El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Carta de Martxelo Otamendi

No és la primera vegada, Vicent, que abordo aquest tema aquí, però aquesta setmana hem tornat a veure que un metre no té sempre la mateixa longitud. És a dir, que a vegades mesura més i unes altres, menys, depenent de què convingui a qui ho mesura. Sempre s’ha dit, de broma, que a les botigues de teles a metre els solen faltar alguns centímetres, igual que passa amb el pes de la carnisseria, que hi solen faltar alguns grams.

Si analitzem la manera com s’ha tractat en el nostre entorn la informació sobre els disturbis produïts quan, una vegada més, un policia nord-americà blanc ha mort un ciutadà negre de la forma més racista, trobarem pistes que ens aclareixen algunes coses.

Comparem, doncs, dos disturbis concrets i la terminologia que s’ha emprat per descriure’ls: d’una banda, els disturbis produïts el passat octubre a la Via Laietana de Barcelona, a Urquinaona, ​​relacionats amb el procés de Catalunya i, de l’altra, els disturbis ocasionats en diverses ciutats dels EUA, especialment a Minneapolis, a causa de l’assassinat de George Floyd.

No cal dir que, quant a l’ordre públic, els disturbis de Minneapolis –així com els de més ciutats nord-americanes– han estat molt més greus, més violents i més perillosos que els de Barcelona. No obstant això, certs mitjans espanyols, igual que alguns catalans, van emprar una terminologia molt més greu –pel que fa a l’ús de verbs, adjectius…– per descriure els disturbis de la Via Laietana, Urquinaona i la Ronda Sant Pere, en comparació de la que han fet servir per informar sobre què ha passat aquesta setmana als Estats Units.

Així, una vegada més, hem comprovat que els incendis grans semblen molt menors en mirar-los de lluny, i que, per contra, els petits ens semblen grans si es produeixen a prop. Dit d’una altra manera, quan els agrada la causa de la violència, empren paraules com dolor, irritació, indignació, inquietud, protesta… Però, en canvi, quan la causa no és del seu grat, encara que la violència generada sigui molt més lleu, aleshores fan servir paraules com violència, caos, gran incendi, vandalisme…

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquest divendres ha fet un any exacte d’ençà que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU va publicar un dictamen condemnant l’estat espanyol per la violació dels drets dels dirigents polítics independentistes empresonats i exigint-ne l’immediat alliberament. Ha passat un any sencer i l’autodefinit com el govern més progressista de la història d’Espanya segueix sense no fer cap cas a les Nacions Unides, aquesta vegada ja sense poder posar l’excusa que tot venia d’una acció del govern de PP.

Aquest grup de treball de Nacions Unides està format per cinc experts independents que reben un mandat directe del Consell de Drets Humans per a investigar les queixes individuals per detenció arbitrària i adopten dictàmens jurídics sobre la seua compatibilitat amb les normes internacionals pertinents i les obligacions de compliment dels tractats internacionals a què estan obligats els estats membres de l’ONU.

Des de l’any 1991, en què va ser creat, el grup ha adoptat més de 1.200 dictàmens. Normalment són dictàmens que afecten països on la violació dels drets humans és habitual, i rarament països europeus. Però així i tot, pocs països s’atreveixen a no complir les resolucions de l’organisme com ha fet Espanya. Entre més coses perquè el sistema de funcionament és molt garantista. No és un tribunal, sinó que investiga sempre comunicant-ho a les autoritats nacionals i estudiant les al·legacions que aquestes fan.

La reacció espanyola crida molt l’atenció dins de l’ONU per què no només s’ha atrevit a desobeir, sinó que també ha impulsat una campanya mediàtica contra l’organisme que ha causat un enrenou important i que pot acabar per girar-se en contra seua.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.