreta parlava de rojo-separatismo. Allò que solidaritzava els uns amb els altres era, en definitiva, l’odi a la catalanitat sota la pretesa enemistat de classe.

L’alta cultura és dispendi gratuït i per tant inseparable de l’opulència. No hi ha creativitat ni en les arts ni en les ciències sense un ambient altament desenvolupat on els creadors interactuïn amb receptors competents. La crítica, ço és, el criteri ensinistrat i desenvolupat, és condició de possibilitat d’una cultura avançada. On el criteri és mediocre és molt difícil que una cultura ascendeixi a una posició dominant. Per això les poques grans figures de la cultura catalana del segle passat, de Gaudí a Salvador Dalí passant per Eugeni d’Ors, crearen a contrapel de les expectatives regnants, generant amb l’obra mateixa els seus apreciadors eventuals. Futuristes en la forma, foren espiritualment uns grans “carques” inspirats per allò que hi havia de més permanent a la catalanitat: la tradició, el paisatge, els costums inveterats, de raça dirà Ors a La Ben Plantada, fins i tot la religió en tant que ancoratge enmig de les onades de barbàrie de què foren testimoni aquestes figures. Recordar això molesta més d’un, però sense un Eusebi Güell Barcelona no tindria el Gaudí que atreu milions de turistes cada any. Eugeni d’Ors, injustament preterit per prejudicis ideològics, no hauria escrit el Glosari sense el suport de la Lliga Regionalista i del seu òrgan, La Veu de Catalunya. Ni Dalí no hauria estat Dalí sense l’amistat amb Coco Chanel als anys trenta i el patrocini dels Morse als quaranta. El luxe és tan indispensable a la cultura com al comerç. Molt bé ho explicà Rusiñol amb la figura del senyor Esteve, modest comerciant de vetes i fils força incomprès per una progressia que tanmateix hi estava en deute.

Qui ho ha entès perfectament és l’estat espanyol, que no debades combina l’espoliació fiscal amb la persecució de la llengua. Madrid sempre ha entès la relació entre puixança econòmica i puixança cultural. Ben aviat veié que la modernització industrial i la recuperació del català com a llengua de cultura anaven de bracet, com ho palesa d’una manera encara tosca la primera fita oficial de la Renaixença, l’“Oda a la pàtria”, dedicada al banquer i industrial Gaspar Remisa. S’ha fet molta gresca pel títol del poema, suposadament “Oda al patró” a l’original, però la contradicció entre els conceptes de patró i de pàtria sols és al cap dels qui creuen que la cultura apareix per generació espontània, com els rovellons a les pinedes. Cervantes dedicà llagoterament la segona part del Quixot a l’execrable però totpoderós Comte de Lemos i ningú no n’ha fet mai befa. Deu ser que els espanyols són més extremats en les raspallades i trien personatges molt més influents.

En aquest tema, l’instint de l’estat sempre fou infal·lible. El gener del 1939 el general Yagüe prohibí al cap de propaganda del seu bàndol, el falangista Dionisio Ridruejo, de repartir els fulls volants que duia impresos en català per a convèncer els barcelonins de la bondat del nou règim. La llegenda diu que el mateix general o potser un altre (Solchaga?), en veure l’esplendor de l’Eixample, s’exclamà: “Però qui ho ha permès, això?” Tant se val si l’anècdota és certa o no, perquè descriu perfectament la barreja de rancúnia i d’enveja que fa segles que mou els espanyols a combinar la repressió cultural amb l’econòmica.

No és sols per a l’alta cultura que cal un nivell mínim de riquesa; també en cal per a la política. Si a Catalunya no hi ha estadistes no és perquè no hi hagi estat, sinó perquè no hi ha cultura d’estat. La manca de cultura dels polítics actuals els fa anar a remolc de l’únic estat que coneixen, l’espanyol, i els aboca a espellifar-se en combats de poquíssima categoria dialèctica en una barreja imbevible de pragmatisme de la misèria i romanticisme revolucionari. Tot plegat no passa d’una expressió de ressentiment. La política de parracs o low-cost és possible en un parlament de vetes i fils que, a diferència de la botiga del senyor Esteve, no dóna per a la renovació cultural. Les escenes de vodevil entretenen durant un dia o dos i el públic s’entusiasma per la sort del Dalmases de torn o s’indigna amb la darrera rufianada, igual com la plebs romana al Coliseu. Pa i circ transformen el sistema autonòmic, pensat per a administrar la misèria social i cultural, en un miratge de la veritable política, que avui sols pot ser internacional.

Indignar-se amb uns plebeus afamats que s’aferren al càrrec no té gens de sentit. Si per als polítics no hi ha vida fora del partit, és natural que tornin elecció rere elecció sota unes sigles o unes altres, com tornen les orenetes als ràfecs de les cases cada primavera. Al capdavall, els polítics fan allò que la societat els encomana de fer: garlar amb sentit o sense, i encara fan hores extra piulant com cotorres digitals. La gent més aviat els hauria d’estar agraïda. Més que una al·literació, “política” i “pagueta” són sinònims i un luxe difícil de justificar en institucions buides de poder. Però, comptat i debatut, l’estalvi és considerable, perquè escenificar un govern de broma satisfà la vanitat col·lectiva alhora que estalvia el cost d’un estat amb tots els ets i uts. Allò que no estalvia és, naturalment, la minuta que Madrid presenta cada any pels serveis prestats en forma de jutges, fiscals i policies, una quantitat a la qual cal sumar encara l’impost de valor afegit en concepte de capitalitat i els fastos de la monarquia més corrupta d’Occident.