El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

En les converses polítiques dels últims dies es comenta molt què pot donar de si la taula que acaben de formar els governs de Catalunya i Espanya. Tant en el vostre país com en el nostre podeu trobar tota mena d’actituds, des dels qui veuen la taula d’una manera molt optimista fins als qui no hi creuen per a res; i enmig, com en les paletes de colors, combinacions ben diverses.

En tot cas, sí que hi ha cert consens sobre el calendari dels èxits de la taula. Tothom creu que caldrà molt temps per a arribar als acords de contingut important. Es pot començar amb les qüestions materials, els acords que són més fàcils, i deixar per a més tard l’acord polític principal: trobar una sortida acordada al conflicte. Sigui quin sigui l’ordre de factors, pel camí tindrem temps de prendre la temperatura als dos costats de la taula, car l’acció diària ens donarà prou indicadors per a saber fins on està disposada a arribar cada part.

Aquesta setmana, per exemple, hem vist un fet que ens pot donar alguna pista sobre l’actitud que pot adoptar la part espanyola. Va passar al Congrés espanyol quan la diputada del PNB Josune Gorospe va preguntar a Carolina Darias, ministra espanyola de Política Territorial, sobre els seus plans perquè els treballadors públics que l’administració espanyola té a casa nostra sàpiguen èuscar.

La resposta de la socialista la podia haver donat exactament igual un membre del PP, sense haver d’alterar una sola paraula; que aquesta llengua podria valorar-se com a mèrit per a accedir a un lloc de treball públic, però mai com un requisit.

Fa uns quants mesos Pedro Sánchez s’omplia la boca amb el concepte de plurinacionalitat, i mira que de pressa que hem vist fins a on arriba la plurinacionalitat dels socialistes no catalans.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Dissabte vinent la capital de la Catalunya Nord viurà la manifestació més gran de la seua història. Es calcula que hi acudiran entre setanta i cent mil persones, una xifra que és fàcil d’entendre que resulta extraordinària per a una població de 120.000 habitants.

Ha estat convocada pel Consell per la República i significarà el retorn a Catalunya del president Puigdemont i dels consellers Comin i Ponsatí, ara en la seua condició d’eurodiputats i gaudint, per tant, de la immunitat que tota la Unió Europea, excepte Espanya, els reconeix.

L’acte s’ha presentat com una celebració. El govern legítim de Catalunya fa mesos que entaula una batalla difícil amb el govern espanyol en territori europeu. I per ara guanya sempre. Els tribunals belga, suís i escocès han frenat totes les euroordres enviades pels tribunals espanyols i la cort alemanya ha declarat el president Puigdemont innocent de les acusacions de rebel·lió i sedició que Espanya va presentar-hi en contra. A més, han tombat la pretensió del Parlament Europeu d’impedir-los ser eurodiputats.

Perpinyà serà, doncs, una celebració de tot això. I servirà a molts per a carregar energia. El desordre i el desconcert del sud, amb els partits independentistes concentrats, com boigs, a barallar-se entre si, té el seu contrapunt en l’audàcia i el rigor amb què es mou l’exili. I en la unitat. Puigdemont prové de l’antiga Convergència, Comín d’Esquerra i Ponsatí de més enllà. Però malgrat les diferències, sempre saben unir-se quan és la millor opció per al procés d’independència.

Aquesta generositat crec que la reconeixerà la gent, del nord i del sud, que omplirà Perpinyà dissabte que ve.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.