Des del 1978, amb el Pla Parcial de Montaner, i després amb el Pla General Municipal d’Ordenació del 1988 i, encara, més endavant, el del 1997 d’Obres en la Ronda Nord, la partida de la Soberana del terme de Xàbia ha anat rebent els projectes de la desafortunada Ronda Nord durant quaranta anys, sempre amb el mateix missatge: eliminar el camí vell de la Soberana (PCV-CS); projectes, tots, desproporcionats per a desfer un camí històric on els garrofers centenaris i la pedra seca dels marges són una mostra agermanada de natura i treball humà.

Ara, el 2017, torna el traçat de la carretera (PCV-CS) per desfer la Soberana i el seu entorn, un espai harmoniós de casetes amb els riuraus i naies, i un mosaic de jardins i camps menuts amb els típics conreus familiars de fruiters i algunes hortalisses i altres herbes. Tot un conjunt consolidat en el curs de tres segles i que respon a uns dels paisatges més singulars de la costa de la Mediterrània, allò que feia dir a Joan Fuster en el seu llibre Viatge pel País Valencià: ‘Solament la Marina –de Dénia a Benidorm– arriba a produir la impressió d’una terra clàssica, on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic.’

Diu l’arquitecte Fernando Mut en la presentació de la mostra fotogràfica de José Luis Romany ‘Raíz, construcción y vida’, presentada a València, a la Fundació Chirivella Soriano, quan descriu el paisatge i l’arquitectura de les cases de la Marina: ‘L’arquitectura es perd entre els arbres, els marges tenen prioritat en ocasions sobre l’edifici construït.’ Veritablement, en el camí de la Soberana, els marges mostren tota la gràcia monumental per davant de les cases. També el comissari d’aquesta mostra de cases de la Marina, Josep Ivars Pérez, parlant de l’arquitectura popular ens diu: ‘I com explicar la casa sense tindre en compte com s’implanta damunt el terreny: el riurau o la parra, espais de transició entre l’interior fosc i l’exterior lluminós; les escasses plantes –gesmiler, geranis, ruda– entorn del pou i el safareig; l’hortet, separant la casa del camp, amb uns pocs arbres fruiters –magraner, pomera, nesprer, codonyer, llimera. Un món rural ric, viu, pur, però en via d’extinció.’ El món que qualsevol de vosaltres podeu encara descobrir si passegeu pels camins de la Soberana.

Doncs bé, el nou Pla General Estructural de Xàbia 2017 ens mostra com en el desenvolupament urbà de la Soberana han decidit acabar amb el caminal tradicional i ajudar a la seua extinció ràpida. La modernitat s’ha apoderat dels arquitectes del projecte del Pla General Estructural i han entrat així en la fira de les vanitats per veure qui ocupa més espai per obrir noves vies de comunicació i arrossega per terra els marges i arbres que acompanyen els vells caminals, i tot per arribar més ràpidament… o per urbanitzar més i més espais del terme municipal.

Gràcies a aquest model de casetes de l’estiu, filles d’una activitat agrària com era la de la pansa, amb els seus riuraus, s’ha anat configurant un paisatge únic en aquesta comarca de la Marina. L’entorn, com aquest de la Soberana, va ser una descoberta per a molts amants de l’arquitectura popular i dels seus paisatges als anys trenta. Sense ells no hauríem comptat mai amb els treballs sobre aquestes arquitectures de Lambert Perret i Lambert Jordan, pare i fill; amb els apunts i articles d’Alfred Baeschlin; amb les reflexions del geògraf Casas Torre i dels escriptors Sanchis Guarner, Almela i Vives, i Seijo Alonso. Sense oblidar-nos d’aquells que estudien de manera més genèrica l’arquitectura popular espanyola, com Caro Baroja, García Mercadal, Flores o Feduchi. Molta gent va trobar una mena d’oasi arquitectònic en aquestes partides del terme de Xàbia, on l’arquitectura popular de les casetes amb naia i riurau era un model i un corpus de detalls i solucions formals.

Si s’ha conservat aquest entramat de caminals estrets vorejats de marges de pedra seca, alguns dels quals –com els del camí de la Soberana– de més de tres metres d’altura, ha estat gràcies a la resistència dels seus propietaris, sobretot fills de llinatges xabiencs que han resistit als cants especulatius del turisme.

Visiteu-nos: trobareu els troncs centenaris d’uns garrofers gegants que en altres països serien l’admiració dels ciutadans. Molts naixen als marges mateix, com sàviament ho varen fer els llauradors per explotar millor els seus bancals. Alguns propietaris se n’aprofiten també per l’ombra que aporten i es fan servir com una mena de naia a l’hora de les grans reunions familiars de festa.

Contribueix també a la defensa d’aquest model de pervivència històrica d’uns habitatges populars la nova visió entorn de l’hàbitat i el model de vida que agafa força a molts llocs d’Europa. Mentre aquí, a Xàbia, continuen amb la dèria d’obrir carreteres i fer malbé un terreny consolidat en el curs dels segles.

Ara demanem l’opinió solidària de tots aquells que creuen en una valoració dels paisatges a les terres valencianes. Demanem la vostra ajuda i que feu arribar, com nosaltres, també l’opinió a les autoritats competents, a la premsa i als mitjans de comunicació. Som, nosaltres, els habitants del territori, que haurem de dir la nostra.

En la preparació d’aquest article hem rellegit el número 58, de l’estiu del 2008, de la revista Mètode que publica la Universitat de València, dedicat als paisatges, monogràfic que ens parla de les transformacions i valoracions dels paisatges de la Mediterrània, per trobar raons que ens ajudaren en la lluita contra aquesta quarta o cinquena iniciativa per a desfer l’entramat urbà de la Soberana. Fem nostres també les aportacions d’aquests articles, arran de la manca d’identitat que mostren alguns dels plans urbanístics que de nou afloren a les terres valencianes, plans molts semblants a aquest de què parlem avui. Denunciem-ho: ‘Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica, al capdavall, la relació profunda que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la terra.’

Ara ens arriba el nou pla d’ordenació urbana, una amenaça que ja portem al darrere des de fa més de quaranta anys alguns dels que tenim la caseta en la zona d’una suposada Ronda Nord, que en mala hora varen dissenyar alguns dels que volien un cercle de carreteres i rondes que envoltaren el centre urbà històric de Xàbia, i que per aconseguir-la solament els resta aquest traçat nord. Fins i tot podem dir que hem rebut en el decurs dels anys la tortura psíquica que representa l’amenaça de l’obertura de nous vials i la desfeta d’uns habitatges i entorns familiars. Si ho aconsegueixen, hauran completat la muralla modernista de blocs i adossats com la que podem veure, per exemple, encerclant desgraciadament el centre històric de la vila de Calp.

Això volen els actuals governants de la vila de Xàbia? És el rastre de la seua modernitat que volem deixar als futurs xabiencs? Ens trobem de nou enfront dels especuladors, que tornen després de l’explosió de la bombolla urbanística dels darrers anys? Són els dissenyadors d’aquest nou pla urbanitzador conscients de la desfeta que implica la seua desgraciada planificació en la Soberana ? Sembla que no. I tot ho descriuen sota la falsa suposició que els mètodes de planificació lineals utilitzats pels tècnics són encara eficaços en un medi com aquest, que s’ha fet amb els segles per un creixement compassat, mesurat i procurant respectant la visió de l’horitzó i la descoberta sempre de la línia de la mar, entre unes cases i unes altres. En el cas de la Soberana i els Pujols, no oblidant-se de les finestres obertes cap a la llum del far del cap de Sant Antoni, cap a la descoberta de la màgica silueta d’Eivissa o el gegant cim del Montgó.

La racionalitat dels urbanistes i autoritats municipals que ara ens venen aquest cinquè, quart o tercer pla d’urbanisme, demana la nostra ferma participació en el debat. De tot cor nosaltres els volem ajudar, volem racionalitzar les solucions, buscar alternatives que siguen respectuoses amb el paisatge que volem. El seu urbanisme ens pot dur, per si mateix, a un conflicte destructor per a tots. Destruir l’entramat de caminals i senders de les partides històriques, consolidades durant segles, ens portarà a la seua fi i l’emergència de paisatges que han perdut –també de sobte– el seu imaginari habitual.

Només cal un poc d’imaginació en les formes d’aprofitament de les sortides i les relacions d’aquest entorn amb el marc urbà. Demanem una racionalitat col·lectiva i que les prioritats polítiques (amb majúscula) no prevalguen damunt l’arquitectura i el patrimoni històric i les solucions tècniques suposadament innovadores. Perquè, a més a més, també hi ha raons tècniques aportades per les disciplines del paisatge, que són les de la qualitat de vida dels qui habitem el territori, que justifiquen que ens deixen com estem a la Soberana.

És clar que cal donar solució al clavegueram, a les sortides d’emergència que cal planificar; cal que estudien el barranc Fondo: les voreres, l’estructura i l’aprofitament protector i de comunicació. Actualment, les voreres, abandonades i deixades de la mà dels llauradors, són un polvorí perillós per a tot l’entorn. Aboqueu-vos a veure’n l’estat i us adonareu del perill. Allí és on cal estudiar i planificar solucions. Estudiem seriosament les eixides lineals, trepitgem el terreny i fem un disseny que siga una alternativa racional per a conservar la trama vial històrica com és el vell camí de la Soberana, aquest que avui defensem.

Solament cal que feu una mirada a la zona de les Catarroges, l’entrada que des de Gata ens anunciava aquell paisatge de la Xàbia dels anys seixanta, ordenat, treballat i grat de mirar. Ara, en pocs anys, el paisatge tradicional, entre agrari i resident de les casetes, el trobem convertit en un espai que ha perdut l’imaginari habitual, amb camps abandonats, espais buits, desocupats, magatzems oberts de restes, runa, construccions a mig fer, cartells, tanques de teles verdes que tant proliferen donant una imatge degradant del paisatge –la darrera invenció de mal gust– i com sempre els descampats de les planificacions sense trellat. Entre aquest espai sobreviuen precàriament algunes casetes que resisteixen i que van perdent el discurs imaginari habitual.

Fracturat el paisatge de conreus i casetes, ara trobem, sense cap identitat, un paisatge que no ens dóna la benvinguda a la Xàbia que el turista esperava trobar. Uns paisatges en els quals s’ha imposat l’homogeneïtzació i la banalització, una desfeta que ens portarà a la mort del turisme respectuós amb l’entorn.

Que alguna persona no puga conduir veloçment el seu cotxe per arribar al seu xalet o a la seua nau del Club Nàutic no és raó suficient per a alçar més camins. Desfareu l’entorn amable i paisatgístic de la Soberana, quedaran els blocs de pisos o adossats com a monuments d’un despropòsit en un entorn deteriorat; tindreu la carretera de vint metres d’amplada que alguns desitgen. Però ens haureu deixat com a testimoni del vostre pas un paisatge sense gràcia, com són tants els que hi trobem, cada vegada més, al voltant dels pobles valencians i que ens porten a la desfeta d’un turisme racional.

Critiquem l’empenyorament, la desídia còmplice que sembla existir en la societat nostra i en l’obsessió d’urbanitzar allò que ja era urbanitzat de fa segles. Deixeu la fragmentació de les partides tradicionals, els camins, per caminar i viure amb un equilibri racional. No obriu més descosits en la trama de l’entorn del nord de Xàbia. No ens deixeu la mateixa imatge que ara anem descobrint en la Ronda Sud, no ens feu ser còmplices o simples espectadors muts i passius del vostre projecte urbanitzador. Retorneu-nos els valors dels paisatges de l’imaginari dels temps, retorneu-nos la nitidesa de les limitacions als espais consolidats i les fronteres clarament perceptibles entre la vila històrica i el seu voltant tradicional. Entenem que aquest és l’únic camí per a mantenir l’imaginari paisatgístic de Xàbia, que ens dóna una identitat, que en molts altres llocs i pobles de la Marina han desaparegut del patrimoni cultural col·lectiu. I això econòmicament cada vegada es ven menys. Aposteu per un model de turisme creatiu, dinàmic, respectuós amb els paisatges i econòmicament viable per a tots, ‘on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic’.

Deixeu-nos com està la Soberana i raonem les solucions senzilles!

Pepa Llidó i Ferran Zurriaga

La Soberana 29, Xàbia.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]