El català a Eivissa i Formentera, víctima d’un model econòmic que el devora

Les dades són contundents. Fa poques setmanes vam saber que les famílies de les Illes havien etzibat una altra bufetada al govern de Marga Prohens en la intenció de discriminar més el català en l’educació, però  a Eivissa i Formentera la clatellada no fou tan contundent. El 91,5% de les famílies de Menorca i el 82,7% de les de Mallorca van triar el català com a primera llengua d’ensenyament; en canvi, a les Pitiüses la xifra fou del 60,34%. Majoritari, però un 5% menor que la del curs passat, quan es va posar en funcionament el pla de segregació lingüística de PP i Vox.

Les darreres enquestes també apunten en la mateixa direcció. El 2022, el govern va demanar als joves quina era la llengua inicial dels habitants de les Illes: només un 12,2% a Eivissa i un 14,3% a Formentera va respondre que el català, valors que contrasten molt amb Menorca, per exemple, on la resposta va ser del 37,7%. Segons l’enquesta d’usos lingüístics del 2014 –darreres dades disponibles per illes–, el 78,5% dels joves d’Eivissa i de Formentera parla habitualment solament en castellà, i un 2,9% solament en català.

Com s’expliquen aquestes dades? El sociolingüista Bernat Joan i Marí, ens dóna una visió històrica: “La població illenca és tota monolingüe fins a una època recent, però hi ha dos fets que marquen el canvi: el règim franquista i la globalització.” Durant el franquisme arriba molta gent d’Espanya en un moment en què no es pot incorporar normalment la llengua en el sistema. Hi ha, doncs, un principi de substitució lingüística molt clar. En la segona etapa, que vivim ara, arriba una segona gran onada migratòria pel model econòmic de les Illes. “Ens tornen a agafar sense un estat que protegeixi la llengua catalana. I, per tant, els problemes que deriven de la primera etapa augmenten”, subratlla.

Demografia desorbitada pel model econòmic

Els problemes, sobretot, es noten a Eivissa i Formentera perquè el canvi demogràfic hi ha estat molt més acusat que no a Mallorca o Menorca. Les dades també són clares: aquests darrers vint-i-cinc anys, la població d’Eivissa ha crescut de 71.874 habitants (un 80,6%) i ha arribat a 161.000. A Formentera l’augment és d’un 82,6%. En l’altre extrem, a Menorca s’ha passat de 72.700 a 101.000 persones (+38,9%). Actualment, un 53,98% de la població que viu a Eivissa és de fora dels Països Catalans –la majoria, d’Europa–, com ho és un 50,65% de la de Formentera. A Mallorca (42,16%) i a Menorca (34,28%), els percentatges són menors.

“Això té un impacte molt gros”, diu Joan i Marí, que als anys noranta ja va dir que Eivissa era una zona d’urgent intervenció lingüística, atès que la densitat de població catalanoparlant ja era molt baixa. Fins ara, considera, no s’han dut a terme les polítiques necessàries. El model econòmic que han seguit les Illes Balears, i especialment les Pitiüses, ha amplificat el problema. “El turisme té un impacte molt fort sobre la llengua, com també el fet de patir l’economia que patim”, diu.

Alhora, fa un advertiment sobre un fet transcendental: “A Eivissa es va fer un canvi en cinquanta anys durant la segona meitat del segle XX que la majoria de societats occidentals han fet en tres-cents anys. És un canvi meteòric i rapidíssim d’una societat pràcticament autàrquica a una societat íntegrament basada en el sector serveis. És difícil d’assimilar perquè són uns canvis molt forts, en un món molt canviant, i no tenim instruments per a donar-hi una resposta adequada.”

‘Ibiza’, marca mundial

Els governs de diferent color s’han ocupat de promocionar Eivissa amb el nom d’Ibiza. Insisteix que no és tan sols una forma en espanyol, sinó una marca global “que diu molt del turisme al qual s’apel·la”. I fa aquesta crítica: “Els governs d’esquerra s’han caracteritzat més aviat per ser porucs i els de dreta per anar contra la llengua amb la cara descoberta. I això vol dir anar contra l’estatut d’autonomia i, per tant, contra la constitució espanyola.”

És per aquest motiu que destaca la manca de sobirania com un dels problemes evidents i principals que han agreujat la situació. “Si tenguéssim poder propi podríem fer polítiques adequades per a posar les coses en ordre. Sense aquest poder propi estam a mercè de l’estat espanyol i a mercè de la globalització.”

Les dades refermen aquesta realitat. Eivissa i Formentera són les illes amb un percentatge més baix de catalanoparlants i on més gent ignora el català. Però també, apunta Bernat Joan, el territori amb el percentatge més alt de gent que ignora el castellà. “Aquí és possible entrar en un bar que no hi hagi cap cambrer que sàpiga ni català ni espanyol. No és estrany, passa sovint.” Aquest fet exemplifica clarament en què han convertit l’illa. Els investigadors que han elaborat l’enquesta de la joventut i l’ús del català, també subratllen que a Eivissa hi ha un 16,2% dels enquestats que són parlants inicials d’altres llengües –és a dir, que mantenen la llengua familiar–, un percentatge més elevat que a la resta, “possiblement perquè és més fàcil d’establir comunitats al·lòctones aïllades fins a cert punt de la resta de la societat”.

Com s’ha d’intervenir?

Aquests darrers anys, i d’ençà que Bernat Joan ja va advertir que Eivissa era una zona un calia una intervenció lingüística urgent, hi ha hagut pocs avenços. Una proposta que fa el sociolingüista és seguir el model finès, un procés de normalització lingüística que ha funcionat i que es pot comparar, en molts aspectes, amb el de les Illes. “Al moment de la independència de Finlàndia, la meitat de la població no parlava finès a Hèlsinki, mentre que en alguns altres territoris gairebé el parlava tothom. La política lingüística aplicada consisteix a fer més intervencions i dedicar més pressupost on hi ha menys finoparlants. És una manera de compensar els dèficits lingüístics amb la intervenció pública. Això és una cosa que es troba a faltar totalment en el conjunt de la catalanofonia.”

I també hi ha d’haver canvis en les institucions. De posar clàusules perquè l’etiquetatge sigui en català fins a fer polítiques actives en l’àmbit educatiu o als mitjans de comunicació. Fent referència al govern de Prohens, diu: “Ataquen tant el sistema educatiu perquè és l’únic àmbit on hi ha una certa normalitat. És a dir, som lluny d’allò que seria plenament normal, però hi ha una certa densitat i presència de català. Aquells que volen que es residualitzi o desaparegui saben que han d’atacar el sistema educatiu perquè és un dels àmbits on està millor.”

A cara descoberta

Justament, començàvem aquest reportatge esmentant les polítiques segregadores del govern en aquest àmbit. Però no són pas les úniques. Si bé Joan i Marí esmenta els mitjans de comunicació, no és casual tampoc que la nova direcció d’IB3 hagi decidit de tornar a emetre films en castellà. “Van molt a cara descoberta provant de reduir els pocs espais on la llengua té una mínima presència”, remarca.

Fer un pronòstic és difícil, però la situació convida a pensar que, si no canvia, la situació del català a Eivissa i Formentera, com en la resta de les Illes, anirà cada vegada pitjor. Tanmateix, diu: “Hem de ser pessimistes pràctics i optimistes en els projectes i en els futurs.” La residualització de la llengua encara és evitable: “Hem de treballar per aconseguir més poder polític per a les Illes i treballar amb el conjunt de la catalanofonia per arribar a tenir un estat propi i gestionar realment la nostra política lingüística.”