08.02.2020 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
L’anunci de Quim Torra d’avançar les eleccions ha fet aixecar una onada que ha arribat al País Basc i ha sacsejat el calendari polític, les estructures dels partits i els mitjans de comunicació d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.
Enguany tocaria votar a les eleccions del Parlament Basc, a la tardor, si s’esgotés la legislatura. Hi havia, aparentment, una sola variable que podia fer que s’avancessin les eleccions: el pressupost del 2020. Si s’acceptava, no s’avançarien, i, si es rebutjava, arribarien abans de l’estiu.
El lehendakari Urkullu va aconseguir d’aprovar-lo pactant –com no havia fet mai abans– amb Podem. Per tant, el govern basc hauria complert tots els requisits per a acabar la legislatura plàcidament. Tots pensàvem per això que Urkullu, seguint un criteri molt seu –les legislatures han d’esgotar-se i cal dur a terme amb normalitat les iniciatives previstes–, no avançaria les eleccions.
Però segons que sembla, aquesta setmana tot ha canviat, o no ha canviat res i ens hem tornat tots boigs. Ha començat un ball de dates sobre les eleccions avançades. Fins a quin punt l’avançament de les eleccions catalanes pot influir en el panorama polític d’aquesta part del nostre territori si són al maig i les de Vitòria entre el setembre i l’octubre? Molts mesos i l’estiu pel mig …
És evident que el panorama polític de Catalunya és molt incert i que és molt difícil de preveure quin serà el resultat de les eleccions, i és encara més complicat d’endevinar a quins acords es podria arribar una vegada fet públic. L’inestable panorama polític d’Espanya podria ser-ho més encara passades les eleccions de Barcelona, però amb una influència limitada en el nostre territori.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
‘Estem molt allunyats.’ La frase, curiosament, la van repetir el president Torra i el primer ministre Sánchez durant les dues conferències de premsa al palau de govern català després de la primera entrevista oficial entre els dos.
Sentint-los parlar, l’evidència era màxima: estan molt allunyats. Sánchez va tenir el desvergonyiment de filtrar enmig de la reunió el paper que havia presentat a Torra per començar a parlar. Es basa en les demandes del president Mas a Mariano Rajoy del 2014. Com sona. De fet, Sánchez ho va defensar en públic i tot. El seu únic compromís verbal va ser donar tot el suport del govern espanyol al Mobile World Congress, que no en necessita gens, de la Moncloa, ara mateix –en tot cas del govern xinès si liquida l’epidèmia.
De substantiu, Sánchez no va aportar res de res, com va explicar clarament el president Torra en la seua intervenció. ‘No se sap quina és la seua posició ni què vol’, va dir. Sánchez es va limitar a llançar pilotes fora quan li van preguntar per les qüestions presentades pel costat català: autodeterminació i amnistia. Res de res. Ni parlar-ne. Ni tan sols va treure a la llum el federalisme que tant agrada de treure a passejar al PSC quan vol distreure el personal. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni final de la repressió, ni federalisme. Només somriures.
‘Però bé, aquesta vegada, si més no, no ens peguen,’ vaig sentir dir a un company periodista. No és un gran argument, i és que a més és fals. Perquè mentre Sánchez deia en públic que s’obria pas a l’era del diàleg, l’Audiència espanyola embargava els comptes de l’advocat Gonzalo Boye, manipulant una vella querella relacionada amb ETA i destrossant ad hominem tota la jurisprudència prèvia.
El pal i la pastanaga. Pal per a qui no es rendeix i pastanaga per a qui es pensa que s’obre una oportunitat. Però poca pastanaga. No fos cas.
